Relats finalistes del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2013-2014
"Colors"
Maig 2014:
«Negre: Relats de misteri»

Associació de Relataires en Català

Concurs ARC de Microrelats

Relats finalistes del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2013-2014 "Colors"
Maig 2014: «Negre: Relats de misteri»


El jurat d'autors i d'autores del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2013-2014 "Colors",
desprès de les deliberacions necessàries, fa públic el veredicte de les obres
seleccionades corresponents al subtema: "Negre: Relats de misteri":

Relats seleccionats

Títol - Autor/a o Nick

"Roses roges" - Montse Assens 'mar'

"Novel·la negra" - Jordi Masó Rahola 'Vladimir'

"Un cop de sort" - Carles Fernández Serra 'Carles Ferran'

"L'ordre de les evidències" - Ferran d'Armengol 'L'Home Fosc'

"El camafeu" - Montserrat Lloret 'Naiade'

"La partida de Cluedo" - E. Viladoms

"L'olivera" - 'Toneti'


Enhorabona als autors i autores seleccionats.
Moltes gràcies a tots els participants.


Comissió de Concursos
Associació de Relataires en Català
Divendres, 30 de maig de 2014


Bases del Concurs i relats finalistes

Presentació del poemari
Traços de desig

Associació de Relataires en Català

Fotografies:  Ferran d'Armengol

Traços de desig (Diversos autors)

Presentació del poemari
Traços de desig

Diversos autors

     Dissabte, 24 de maig de 2014, al saló d’actes de la Biblioteca Sagrada Família de Barcelona, es va celebrar l'acte de presentació del poemari Traços de desig, amb les obres seleccionades del Concurs ARC de Poesia Eròtica 2013-2014.

     Va obrir la gala en Ferran Planell, President de l'Associació de Relataires en Català, qui va explicar la gènesi del projecte i el seu desenvolupament; i va agrair el magnífic pròleg del periodista i escriptor Rafael Vallbona, la sensual il·lustració de coberta de l'artista Paulí Josa i la feina desinteressada dels membres del jurat del certamen i de totes aquelles persones que han fet possible la publicació.

Traços de desig - 01
Ferran Planell, President de l'ARC

     Tot seguit va presentar els companys de taula: els relataires Maria Porta i Aleix de Ferrater, i el convidat Enric H. March, autor del recull de relats Històries venèries i gestor del blog Bereshit, que va dedicar la seva intervenció a realitzar una aproximació a la poesia eròtica:

     La literatura, a través de la ficció (tota literatura ho és), juga a reconstruir la realitat. Tot el que constitueix aquesta realitat és dins del text. Per molt que recreem les imatges que transmeten les paraules tots els elements estan predeterminats per la voluntat de l'autor. La sensibilitat del lector permet interpretacions i cada lectura és un nou text (com el "Pierre Menart, autor del Quijote", de Borges), però no podem modificar-ne l'essència. No podem canviar que l'assassí sigui el majordom.

     Hauríem d'estar d'acord, a més, que la literatura de gènere no existeix. Sigui quin sigui el context, darrere de tot argument sempre hi ha les passions humanes (això, des de Shakespeare, ho tenim assumit).

     Atenent aquestes dues premisses no hauria d'existir la literatura eròtica: el sexe forma part de les passions i de les pulsions humanes i per tant és transversal a qualsevol relat encara que sigui en forma d'el·lipsi. Però potser això no és ben bé així.

     La literatura eròtica, i la poesia encara més, és el joc dels desitjos a través del contacte de les paraules. Potser més que mai, les paraules i els sintagmes prenen sentits que només en la lubricitat de la lectura poden existir. La poesia eròtica és la gran metàfora del sexe i, en aquest sentit, és totalment oposat a la pornografia. Per molt que una imatge se'ns pugui fer explícita en el nostre cervell, allò que es desprèn de dues paraules posades en contacte és una altra cosa.

     La paraula és la constructora del desig entès com a acte eròtic. Sense paraula només hi ha pulsió, i la pulsió és solipsista; és un espasme individual.

     Vull dir amb això que l'erotisme no és previ a les paraules, sinó que neix amb elles. I això és així perquè la poesia eròtica necessita inevitablement el cos i la ment de l'altre perquè prengui sentit. L'acte eròtic neix en el moment que les paraules arriben al lector de la mateixa manera que el desig neix en el moment que les paraules arriben a l'amant. I encara que el llenguatge no sigui verbal, el gest és el sintagma mut de la ment.

