Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Novetat editorial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Novetat editorial. Mostrar tots els missatges

LA SORT - NOVETAT EDITORIAL

Ja tenim a mans el llibre-recull del XIII Concurs ARC de microrelats, amb tots els relats finalistes, i els tres guanyadors.

Ara com ara us mostren la coberta i us afegim algunes dades bibliogràfiques, però no afegim qui són els guanyadors, això se sabrà el dissabte dia 28 d'octubre. Ja falta menys!


Vindreu al lliurament de premis?

Més informació aquí



LA SORT

© diversos autors

Pròleg: © Glòria Calafell

Il·lustració de coberta: ©Ingrid Comas 

Revisió d’estil, disseny i maquetació:

© Montse Assens – Toni Arencón  Ferran d’Armengol

Associació de Relataires en Català

Octubre, 2023

Col·lecció literària Elisenda Sala Contes i relats / 29

ISBN: 978-84-17220-30-3 - Pàg. 128 - 15/21 cm - Rústica

DL: B-17625-2023

Associació de Relataires en Català

http://associaciorelataires.blogspot.com.es/

Prestatge Goodreads:

https://www.goodreads.com/book/show/200926900-la-sort--

 

Associació de Relataires en Català Reservats tots els drets d’edició per l’Associació de Relataires en Català associaciorelataires.blogspot.com


****

LA COLLA - VOLS ADQUIRIR EL LLIBRE?



Si vols adquirir el llibre i no pots venir el dia 22 d'octubre al lliurament de premis, aquí et donem les indicacions per rebre'l via correu ordinari.

 


Els llibres els podreu adquirir el dia de la presentació i si no podeu venir, hi ha l’opció de poder-los rebre per correu postal a partir del dia 22 d’octubre.

Ja els podeu demanar enviant un correu a l'associació.


Aportació pel llibre:

Associats 6,00 euros la unitat

Autors no associats  8,00 euros la unitat

L’aportació en general és de 10,00 euros la unitat

 

Tal com hem fet sempre, podeu començar a fer la vostra comanda del llibre, realitzant un abonament per l'import total, indicant, MOLT IMPORTANT, el concepte de l'ingrés (nom del comprador/LA COLLA). I després enviar correu electrònic a l'ARC (associacio.relataires@gmail.com) notificant aquesta operació.

 


Si no has rebut un correu amb les dades necessàries per efectuar l'ingrés, els comptes de l’associació te'ls envairem per correu quan facis la comanda.





ARC



«Gírgoles de Panical»

Ramon Navarro Bonet

—————
ARC

Gírgoles de Panical (Ramon Navarro Bonet)

Gírgoles de Panical


Ramon Navarro Bonet

ARC
Col·lecció Literària Elisenda Sala / 9 – Poesia
Pàgines: 150 - Enquadernació: Rústica
Primera edició: Desembre de 2018
Mida: 19 x 19 cm
ISBN: 978-84-17220-10-5


Adquirir en Bubok:
Adquirir Gírgoles de Panical



«Diamants negres»

Anna Llensa
—————
ARC

Diamants negres (Anna Llensa)

Diamants negres


Anna Llensa

Il·lustracions de coberta i interiors:
Ramon Navarro Bonet
Correcció i revisió d’estil:
Andrea González
Disseny i maquetació:
Montse Assens
Associació de Relataires en Català

ARC
Col·lecció Literària Elisenda Sala / 5 – Contes i relats
Pàgines: 120 - Enquadernació: Rústica
Primera edició: Abril de 2018
Mida: 15 x 21 cm
ISBN: 978-84-17220-06-8


Sinopsi

     Una dona atrapada en una relació virtual que la conduirà a estats límits, un nen maltractat subterràniament per la seva nova mare, un flashback a l'escola rural franquista i molts altres relats que t'atrapen i et deixen petjada ben endins durant temps imprecisos... una bona mostra de la profunditat i l'humor infranquejable d'una escriptora i poetessa empordanesa, l'Anna Llensa.


Tast de Diamants negres
Anna Llensa
(Cortesia de l'ARC)

Berta (Ramon Navarro Bonet)

Berta

Sentint les temples disparades, el cor encongit i el gust de la por a la boca, la Berta es dirigeix al pas a nivell tancat, els llums intermitents avisen als conductors que han de parar. Travessa corrents l’últim tram que la separa de la barra de ferro, un cop allà es gira i veu la cara contreta del conductor del primer cotxe de la fila, mentre se la mira amb una barreja d’incredulitat i espant...

Aquell matí han discutit, però no ha estat una discussió com sempre, aquesta vegada han perdut tots el papers, ell li ha dit que no volia seguir com estaven.

Dolguda com mai i segura que no podrà suportar viure sense ell, ni tampoc així, ha pres una decisió, ha baixat les escales corrents, sabia que no li quedava gaire temps si volia tirar endavant el seu pla, el tren de les vuit trenta estava a punt d’arribar; “quan passa pel pas a nivell ja porta prou velocitat”, pensa.. es sent el xiulet amb què el tren avisa de la seva imminent arribada a l’estació, ella gira la cara, vol veure com arriba la màquina, els conductors dels cotxes i el del tren senten alhora un puny a la boca de l’estómac, el pànic comença a envair-los, “aquesta noia... no voldrà fer alguna bestiesa?”

