Club de Lectura
Sunset Park, de Paul Auster
Tertulià Crític: Màndalf
Hola tuttiquanti, com estem!
Vaig escollir el darrer llibre del Paul Auster perquè sempre m’ha encuriosit el que va escrivint ja que casualment vam néixer el mateix dia, encara que ell és tres anys més iaio que jo, eh! L’Auster és de Newark (New Jersey) i jo de la Torre de l’Espanyol (Tarragona). Hi ha més diferències, sobretot en la manera d’escriure, ejem. Bé, deixem-ho aquí.
Com que tots els que hi direu alguna cosa segurament ja us haureu llegit el llibre, és una bajanada dir que el pal de paller de la història és en Miles Heller, un noi de 28 anys traumatitzat per la mort accidental del seu germanastre en la que Miles va ser part implicada quan era adolescent. Però ja ho he dit. Tampoc volia dir que un altre personatge que apuntala el pal és el pare del Miles, en Morris, un tipus molt ben treballat.
Parlant del què havíem de parlar, el que m’agrada del llibre és la manera que té l’autor d’entramar la vida dels personatges que va definint, com ho fa en altres obres seves. Crea una xarxa de caràcters i relacions que es van entrelligant com un puzzle i al llarg del relat van encaixant d’una manera fantàstica. De quan en quan vas dient “ah, ara entenc allò que explicava abans”. Ho trobo genial, és el que m’ha fet enganxar amb la història, continuar-la endavant amb ganes. A més de l’originalitat dels personatges i de les seves dedicacions (fotògraf de desnonaments, hospital de les coses trencades). M’agradaria preguntar-li (al Paul) la manera que té de treballar. Primer crea la història, després la talla a trossets i finalment la recomposa en un ordre diferent? No ho sé, però el resultat és preciós.
L’intríngulis de com anirà la història és un altre interès afegit. Mai tens massa clar com seguirà la cosa. Saps que va parlant dels diferents actors en els següents capítols, però la continuació de la trama és un petit misteri que t’absorbeix.
I per dir una cosa que m’emprenya d’ell (de l’Auster) és la constant referència que fa a jugadors de beisbol. Ai coi! És que no coneix el futbol i el Barça aquest nanu?? En lloc de parlar del Romàrio, Maradona, Cruyff o Messi, s’enrotlla amb noms estranys com l’Herb Score, pobret, que li van donar una pilotada a l’ull, el Lucky Lohrke que va néixer amb un pom de flors al cul, Mark “The Bird” i Donnie Moore, jugadors desgraciadets i malaguanyats, etc.
Us deixo la reflexió de la frase final “deixarà d’esperar res i viurà només per l’ara, per aquest moment, per aquest moment fugaç, per l’ara que és aquí i que ja no hi és, per l’ara que ja ha marxat per sempre.”
Desitjo que també us hagi agradat i espero les vostres impressions.
Salut!
Manel – Màndalf