     Al revés que a la resta de la literatura, la poesia eròtica necessita que el subjecte receptor sigui actiu. No ens enganyem: el poeta no només es despulla davant nostre sinó que ens demana a nosaltres que fem el mateix i ens convertim de subjecte en objecte. L'experiència del poeta només té sentit en el moment que nosaltres ens fem partícips del joc sexual i ens rendim al desig. Davant del poema no estem sols: ens miren pel forat del pany i nosaltres deixem mirar. Si no fos així, ara no seríem aquí.

     La poesia eròtica no es queda només en la nostàlgia de l'intangible, sinó que reconeix el desig en el parlant, el cos esdevé un referent, fa sinceres les paraules, fa sensuals les imatges: es concentra a revelar el ritual secret dels amants i a obrir portes entre la carn i el somni.

     La poesia eròtica, doncs, no serà mai aquella que faci regalimar els adjectius sobre els fets substantius, sinó aquella que sàpiga convertir allò que és innombrable, en un altre context, en una interjecció que del fons del nostre ventre puja fins a la gola.

     L'erotisme i el sexe, fora del seu sentit biològic i reproductiu, són transgressors. I com que ho sabem ens rendim a la paraula del poeta, oberts de cos i d'ànima sense mirar si el foc que ens crema és el foc de l'infern.

     La modulació de les paraules, dels sons i de les pauses, simulen el moviment de la trobada dels cossos, que ara s'acosten i ara s'allunyen, com el vaivé de les onades dels versos de Papasseit: "Primavera d'hivern – Primavera d'estiu". O l'amor bàrbar d'Estellés que "Es desperta, de sobte, com un vell huracà, / i ens tomba en terra els dos, ens ajuda, ens empeny".

     A continuació, Maria Porta, en un to de confidència, va parlar de la seva aportació al poemari amb els poemes "Voldria" (íntim i subjectiu) i "Regala perles" (l'intent de captar un ambient):

     El poema "Voldria" parla de mi i de com sento la sexualitat en envellir. Mentre pensava com explicar en unes ratlles el que sentia en escriure'l, em vaig adonar que era un tema recurrent, que ja havia fet servir en altres ocasions, com en el poema "Pregaria profana a Sta. Cua de Pansa" on prego a la santa de la memòria que em torni el desig i la il·lusió de la joventut.

Que em miri,
que em torni a mirar
d'aquella manera,
orfe de rancúnies,
el cor desarmat.
Que se m'oblida,
se m'oblida a raig.
Tot ell se m'escola
deixant un fang negre
al trespol de casa.

Que em parli,
i em pinti la memòria
de color de quimera.
I em faci recordar
com ens estimàvem.
Que se m'oblida,
se m’oblida a raig.
Tot ell se m'esbrava
i de la bromera
sols queda aigua mansa.

     I, ara que parlo de l'aigua; fixeu-vos en la publicitat dirigida a, la que en diuen, "La tercera edat", com si fos el tercer premi d'una fira de liquidació de rampoines. Totes aquestes imatges que he decorat de la manera més nyonya i kitsch que he pogut, tenen una gran quantitat de color blau, color que aporta sensació de netedat, de felicitat i salut. I és el color que està demostrat fa vendre més. Ens ensenyen senyores que ballen contentes i felices perquè van protegides amb unes compreses que dissimulen les olors i unes parelles molt atractives de cabells blancs i amb cara de cobrar unes bones pensions. Millor dit, cara de ser insolentment milionaris. Volten en un vaixell i es miren com si acabessin de fotre dos "polvos" a la coberta del iot, per què el mascle s'ha fet un tractament contra la disfunció erèctil i la dona una cirurgia estètica per rejovenir els llavis majors.

     Però el més difícil és acceptar l'envelliment i sobretot en la sexualitat. Com gestionar el pudor de mostrar la nostra decadència física a un altre, aquella pell que et veu solcada de mil arrugues, la flaccidesa dels òrgans que abans eren turgents, la sequedat de parts del cos que no fa gaire temps es lubricaven naturalment, el dolor que s'experimenta en llocs on abans se sentia plaer, les incontinències, les hemorroides, la presbícia, l'amargor de boca, les secrecions. I la major part d'aquests fenòmens són d'una inexplicable variabilitat, depenent del nivell hormonal del moment i en gran part també del component psicològic de la situació.