La Berta mira el tren i el conductor del cotxe alternativament, mentre l’adrenalina li va a tota potència per donar-li l’energia que necessita per tal de complir el seu propòsit, de cop es gira i es topa amb el conductor del cotxe que havia sortit esverat i corria cap a ella, se li arrapa com si li anés la vida i li etziba, cridant a fi que la fressa del tren no li impedeixi sentir-la: Jaume t’estimo, em casaré amb tu! No vull discutir més, encara que em prometés a mi mateixa que abans de fer-ho de nou em tiraria sota el tren!



Diamants negres (Anna Llensa)
"Diamants negres"
Anna Llensa

Per adquirir exemplars del llibre contacta amb l'Associació de Relataires en Català:
associacio.relataires@gmail.com


«La Casa dels Enganys dels Sentits»

Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet

—————
ARC

La Casa dels Enganys dels Sentits (Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet)

La Casa dels Enganys dels Sentits


Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet

ARC
Col·lecció Literària Elisenda Sala / 4 – Narrativa
Pàgines: 192 - Enquadernació: Rústica amb solapes
Il·lustracions interiors en color
Primera edició: Abril de 2018
Mida: 15 x 23 cm
ISBN: 978-84-17220-03-7
ISBN ebook-pdf: 978-84-17220-05-1

'La Casa dels Enganys dels Sentits (Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet) - Llibre solidari'
Edició a benefici del col·lectiu
de les meravelloses persones amb diversitat intel·lectual:
El Tamariu

#CorTamariu


Sinopsi

«També tenim Cases dels Enganys dels Sentits
on tota mena de trucs, impostures, il·lusions
i falses aparences exhibim.»

La Nova Atlàntida
Francis Bacon


París, 1887

     Melchior Janis de Beranger, "mestre artesà de les mesures del temps", ha concebut la fantàstica idea de convertir la seva mansió familiar en una "Casa dels Enganys dels Sentits", on els somnis puguin complir-se, on res sigui el que sembla ser...

     Per fer coincidir la seva inauguració amb l'Exposició Universal de París decideix envoltar-se dels més genials i visionaris personatges de l'època, com l'escriptor Jules Gabriel Verne, l'enginyer Alexandre Gustave Eiffel, els germans Lumière, l'empresari Josep Oller, l'inventor Thomas Alva Edison, el fotògraf August Atget, l'arquitecte Hector Guimard o els pintors Camille Pissarro i Henri de Toulouse-Lautrec.

     El Laberint dels Miralls, el Rellotge Còsmic Universal, la Cambra de les Percepcions Errònies, la Torre de l'Equilibri, el submarí Nautilus, l'Increïble Passadís Minvant, el Món de Lilliput, el Món de Brobdingnag, la Sala de les Joguines, els ocells mecànics, els autòmats, el diorama de París...

     Des de la captivadora actriu Sarah Bernhard fins els pallassos Footit i Chocolat, la clownessa Cha-U-Kao, o les ballarines de cancan del Moulin de la Galette, la "crème de la crème" de la ciència, de l'art i de la cultura de la Ciutat de la LLum, descobriran sorpresos les fantasies que atresora al seu interior La Casa dels Enganys dels Sentits.

«Tot allò que una persona pot imaginar,
altres ho poden fer realitat.»
Jules Verne


     Toni Arencón Arias (El Prat de Llobregat, 1963) és autor de les novel·les L’ànima de l’assassí (XXXII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre) i Luxúria (XXVII Premi Benvingut Oliver de la Vila de Catarroja), del poemari Anhelada pretèrita pluja (Premi de Poesia Miquel Bosch i Jover) i de les antologies La ballarina cega de Sidi Bou Saïd i altres relats en clau de lírica i El jurament i altres narracions oníriques. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Associació d’Escriptors del Prat Tinta Blava i de l’Associació de Relataires en Català, on col·labora com a editor de la revista literària Lo Càntich i en les diverses publicacions d’aquesta entitat.

     Miquel Àngel Arencón Llobet (El Prat de Llobregat, 2001) ha rebut premis infantils i juvenils, com el Sant Antoni de prosa (El Perelló) i ha publicat contes i narracions en les antologies col·lectives L’aigua i Relats absurds.
     La Casa dels Enganys dels Sentits és la seva primera novel·la.



Tast de La Casa dels Enganys dels Sentits
Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet
(Cortesia de l'ARC)

La Casa dels Enganys dels Sentits (Miquel Àngel Arencón Llobet - Toni Arencón Arias)

I

LA PALLASSA CHA-U-KAO I EL MESTRE RELLOTGER
________________________________________________________

«El teatre de l’Opéra-Comique no és més que
un munt de runes. Eren tres quarts i cinc minuts
de nou quan es va produir el primer senyal.
Tot d’una, durant el ball de Bohèmia, petites
espurnes van començar a caure davant de
l’escenari. En un principi, una mica espantats,
vàrem pensar que aquella polseguera lluminosa
provenia dels carbons dels llums elèctrics.»

