D’un temps, d’un país
Pàgines: 138 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 31>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303316 31>
Miquel Buch
Josep Maria Codina
Marc Puig Pérez
Pol Peiró Navarro
Laura Vallès, Laura Llobet i Esther de Prades
Pròleg
Un dels records que em ve a la memòria de la primera vegada que en Pol Peiró em va explicar el seu projecte de l’exposició “D’un Temps, d’un País” és l’entusiasme que transmetia. A mida que anàvem conversant, ell mateix es mostrava sorprès de reconèixer la magnitud que, donat el moment històric que plasmaven els seus dibuixos, havia adquirit allò que per a ell havia començat per pur entreteniment. La seva perseverança i la seva qualitat artística havien fet possible que, sense gairebé adonar-se’n, la seva obra formés part d’una de les pàgines més importants de la història recent del nostre país.
A ningú escapa que vivim un moment en el qual les noves tecnologies ho acaparen tot i en pocs anys s’han incorporat a la nostra vida a una velocitat vertiginosa. I que en mig de tot aquest enrenou digital, a cada moment important del procés democràtic que estem vivint a Catalunya, sempre m’hagi trobat a en Pol, un artista jove capaç de retratar l’actualitat política a través del dibuix de llapis i paper, té un valor afegit que no podem deixar passar per alt.
Les ganes d’explicar i de documentar la visió personal d’un període polític de tanta transcendència pel poble català ens permeten gaudir d’una col·lecció de retrats que fan encara més únic el moment que estem vivint.
A ningú escapa que vivim un moment en el qual les noves tecnologies ho acaparen tot i en pocs anys s’han incorporat a la nostra vida a una velocitat vertiginosa. I que en mig de tot aquest enrenou digital, a cada moment important del procés democràtic que estem vivint a Catalunya, sempre m’hagi trobat a en Pol, un artista jove capaç de retratar l’actualitat política a través del dibuix de llapis i paper, té un valor afegit que no podem deixar passar per alt.
Les ganes d’explicar i de documentar la visió personal d’un període polític de tanta transcendència pel poble català ens permeten gaudir d’una col·lecció de retrats que fan encara més únic el moment que estem vivint.
Miquel Buch i Moya
President de l’Associació Catalana de Municipis.
Alcalde de Premià de Mar.
President de l’Associació Catalana de Municipis.
Alcalde de Premià de Mar.
Tast de:
«D’un temps, d’un país»
(Cortesia de: ARC-Lo Càntich)
«D’un temps, d’un país»
(Cortesia de: ARC-Lo Càntich)
Sobre el dibuix al natural
El meu treball és un prisma de múltiples cares, un punt de trobada entre diverses disciplines, tradicions i conceptes que despunten, alguns amb més força que d’altres, reclamant el seu propi protagonisme: l’eina del dibuix, el dibuix com a mitjà, el dibuix en moviment i l’apunt al natural.
A la Prehistòria hi havia pintures rupestres, a Egipte jeroglífics, i si anem més endavant i ens endinsem en el segle XV, ens trobarem amb l’home que va fer del dibuix una eina d’ideació i planificació: Leonardo da Vinci. L’ésser humà sempre ha utilitzat les imatges com a eina de comunicació, i ho seguim fent diàriament. En el cas del meu treball, és evident que el dibuix és utilitzat com a mètode per explicar la història (una versió interessada) d’un seguit d’esdeveniments polítics. La tècnica d’aquest treball és sempre el mitjà i no el fi. Tot i així, cal conèixer la tècnica i totes les seves especificitats per tal de poder subordinar-la a una voluntat executiva o resolutiva determinada.
El dibuix al natural és la disciplina de dibuix que jo he decidit aplicar en aquest projecte. Certament podria haver escollit infinitats de camps, des del dibuix a partir d’un referent fotogràfic fins al dibuix de memòria. No obstant això, decideixo triar el dibuix al natural no de manera innocent, sinó perquè respon més a la voluntat inicial del meu projecte: dibuixar la versió de la realitat que a mi m’interessa recrear només és possible presenciant aquesta realitat que jo posteriorment reinterpreto. A més, tenint en compte que la versió dels mitjans de comunicació és sempre interessada i subjectiva, treballar del natural em permetia oferir la meva visió personal i inèdita sense que aquesta hagués passat per cap filtre previ que el del contacte directe amb l’experiència dibuixada. Per tant, el meu treball és profundament subjectiu, sí, però parla de la meva pròpia subjectivitat interpretada directa-ment de la realitat (o d’allò que assumim com a “real”).
És de rigor dir que el dibuix al natural és aquell que es desenvolupa directament davant del model o l’objecte que decidim dibuixar i que requereix una especial capacitat d’observació i anàlisi per esquematitzar i traslladar al dibuix les proporcions i l’expressió d’allò representat. Naturalment, aquesta representació pot ser més fidel al referent o pot ser modificada segons les intencions de l’autor. És un acte que va més enllà del simple fet de mirar; es tracta d’una acció mental que requereix aprenentatge i síntesi. Com va dir l’artista Miquel Ángel Buonarroti (1475), es dibuixa amb el cervell, no amb les mans.