     Per això en el poema "Voldria" demano que em tornin aquell desig que es va quedant enrere i treu el cap de tant en tant en un cop de valentia que fins i tot espanta perquè no el reconec encara que sempre hagi viscut molt a prop meu i dormi dins del meu llit.

     El renka "Regala perles" està inspirat en un curiós article que vaig llegir sobre una secta taoista anomenada "Les Tigresses blanques".

     Us vull ensenyar uns quants shungas. Shunga significa «imatges de primavera», i al Japó «primavera» és un eufemisme de les relacions sexuals. Diríem: Anem a fer primavera. És clar, i la primavera no és blava, ve a ser... verda...

     Les tigresses blanques creien que practicant fel·lacions absorbien la vitalitat i l'energia dels mascles. Així també evitaven la menopausa i conservaven la bellesa molts anys. Les llàgrimes de drac eren el líquid seminal i dedicaven la vida a trobar dracs de jade o amants, per tal de practicar el màxim de fel·lacions possibles.

     Aquestes dones llegendàries es vestien de manera provocativa, es deixaven els cabells llarguíssims i dominaven totes les arts amatòries per poder aconseguir 'dracs verds', ja que deien que "Una trobada furtiva, clandestina i apassionada amb un estrany fora de la llar reporta més beneficis que practicar sexe cent vegades tranquil·lament i relaxadament a casa amb la parella".

     Evidentment, si el que es busca és l'excitació, l'aventura i el joc, variar de partenaire resultarà essencial per a aquest propòsit.

     Aquest tema em va inspirar aquesta successió de tanques on vaig intentar aconseguir un atrezzo i estètica oriental com si fos una pel·lícula del Nagisa Oshima que mostrés gelosia, dolor, sexe, promiscuïtat, els regals enjoiats que els senyors feien a les concubines amb el joc de paraules de regalar. Tot el poema volia ser íntim i humit com les cloïsses però fred i material com les perles de les ostres.

     Bé; em semblava que l'article sobre Les Tigresses blanques l'havia llegit al blog Bereshit del meu amic Enric H. March i, al saber que jo havia d'explicar aquí el significat del poema li vaig demanar permís per a citar-lo.

     La sorpresa va ser que em va dir que no, que ell no havia publicat mai al seu blog el tema de les tigresses, encara que el coneixia, però si havia publicat de "Pops i pubis, la representació del plaer". Quan obro el link que m'envia veig un dibuix Shunga molt famós on es veu una senyora japonesa envoltada de tentacles i gaudint d'un cunnilingus que li practica un pop i va i penso; mira! El poema "Voldria", que comença: "Voldria que et multipliquessis per gaudir-te / en una orgia d'apèndixs tàctils".

     Veieu com els dos poemes queden enllaçats en el sentit més ampli de la paraula?

     I és clar; com sempre, m'adono que ja és massa tard, la primavera ha passat, sóc a la tardor i que ja no em queda temps ni energia per a buscar més dracs verds. Llavors, com en un anunci d'aquells que ofereixen jocs de taula acabo dient: "D'acord; accepto pop com animal de companyia".

     L'Aleix de Ferrater, el tercer dels ponents, en arribar el seu torn de paraula, va començar recitant el poema "La sal":

Tremoles avui com mai ho has fet
movent els dits tots en desordre.
Les cames tenses, posseïdes,
el cos en arc, les mans
arrapades al llençol, i el coll
en coll mossegat, roig.
S'estén la pell de gallina
en sorgir la set del cos.
Silenci, espurnes de menta,
el llavi s'acosta a l'orella
i a sota veu, no la treguis fins demà.

     Bon dia. Aquest poema, que no trobareu al llibre que avui presentem, i que forma part del meu primer poemari l'he utilitzat com a introducció de les quatre coses que us voldria dir avui: la importància que per a mi té el tacte i la paraula a l'hora d’escriure poesia eròtica. El tacte i la paraula, sempre en doble sentit, d'anada i tornada; tocar i que et toquin, parlar i escoltar, en qualsevol lloc i a qualsevol edat, als vint, als quaranta, als seixanta, als vuitanta o fins on s'arribi.

     El tacte és un sentit primitiu, bàsic i fonamental. Mireu si no el primer que fa un nen per conèixer allò que desconeix, tocar. I l'erotisme, com a eina de comunicació entre cossos també és molt important tocar.