Le Figaro
Edició del dijous, 26 de maig de 1887


PARÍS, 1887

     El dimecres 25 de maig de 1887 es va produir un terrible i desgraciat incendi a l’interior de la Salle Favart de París, amb capacitat per a mil sis-cents espectadors i seu de la companyia Opéra-Comique. En aquella data funesta un centenar de persones van perdre la vida, asfixiades pel fum o a causa de les flames.

     La fatal conflagració, que va destruir completament l’edifici, es va originar durant la representació de l’òpera Mignon, del compositor francès Ambroise Thomas.

     A dos quarts de nou del vespre l’orquestra acoblava l’obertura. Res no feia presagiar la tragèdia que sobrevindria vint minuts més tard. Durant la segona escena de l’acte primer, quan Mademoiselle Cécile Simonnet, en el paper de Philine, declamava: «Quel est, je veux le savoir, / Ce beau coureur d’aventure? / Il nous cache sa figure / Et n’a pas l’air de nous voir», un espurneig atragué l’atenció dels actors.

     Llavors, malgrat les repetides advertències del director d’escena i de les peticions de tranquil·litat dels barítons Émile-Alexandre Taskin i Gabriel Soulacroix, quan les espurnes i les runes en flames van començar a caure sobre el públic, els terroritzats espectadors es van precipitar en una fugida desesperada a la recerca dels vomitoris més propers.

La Casa dels Enganys dels Sentits - Incendi de la Salla Favart de París (Illustrated Sporting and Dramatic News, 1887)

     El fum negre i espès impedia la visió i la calor de les flames era insuportable.

     La pallassa Cha-U-Kao, que havia de participar com a ballarina de repartiment, es va salvar de miracle. A mig vestir i presa del pànic, tot adonant-se que li resultaria impossible aconseguir arribar a la porta de sortida, va decidir escapar del foc pujant al més amunt possible, fins a una de les cornises superiors de l’edifici.

     Allà dalt, en companyia de dues extres, d’un acomodador i de tres espectadors que havien tingut el mateix pensament, va ser rescatada per una parella d’heroics bombers que van alçar una escala de vint metres entre les flames que devoraven el teatre, van lligar-li una corda de seguretat al voltant de la cintura i van ajudar-la a baixar fins a la Rue de Marivaux.

La Casa dels Enganys dels Sentits - Incendi de la Salla Favart (La Nature, 18/06/1887)

     Estava mig asfixiada, amb els cabells despentinats i socarrimats, la faldilla cremada i la cara ensutjada de negre.

     Per aquest motiu, dos mesos més tard, la nit del diumenge 24 de juliol, quan es va desencadenar sobre el cel de la ciutat de París una fabulosa tempesta elèctrica, Cha-U-Kao, que havia d’actuar en l’espectacle del Moulin de la Galette en un esbojarrat número on combinava el ball del cancan amb vertiginoses acrobàcies, es va negar a trepitjar l’escenari. Tenia por que les aspes del vell molí atraguessin els raigs elèctrics.

La Casa dels Enganys dels Sentits - La pallassa Cha-U-Kao (Henri de Toulouse-Lautrec).

     —No, no i no! Avui no hi penso ballar! Qui em vulgui veure que vingui a casa meva! —va exclamar, ben espantada, mentre manifestava una rotunda i taxativa negativa al propietari del local—. Prefereixo ser una pallassa sense feina que una pallassa torrada i fumada!

     De totes maneres, tampoc no calia que ho fes. El recinte, atapeït de públic fins poc abans, havia quedat gairebé desert. I no era d’estranyar, ja que els parisencs encara estaven trasbalsats per l’incendi del mes de maig i aquell record tan proper havia provocat que els noctàmbuls clients del Moulin de la Galette optessin per regressar a les seves llars abans de l’horari habitual.

* * *

     Des de les deu de la nit fins a les quatre de la matinada —minut més, minut menys—, centenars de llampecs van il·luminar fantasmagòricament la ciutat i el terrabastall dels trons repetits va mantenir desperts i atemorits una bona part dels vilatans.

     Afortunadament, la intensa i espectacular tempesta elèctrica —«Sense precipitacions ni calamarsada; això sí, acompanyada d’una ventada molt forta, amb ràfegues brusques i imprevisibles, conseqüència d’una revolució atmosfèrica desordenada que va provocar una baixada notable dels baròmetres», van recollir els periòdics l’endemà—, a excepció dels múltiples ensurts i atacs de pànic, no va provocar cap desgràcia personal.

     Testimoni de tot plegat va ser l’agosarat fotògraf Jean Eugène August Atget, recopilador d’imatges de la vida quotidiana de la capital francesa, que va decidir aventurar-se a les fosques pels carrers estrets, tortuosos i deserts dels barris vells, es va encaminar vers els terrenys propers al Champ-de-Mars i allà va recollir una sèrie de plaques on va enregistrar per a la posteritat aquell singular fenomen atmosfèric.

     En una de les instantànies, inesperadament, va poder captar la cèlebre imatge d’un llamp impactant sobre l’estructura metàl·lica de la construcció que, amb posterioritat, i en reconeixement al seu constructor, havia de ser coneguda arreu del món amb el nom de Torre Eiffel.