Els dibuixos fets al natural poden requerir més o menys imme-diatesa. Per exemple, si estem treballant el dibuix d’estàtua, aquesta immediatesa no té per què ser condició sine qua non del nostre dibuix: podem treballar hores i hores i insistir-hi per tal d’obtenir una representació molt acurada. Per altra banda, però, també podem treballar el dibuix al natural de manera ràpida, la qual cosa pot venir condicionada per diversos motius: per exem-ple, en el cas del treball realitzat, el dibuix al natural que he desenvolupat requereix una certa rapidesa deguda la fugacitat del moment representat; és en aquest cas en el qual, general-ment, els dibuixos ràpids adquireixen la denominació “d’apunt”, els quals es defineixen com la representació ràpida feta a partir d’un model. Generalment no busca un acabat perfecte i es fona-menta en la recerca d’uns traços generals que ajudin a construir l’essència de la figura, el ritme i la posició.
Els apunts poden tenir diverses utilitats segons el criteri de l’artista que els desenvolupa: poden servir com a pas previ a la realització d’una obra més acabada o senzillament funcionar com a obra final per si mateixos, remarcant la seva espontaneïtat com a gràcia particular d’aquest mètode. En el cas del meu treball m’he decantat per la segona opció: els dibuixos realitzats al moment són l’obra final i fins ara cap dels apunts ha servit per a la realització d’una obra treballada a posteriori. Treballo —en la majoria de casos— davant de models que es troben en constant moviment. En d’altres (per exemple en les conferències), la posició del ponent acostuma a ser més estàtica, permetent un treball més acurat.
A la Prehistòria hi havia pintures rupestres, a Egipte jeroglífics, i si anem més endavant i ens endinsem en el segle XV, ens trobarem amb l’home que va fer del dibuix una eina d’ideació i planificació: Leonardo da Vinci. L’ésser humà sempre ha utilitzat les imatges com a eina de comunicació, i ho seguim fent diàriament. En el cas del meu treball, és evident que el dibuix és utilitzat com a mètode per explicar la història (una versió interessada) d’un seguit d’esdeveniments polítics. La tècnica d’aquest treball és sempre el mitjà i no el fi. Tot i així, cal conèixer la tècnica i totes les seves especificitats per tal de poder subordinar-la a una voluntat executiva o resolutiva determinada.
El dibuix al natural és la disciplina de dibuix que jo he decidit aplicar en aquest projecte. Certament podria haver escollit infinitats de camps, des del dibuix a partir d’un referent fotogràfic fins al dibuix de memòria. No obstant això, decideixo triar el dibuix al natural no de manera innocent, sinó perquè respon més a la voluntat inicial del meu projecte: dibuixar la versió de la realitat que a mi m’interessa recrear només és possible presenciant aquesta realitat que jo posteriorment reinterpreto. A més, tenint en compte que la versió dels mitjans de comunicació és sempre interessada i subjectiva, treballar del natural em permetia oferir la meva visió personal i inèdita sense que aquesta hagués passat per cap filtre previ que el del contacte directe amb l’experiència dibuixada. Per tant, el meu treball és profundament subjectiu, sí, però parla de la meva pròpia subjectivitat interpretada directa-ment de la realitat (o d’allò que assumim com a “real”).
És de rigor dir que el dibuix al natural és aquell que es desenvolupa directament davant del model o l’objecte que decidim dibuixar i que requereix una especial capacitat d’observació i anàlisi per esquematitzar i traslladar al dibuix les proporcions i l’expressió d’allò representat. Naturalment, aquesta representació pot ser més fidel al referent o pot ser modificada segons les intencions de l’autor. És un acte que va més enllà del simple fet de mirar; es tracta d’una acció mental que requereix aprenentatge i síntesi. Com va dir l’artista Miquel Ángel Buonarroti (1475), es dibuixa amb el cervell, no amb les mans.
Els dibuixos fets al natural poden requerir més o menys imme-diatesa. Per exemple, si estem treballant el dibuix d’estàtua, aquesta immediatesa no té per què ser condició sine qua non del nostre dibuix: podem treballar hores i hores i insistir-hi per tal d’obtenir una representació molt acurada. Per altra banda, però, també podem treballar el dibuix al natural de manera ràpida, la qual cosa pot venir condicionada per diversos motius: per exem-ple, en el cas del treball realitzat, el dibuix al natural que he desenvolupat requereix una certa rapidesa deguda la fugacitat del moment representat; és en aquest cas en el qual, general-ment, els dibuixos ràpids adquireixen la denominació “d’apunt”, els quals es defineixen com la representació ràpida feta a partir d’un model. Generalment no busca un acabat perfecte i es fona-menta en la recerca d’uns traços generals que ajudin a construir l’essència de la figura, el ritme i la posició.
Els apunts poden tenir diverses utilitats segons el criteri de l’artista que els desenvolupa: poden servir com a pas previ a la realització d’una obra més acabada o senzillament funcionar com a obra final per si mateixos, remarcant la seva espontaneïtat com a gràcia particular d’aquest mètode. En el cas del meu treball m’he decantat per la segona opció: els dibuixos realitzats al moment són l’obra final i fins ara cap dels apunts ha servit per a la realització d’una obra treballada a posteriori. Treballo —en la majoria de casos— davant de models que es troben en constant moviment. En d’altres (per exemple en les conferències), la posició del ponent acostuma a ser més estàtica, permetent un treball més acurat.
L’apunt de Muriel Casals, d’aquell dia,
acabaria essent l’últim que faria d’ella abans de la seva mort
(Llapis de color sobre paper)
D’un temps, d’un país
Pol Peiró Navarro