     I per tocar, les mans, comencem per les mans. Què millor que agafar el palmell de l'altra mà i fer-li uns dibuixos? Els que vulgueu, per exemple uns cercles, unes ratlles verticals, horitzontals, diagonals, en totes direccions, anar jugant amb els cercles, amb la punta dels dits, amb les ungles suaument, jugant també en la comissura dels dits, en les articulacions dels dits, especialment en aquesta comissura triangular que hi ha entre el dit índex i el gran, tan tova i tan especialment feta per a ser acariciada.

     I penseu que després de la mà, mà amunt, hi trobarem un canell, un braç i uns pèls que es poden posar de punta amb una passada plana del palmell de la mà, un colze, un avantbraç, una espatlla, un coll, un cap i un cabell. Però aquí entraríem al capítol catorze i nosaltres encara som al primer.

     Hi ha molts espais per a utilitzar el tacte. Per exemple, la sala d'actes de la biblioteca de la Sagrada Família (per tant, si voleu anar fent manetes, endavant, que jo no us diré res), o aquí al costat, observant la Sagrada Família agafats de les mans, o caminant al voltant dels magnífics camins que rodegen el castell de Montjuïc agafats de les mans, o creuant el pont blanc que travessa el port de Barcelona, des d'on hi ha unes vistes blaves magnífiques, agafats de les mans. O si voleu un espai més amagat, voltar agafats de les mans el pantà de Vallvidrera, o l'estany d'Ivars, agafats de les mans, o l'estany de Sotllo, sota la Pica d'Estats, agafats de les mans també.

     Si el camí el trobeu una mica incòmode, també podeu seure còmodament en unes butaques d'un teatre, o les més fosques d'un cinema, o l'espai més íntim, el sofà de casa, per exemple. I allà sí que podrem anar al capítol catorze que he esmentat abans.

     Serà llavors quan ens podríem aixecar, anar cap a l'habitació i començar a escoltar l'altra veu. Les paraules boniques sempre seran benvingudes, però jo em refereixo als sons, aquells sons més primitius, més interns de la persona, aquells sons que provenen del coll, dels pulmons, de l'estómac, lògicament del cor, del fetge, dels ronyons, dels budells i de l'apèndix si convé. És a dir, aquells sons com les respiracions, els sospirs o els gemecs. Aquí hem de fer com abans amb el tacte, escoltar-lo i escoltar els sons que emet el cos. Si tenim al costat la persona estimada sabrem valorar els diferents tons de la seva veu. Els sospirs més aguts, més greus, més compassats, més rítmics, més aguts en arribar al moment culminant.

     I aquí hem de fer servir una cosa molt bonica. Abans hem parlat del tacte, d'anar pujant-lo de la mà fins al cap, passant pel canell, el colze, el braç, l'espatlla i el coll. Aquí queda ben guardat al cervell, a l'arxiu de la memòria. Doncs un cop arribats a aquest punt culminant, i tenint en compte que som una colla de lletraferits, doncs és qüestió d'agafar un llapis, o un ordinador o una pantalla freda d'un e-phone i escriure.

     Es tracta de fer el procés a la inversa. És a dir, anar baixant la informació que hem guardat a l'arxiu de la memòria, del cervell al cap, al coll, a l'espatlla, al braç, al canell i arribar a la mà. I posar al paper totes aquelles experiències que haurem guardat. Que si són plaents, sempre seran ben guardades.

     I per tant, colla de lletraferits, a tocar, a gemegar i a escriure!

Traços de desig - 02
Enric H. March, Maria Porta i Aleix de Ferrater

     Era arribat el moment d'iniciar-se la segona part de l'acte, un recital poètic que va comptar amb en Toni Arencón i Arias com a mestre de cerimònies i que va explicar que el poemari estava format per 47 obres de 34 autors i autores, una gran part dels quals eren presents a la sala per exercir de rapsodes d'una selecció de les seves pròpies obres i de les obres dels companys i companyes absents. De fons, es va començar a projectar un muntatge en vídeo realitzat per en Miquel i en Pau Santaeulalia.

     Convergint en versos que bateguen encara... va obrir el reci-tal el poema que proporciona títol al llibre: "Traços de desig", del relataire, poeta i músic Carles Ferran.