     A temps passat, el fotògraf es va adreçar per carta al responsable del Ministère de l’Instruction Publique et des Beaux-Arts per oferir-li la històrica compilació del seu arxiu d’imatges:

Monsieur, durant els últims vint anys i algun més, mitjançant els meus esforços i seguint la meva pròpia iniciativa, he pres una col·lecció de fotografies, en format 18 x 24, de cada carrer del vell París.

     Dos mil sis-cents negatius van ser adquirits per la rodona suma de 10.000 francs. Curiosament, en aquella transacció no es van incloure les plaques que havien estat recollides la nit de la fabulosa tempesta elèctrica.

La Casa dels Enganys dels Sentits - Raig sobre la Torre Eiffel



La Casa dels Enganys dels Sentits (Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet)
"La Casa dels Enganys dels Sentits"
Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet


«Ostatges polítics»

Madola - Montse Assens

ARC
Associació de Relataires en Català

Ostatges polítics (Madola - Montse Assens)

Ostatges polítics

Madola - Montse Assens

ARC
Col·lecció Literària Elisenda Sala / 3 - Poesia
88 pàgines | 15 x 21cm | Edició rústica amb solapes
ISBN: 978-84-17220-02-0
Primera edició: Abril, 2018

Pròleg: Madola
Poemes: © Montse Assens
Pintures: © Madola
Fotografies de les pintures: © Joan Pasqual

[ Els beneficis íntegres de les vendes seran destinats a la Caixa de Solidaritat ]


Madola        Montse Assens


L'aigua enforteix l'aparença
i el pensament transcorre en un instant.
La boira difumina la sentència
de l'ultratge que esclavitza els sentits.
La voluntat és un despropòsit
aparcat a la vorera,
privilegi del jutjat on es retenen
les idees que no es poden alliberar.
L'objectiu és arrestar-nos les paraules
sotmeses a la tirania i a la por.
L'arrest del plor desafia el colp
en la serenitat d'aquesta aparença
que transcorre en un instant.

L'aigua enforteix l'aparença...


Lluna i mar sense límits.
Sopluig sota la mirada plena.
No s'adorm la imatge del destí sota les pedres,
ni canvia l'astrolabi la posició dels astres...
Rostre de lluna implacable
que navega les aigües de la mar,
estela de llum on sotsobren els vaixells.
Llambregada furtiva sota un cel blau.
El vent s'inicia,
on s'arremoren els estels.

Lluna i mar sense límits...


'Ostatges polítics (Madola - Montse Assens)'
"Ostatges polítics"
Madola - Montse Assens



«El conte de l'espurneta del Sol:
Un viatge d'aventura a la Terra
(Segona Part)
El naixement i la primera infància»

Liudmila Liutsko

Associació de Relataires en Català - ARC

El conte de l'espurneta del Sol - El naixement i la primera infància (Liudmila Liutsko)

El conte de l'espurneta del Sol:
Un viatge d'aventura a la Terra
(Segona Part)
El naixement i la primera infància

Liudmila Liutsko

Col·lecció Camí del Sorral - Número 32
Lo Càntich - ARC
Març, 2018

70 pàgines - Format: 14,8 x 21 - Enquadernació: Rústica
Interior en colors
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 32>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303323 32>


Comprar llibre       Comprar ebook-pdf


Salutació

     Benvolguts lectors i lectores,

     Aquest conte és la continuació de la primera part d’El conte de l’espurneta del Sol, on l’espurneta feia un viatge a la vida de la Terra. I en aquesta segona part, El naixement i la primera infància, la Dària comença la seva primera aventura en la vida real, quan neix com una noia.

     L’espurneta té la seva essència plena d’amor i de coneixement savi, per herència del Sol; però, per poder evolucionar, ha de passar la vida de manera independent dins del cos humà. Per la seva curiositat, i per la seva diferent visió, tot se li fa una mica «estrany». Realment, tothom és així a causa de la seva essència, només que la gent, quan creix, no ho vol admetre i ho considera «coses infantils». Es guien més per la raó i per la lògica. La mateixa vida ensenya que, a més de la ment, també tenim el cor, que pot salvar la vida de la catàstrofe d’autodestrucció a la qual estem encaminats els humans.

     «L’amor i la bellesa salvaran la vida», van pronunciar molts escriptors, artistes, músics i pintors de diferents èpoques i cultures; i potser tenien raó. És la part de la balança que faltava, la part no racional, però la que hauria de portar a una existència d’evolució superior de la Terra.

     Espero que la història de l’espurneta us pugui ajudar a veure que hi ha una gran multitud de cultures, i que de vegades no les entenem a causa dels prejudicis, per la intolerància a la diferència, o simplement perquè ens fa mandra de pensar-hi. O millor, no pensem, o no volem entendre, que hi ha diferents enfocaments en un mateix fet o problema, i potser, veient-ho des d’un angle diferent, podem descobrir o trobar les explicacions que no es veuen a primera vista.

     Aquest conte no té el propòsit de proporcionar la informació com si fos la veritat absoluta. Es tracta de despertar la creativitat i la calidesa del cor, d’obrir les nostres ments a altres cultures i a la vida del planeta en general. Aquest conte és força real, ja que conté molts fets de vides reals. Fins i tot, de vegades, aquesta realitat sembla més fantasiosa i increïble. És un viatge al món real, amb uns ulls que no acostumin a donar-ho tot per suposat.

     Nosaltres, quan viatgem a un lloc nou, ho veiem tot amb una percepció distinta. Tot sembla més bonic i més interessant que no pas les coses que ens envolten habitualment i que estem acostumats a veure cada dia. De vegades, però, quan tornem a casa, podem apreciar més el que tenim i que ja no percebíem.

     Aquest és un viatge a la vida real, fet amb uns ulls «no acostumats» a veure la banalitat de les coses de sempre.

     Espero que us agradi i que acompanyeu l’espurneta en el seu viatge a la Terra.

L'autora


'El conte de l'espurneta del Sol (Segona Part) (Liudmila Liutsko)'
"El conte de l'espurneta del Sol:
Un viatge d'aventura a la Terra
(Segona Part)
El naixement i la primera infància"
Liudmila Liutsko



«D’un temps, d’un país»

Pol Peiró Navarro

ARC
Col·lecció Camí del Sorral / 31

D’un temps, d’un país (Pol Peiró Navarro)

D’un temps, d’un país

Pol Peiró Navarro

Col·lecció Camí del Sorral - Número 31
Lo Càntich - ARC
Juliol, 2017

Pàgines: 138 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 31>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303316 31>

Pròleg:
Miquel Buch

Disseny de coberta:
Josep Maria Codina

Fotografia de coberta:
Marc Puig Pérez

Il·lustracions interiors:
Pol Peiró Navarro

Fotografies interiors:
Laura Vallès, Laura Llobet i Esther de Prades


Pròleg

     Un dels records que em ve a la memòria de la primera vegada que en Pol Peiró em va explicar el seu projecte de l’exposició “D’un Temps, d’un País” és l’entusiasme que transmetia. A mida que anàvem conversant, ell mateix es mostrava sorprès de reconèixer la magnitud que, donat el moment històric que plasmaven els seus dibuixos, havia adquirit allò que per a ell havia començat per pur entreteniment. La seva perseverança i la seva qualitat artística havien fet possible que, sense gairebé adonar-se’n, la seva obra formés part d’una de les pàgines més importants de la història recent del nostre país.

     A ningú escapa que vivim un moment en el qual les noves tecnologies ho acaparen tot i en pocs anys s’han incorporat a la nostra vida a una velocitat vertiginosa. I que en mig de tot aquest enrenou digital, a cada moment important del procés democràtic que estem vivint a Catalunya, sempre m’hagi trobat a en Pol, un artista jove capaç de retratar l’actualitat política a través del dibuix de llapis i paper, té un valor afegit que no podem deixar passar per alt.

     Les ganes d’explicar i de documentar la visió personal d’un període polític de tanta transcendència pel poble català ens permeten gaudir d’una col·lecció de retrats que fan encara més únic el moment que estem vivint.

Miquel Buch i Moya
President de l’Associació Catalana de Municipis.
Alcalde de Premià de Mar.


Tast de:
«D’un temps, d’un país»
Pol Peiró Navarro
(Cortesia de: ARC-Lo Càntich)

Sobre el dibuix al natural

     El meu treball és un prisma de múltiples cares, un punt de trobada entre diverses disciplines, tradicions i conceptes que despunten, alguns amb més força que d’altres, reclamant el seu propi protagonisme: l’eina del dibuix, el dibuix com a mitjà, el dibuix en moviment i l’apunt al natural.

     A la Prehistòria hi havia pintures rupestres, a Egipte jeroglífics, i si anem més endavant i ens endinsem en el segle XV, ens trobarem amb l’home que va fer del dibuix una eina d’ideació i planificació: Leonardo da Vinci. L’ésser humà sempre ha utilitzat les imatges com a eina de comunicació, i ho seguim fent diàriament. En el cas del meu treball, és evident que el dibuix és utilitzat com a mètode per explicar la història (una versió interessada) d’un seguit d’esdeveniments polítics. La tècnica d’aquest treball és sempre el mitjà i no el fi. Tot i així, cal conèixer la tècnica i totes les seves especificitats per tal de poder subordinar-la a una voluntat executiva o resolutiva determinada.

     El dibuix al natural és la disciplina de dibuix que jo he decidit aplicar en aquest projecte. Certament podria haver escollit infinitats de camps, des del dibuix a partir d’un referent fotogràfic fins al dibuix de memòria. No obstant això, decideixo triar el dibuix al natural no de manera innocent, sinó perquè respon més a la voluntat inicial del meu projecte: dibuixar la versió de la realitat que a mi m’interessa recrear només és possible presenciant aquesta realitat que jo posteriorment reinterpreto. A més, tenint en compte que la versió dels mitjans de comunicació és sempre interessada i subjectiva, treballar del natural em permetia oferir la meva visió personal i inèdita sense que aquesta hagués passat per cap filtre previ que el del contacte directe amb l’experiència dibuixada. Per tant, el meu treball és profundament subjectiu, sí, però parla de la meva pròpia subjectivitat interpretada directa-ment de la realitat (o d’allò que assumim com a “real”).