Traços de desig - 04
Carles Ferran

     Maria Porta va delectar el públic amb "Voldria" i l'Aleix de Ferrater va explicar el misteri del tacte de la rebel cremallera, amb "Damunt la pinassa". En Miquel Santaeulalia va recitar el poema "Desig rogenc" i va posar veu als "Haikus de mar", signats, des del sud del gran riu, amb "salut i rebolica", pel mestre Ramon Navarro Bonet.

Traços de desig - 05
Maria Porta, Aleix de Ferrater i Miquel Santaeulalia

     De desig encès van vibrar els poemes "Amant, amat", de Glòria Calafell, i "Mossec", de Marta Pérez i Sierra.

Traços de desig - 06
Glòria Calafell i Marta Pérez i Sierra

     Va ser abans que el públic hagués de deduir com, què o qui havia inspirat Montse Assens una "Dansa sota els llençols" i qui posava música a la simfonia "En clau de Fa" d'en Ferran Planell.

Traços de desig - 07
Montse Assens i Ferran Planell

     El tu i el jo, el jo i el tu, una porta s'obre... i el desig porta el teu nom... Aquestes i altres confessions íntimes van ser les que van volar dels poemes eròtics d'en Xavier Bertran, "La clau", i de dels versos de Montse Farrés, "I ningú endevina".

Traços de desig - 08
Xavier Bertran i Montse Farrés

     Diu Palau i Fabra que "l'home plora pel sexe". Amb la cita d'aquest vers va iniciar Glòria Forasté i Giravent el poema "Préstec", demanant llavis, llengua i carícies. A continuació, "tota ella en teia convertida", Mercè Bagaria va realitzar un retrat dels amants de "Primavera".

Traços de desig - 09
Glòria Forasté i Giravent i Mercè Bagaria

     Sempre queda a la memòria el gaudi d'un instant íntim, sigui a la dutxa o en una nit plena de silencis. Això és el que van explicar els poemes "Moment íntim", de Gemma Matas, i "Amor infinitesimal", de Gabriel M. Pérez Fuster.

Traços de desig - 10
Gemma Matas i Gabriel M. Pérez Fuster

     Dues veus poderoses i profundes, en Miquel Santaulalia i en Ferran Planell, van tornar a pujar a l'escenari per recitar els versos del poema "Lliris", de Sílvia Armangué, uns lliris que emmetzinen els amants; i del poema "M'agrada el nostre llit", de la lleidatana Núria Niubó.

     Era el moment de sentir les noves veus de l'ARC amb els versos d'alt contingut eròtic d'en Bernat Rios i el poema "Entre costures”¡"; i d'en Samuel Berrocal, amb "Eros i Psique"; i d'emocionar-se amb la veu humida d'en Dani Ferrer i el poema "Yang".

Traços de desig - 11
Bernat Rios, Samuel Berrocal i Dani Ferrer

     Llepo la ginebra dels teus llavis, bes molsut de llengües viatgeres, cossos que s'estremeixen despullats fins i tot de la pell... Versos de dues composicions diferents que encaixen a la perfecció: "Esclat", de Laura Ropero, i "De la mar plena", d’Empar Sáez.

Traços de desig - 12
Laura Ropero i Empar Sáez

     I, per finalitzar el recital, en Toni Arencón i Arias, va propossar "realitzar un trio espontani sobre l'escenari", proposta que va ser acceptada per Marta Pérez Sierra i en Joan Opi, per recitar a tres veus el poema "Oli de seda sobre carn".

Traços de desig - 03
Joan Opi, Marta Pérez Sierra i Toni Arencón i Arias

     L'acte va concloure oficialment amb el lliurament de distincions especials de l'ARC a en Carles Ferran i a en Miquel Santaulalia, pel seu compromís amb l'associació i amb la poesia; i a les poetesses Empar Sáez i Glòria Calafell, guardonades recentment amb els premis de poesia Ciutat d'Alcoi i Marià Manent, respectivament.

Traços de desig - 13
Fotografia de grup – Traços de desig

     Era l'hora de les fotografies de grup, dels petons, de les abraçades i de les signatures de llibres. L'hora dels adéus. A poc a poc, la sala va començar a buidar-se i els llums es van apagar. Encara, però, vibraven els mots dels últims versos recitats:

Entrellaçats, sentiré cada gemec, de verd veronès,
cada sonet xarxet de tu, inflamat de desig,
cada presència ametista del plaer.

Lleparé
el cercle areolar i l'intens robí dels teus mugrons eriçats.

I gaudiré del goig
de la sigma atzabeja
i maragda
del teu
sexe.