     És de rigor dir que el dibuix al natural és aquell que es desenvolupa directament davant del model o l’objecte que decidim dibuixar i que requereix una especial capacitat d’observació i anàlisi per esquematitzar i traslladar al dibuix les proporcions i l’expressió d’allò representat. Naturalment, aquesta representació pot ser més fidel al referent o pot ser modificada segons les intencions de l’autor. És un acte que va més enllà del simple fet de mirar; es tracta d’una acció mental que requereix aprenentatge i síntesi. Com va dir l’artista Miquel Ángel Buonarroti (1475), es dibuixa amb el cervell, no amb les mans.

     Els dibuixos fets al natural poden requerir més o menys imme-diatesa. Per exemple, si estem treballant el dibuix d’estàtua, aquesta immediatesa no té per què ser condició sine qua non del nostre dibuix: podem treballar hores i hores i insistir-hi per tal d’obtenir una representació molt acurada. Per altra banda, però, també podem treballar el dibuix al natural de manera ràpida, la qual cosa pot venir condicionada per diversos motius: per exem-ple, en el cas del treball realitzat, el dibuix al natural que he desenvolupat requereix una certa rapidesa deguda la fugacitat del moment representat; és en aquest cas en el qual, general-ment, els dibuixos ràpids adquireixen la denominació “d’apunt”, els quals es defineixen com la representació ràpida feta a partir d’un model. Generalment no busca un acabat perfecte i es fona-menta en la recerca d’uns traços generals que ajudin a construir l’essència de la figura, el ritme i la posició.

     Els apunts poden tenir diverses utilitats segons el criteri de l’artista que els desenvolupa: poden servir com a pas previ a la realització d’una obra més acabada o senzillament funcionar com a obra final per si mateixos, remarcant la seva espontaneïtat com a gràcia particular d’aquest mètode. En el cas del meu treball m’he decantat per la segona opció: els dibuixos realitzats al moment són l’obra final i fins ara cap dels apunts ha servit per a la realització d’una obra treballada a posteriori. Treballo —en la majoria de casos— davant de models que es troben en constant moviment. En d’altres (per exemple en les conferències), la posició del ponent acostuma a ser més estàtica, permetent un treball més acurat.



Muriel Casals (Pol Peiró Navarro)
L’apunt de Muriel Casals, d’aquell dia,
acabaria essent l’últim que faria d’ella abans de la seva mort

(Llapis de color sobre paper)


'Des de la infantesa (Pol Peiró Navarro)'
D’un temps, d’un país
Pol Peiró Navarro



«Des de la infantesa»

Gemma Matas Gustems

ARC
Col·lecció Camí del Sorral / 30

Des de la infantesa (Gemma Matas Gustems)

Des de la infantesa

Gemma Matas Gustems

Col·lecció Camí del Sorral - Número 30
Lo Càntich - ARC
Març, 2017

Pàgines: 108 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 30>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303309 30>

Obra artística de la coberta:
Itziar De la Rosa Camarero

Fotografia de la biografia:
Miquel De la Rosa i Bages

Il·lustracions del llibre:
Itziar De la Rosa Camarero
Oriol Casas De la Rosa


Comprar llibre Comprar ebook-pdf

Adquirir 'Des de la infantesa'


Tast


L'avi va ser fanaler

     En Joan mirava com jugaven els seus néts a ferse llum amb llanternes i tot somrient recordava les històries que de petit li explicava el seu avi.

     Li encantava seure al seu costat i escoltar records de quan treballava, que llavors a ell li semblaven contes meravellosos!

     Era fanaler. Aquest va ser el seu ofici i en Joan es delectava sentint les anècdotes i el dia a dia d’aquella feina tan peculiar.

     Així i tot, l’avi sempre havia sigut una persona activa i amb inquietud per ampliar els seus coneixements. Li agradava molt llegir i sobretot assabentar-se de tot el que feia referència a la seva professió.

     Quan parlava amb el seu nét de quina havia sigut la seva feina, hi afegia pinzellades del que llegia, així feia que fos una xerrada amena i al mateix temps, molt instructiva.

     Li explicava que, quan era fanaler, era l’encarregat d’encendre cada vespre els fanals de gas d'un barri de la ciutat on vivia i d’apagar-los a trenc d’alba.

     En Joan sempre es feia repetir més d’un cop el fet que, per poder encendre el llum, necessités un pal molt llarg..., li donava la sensació que l’avi feia màgia amb aquell pal, que amb una flama a la punta, aconseguia il·luminar el carrer perquè tothom s’hi pogués veure.

     I quan ja es feia de dia, tornava a passar per tocar una palanqueta que hi havia a cada fanal i així s’apagava; inaudit!

     L’avi li seguia el joc i, a mesura que es feia més gran, hi afegia altres temes, també fent servir l’enginy perquè el nen ho seguís trobant interessant.

     Li va explicar que els humans, quan van descobrir el foc, una de les primeres utilitats que li van donar, va ser poder il·luminar la foscor, no solament de la nit, també la de coves i els llocs on no entrava gens de claror.

     Per poder-ho aconseguir, van idear les torxes, encara que avui ens pugui semblar increïble que fos un “descobriment” important, hem de pensar que, gràcies a això, ha evolucionat l’energia fins als nostres dies.

     I sembla màgic poder encendre la llum de qualsevol lloc, sigui de casa o sigui d’una ciutat sencera, si es disposa dels medis adequats.

     Li va explicar que, a partir de les torxes, es van inventar els llums d’oli, que s’encenien amb metxes, molt més còmodes i de més llarga durada i que fins i tot s’han trobat restes de llums de terracota en països com Mesopotàmia, o d’altres més perfeccionades, de coure i bronze, en llocs com Egipte i Pèrsica!

     Li va dir que les primeres ordenances conegudes sobre l’enllumenat públic, provenien de França. Els veïns es van veure obligats, durant 35 anys, a penjar un llum a la porta de casa seva, des del 1524 fins al 1558, quan es van començar a col·locar els fanals nocturns. I que la llum del gas, cosa que avui ens sembla tan antiga, en veure ja desapareguts els fanalers, no es va començar a posar fins a l’any 1818!

     Entusiasmat, li seguia dient que a partir de moltes proves i estudis, hem aconseguit tenir l’electricitat com la cosa més normal del món. Tot i que ja havia estat estudiada des de l’antiguitat, no va ser fins a finals del segle XIX quan l’enginyeria elèctrica va aconseguir utilitzar l’electricitat en aplicacions industrials i residencials.

     A en Joan li va interessar tant, tot aquell tema, que no va tenir el més petit dubte en voler enfocar els seus estudis cap aquest sector i poder conèixer tot el que es referís a l’energia elèctrica dels països desenvolupats, on s’utilitza a les llars i a la indústria l’electricitat produïda a partir de diferents fonts d’energia, sigui hidràulica, tèrmica o nuclear.

     L’avi fa molts anys que els va deixar i, malauradament, no va poder tenir el plaer de veure recollir el títol universitari que va aconseguir el seu nét, amb una nota brillantíssima.

     En Joan té el seu record ben viu a la memòria. Voldria poder tenir l’avi al seu costat i explicar-li com havia canviat tot avui en dia, a causa de les diverses formes i tecnologies.

     Com gaudiria aquell fanaler, de poder viure la immensitat de la tecnologia!

     Però ell, el seu nét, com enyora aquells contes del pal llarg amb la llum màgica a la punta, amb què l’avi, a la seva voluntat, il·luminava la ciutat, i quan arribava el trenc d’alba, girant la maneta l’enfosquia, mentre començava a rebre la llum del Sol.

oo0O0oo


'Des de la infantesa (Gemma Matas Gustems)'
Des de la infantesa
Gemma Matas Gustems



«Pensaments i vivències»

Gemma Matas Gustems

ARC
Col·lecció Camí del Sorral / 29

Pensaments i vivències (Gemma Matas Gustems)

Pensaments i vivències

Gemma Matas Gustems

Col·lecció Camí del Sorral - Número 29
Lo Càntich - ARC
Març, 2017

Pàgines: 82 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 29>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303293 29>

Pròleg:
Ferran Planell i Clofent

Il·lustració de coberta:
Gemma Matas Gustems

Fotografia de la biografia:
Miquel De la Rosa i Bages


Comprar llibre Comprar ebook-pdf

Adquirir 'Pensaments i vivències'


Pensaments i vivències

Pròleg

     Com la trama i l’ordit s’entrellacen al teler, els pensaments evoquen vivències que filen idees teixint-ne de noves. No hi ha ou sense gallina, ni gallina sense ou.

     Pensaments i vivències. Un títol potent i valent alhora. A l’amable lector que tot just ara ressegueix amb la mirada aquestes lletres, li he de dir que està a punt d’endinsar-se en un món que vessa generositat. Els qui tenim la sort de conèixer la Gemma, ja sabem que d’aquesta virtut en va sobrada. Si pel contrari teniu aquest llibre a les mans i no en sabeu res d’ella, sempre podeu anar a fer un volt per les últimes pàgines, on trobareu una breu biografia.

     Tot i que quan m’he expressat dient que estàveu a punt d’endinsarvos en un món a vessar de generositat, no m’estava pas referint a aquella generositat pròpia del seu tarannà, sinó a la que ha tingut en escriure el que esteu a punt de llegir.

     La Gemma, amb un maridatge que estic segur us deixarà una agradosa sensació en boca, no tan sols s’ha limitat a combinar prosa i vers, sinó que ho ha fet a base de pinzellades amb diversitat de colors i textures. I no s’ha conformat simplement a mostrar-nos aquella part d’ella mateixa amb retrats i paisatges propis de les seves vivències, sinó que ha aprofundit, semitò a semitò, com aquell qui executa una escala cromàtica a les tecles d’un piano, en la música dels pensaments.

     És a aquesta generositat a què feia esment, a la que hom demostra quan, com en aquest llibre fa la Gemma, comparteix de forma oberta i planera, allò que viu, allò que pensa.

     Amb aquells lleus tocs de ficció que la literatura comporta, us convido a passejar per entre aquestes pàgines farcides de pensaments i vivències.

Ferran Planell i Clofent


Tast


Records

Encara que no hi vaig néixer
la infantesa hi vaig passar
i aquella terra on vaig créixer
de ben cert el cor em va captivar.

Tal com diu en Maragall:
salut, noble Empordà
salut, Palau del Vent,
que n’és de bonic aquell retall
que quan el veu tot cor vivent
s’encisa només veient
tot el que allà s’hi pot trobar.

Els Pirineus el fermen al fons,
el mar li fa costat neguitós,
és un contrast molt formós...
però l’Empordà no atén a raons.

Tot ho ha de donar,
així són ses entranyes;
per a tot bon català
quina terra més estranya...

Estàs com a casa teva
estàs al Palau del Vent
Catalunya noble i ferma
sents trepitjar de valent.

I aquella terra estimada
on ma infantesa vaig passar
serà per tota la vida
el meu gran i noble Empordà.

oo0O0oo


'Pensaments i vivències (Gemma Matas Gustems)'
Pensaments i vivències
Gemma Matas Gustems



«Històries quotidianes»

Maria Teresa Galan i Buscató

ARC
Col·lecció Camí del Sorral / 28

Històries quotidianes (Maria Teresa Galan i Buscató)

Històries quotidianes

Maria Teresa Galan i Buscató

Col·lecció Camí del Sorral - Número 28
Lo Càntich - ARC
Desembre, 2015

Pàgines: 134 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 28>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303286 28>

Pròlegs:
Joan Gausachs - Esteve Amigó - Mercè Bagaria

Il·lustració de coberta:
“La lectora”
Jean-Honoré Fragonard


Comprar llibre

Adquirir 'Històries quotidianes' - Bubok - Llibre       Adquirir 'Històries quotidianes' - Lulu - Llibre


Comprar ebook-pdf

Adquirir 'Històries quotidianes' - Bubok - ebook-pdf       Adquirir 'Històries quotidianes' - Lulu - ebook-pdf       Històries quotidianes' - Casa del Libro - ebook-pdf       Adquirir 'Històries quotidianes' - El Corte Inglés - ebook-pdf


Històries quotidianes

A tall de presentació

     Maria Teresa Galan i Buscató és una relataire que he conegut no fa gaire temps, per mitjà d’aquesta plana tan nostra que és Relats en Català. Vàrem connectar de seguida. Amb ella, és molt fàcil fer-ho, només has d’escoltar-la una estona i t’adones que emana pau, senzillesa, harmonia i ganes de conviure.

     Maria Teresa Galan i Buscató és una autora espontània, que té necessitat d’abocar al paper les seves ocurrències i també les seves tribulacions.

     De vegades —aquesta és una opinió molt i molt personal—, em fa la sensació que escriu per a ella mateixa, per descomptat que si a continuació és llegida, millor que millor. Però crec sincerament que, si no ho fos, continuaria, continuaria escrivint.

     Els seus relats, sovint amb finals sorpresa, tracten temes quotidians, senzills. En altres ocasions, ens sorprèn posant els seus personatges en situacions angoixants, tràgiques, per després obrir una finestreta, una escletxa que deixa entreveure una suavització del final, que pot ser esfereïdor, talment com si els demanés perdó.

     Teniu a les mans un llibre de contes, n’hi ha uns quants. Llegiu-los a poc a poc, assaboriu-los... Uns us agradaran més que d’altres, potser fins i tot que amb alguns, és una remota possibilitat, no hi trobeu cap afinitat, però fins i tot aquests no us deixaran indiferents. Us recomano doncs que els llegiu. No perdeu més temps.

Joan Gausachs



Quatre pinzellades

     En el decurs dels darrers anys, he llegit algun dels escrits de Maria Teresa Galan que han arribat a les meves mans i sempre m’ha cridat l’atenció la facilitat que té d’extreure el suc de qualsevol fet o situació aparentment banal.

     Avesats com estem a valorar més la gran notícia i l’obra transcendent, sovint obviem les qüestions del dia a dia, aquells temes de la vida quotidiana que tenim a l’abast i que se’ns escapen o bé per una manca de capacitat d’observació o de sensibilitat vers el món proper que ens envolta. I és en aquest món de l’entorn de casa nostra, gairebé de barri o fins i tot observant la vida des del balcó del seu domicili, que l’autora n’extreu un seguit d’històries, històries de la vida quotidiana, que descriu amb un llenguatge ric i alhora senzill, com correspon a un combinat de l’estil de l’autora i la veu de la majoria dels personatges que intervenen en els diferents relats.

     No em correspon a mi fer una anàlisi detallada de cadascuna de les històries que omplen aquest volum, aquesta feina la deixo als lectors, però sí que vull fer quatre pinzellades sobre la impressió que m’ha causat la reposada lectura del llibre.

     Insisteixo en el fet que, en moltes de les històries, situades enfront d’un fet aparentment intranscendent, sense més importància que el que pugui afectar a un personatge concret, l’autora et va conduint per una mena de camins que, d’entrada, semblen menar vers un final sense suc ni bruc, però que, quan arribem al final, ens sorprèn amb un desenllaç, sovint inesperat, del qual habitualment hom en pot extreure una conclusió que invita a la meditació o desperta la ironia.

     La preocupació pels temes que afecten la nostra societat, com ara l’atur, la vellesa, les relacions de parella o la situació del país és freqüent en gran part dels relats, que tracta amb gran sensibilitat, sense caure en un sentimentalisme exagerat, sinó que, com acabo de dir en el darrer paràgraf, sovint provoca un somriure gens contingut.

     Hom pot saltar d’una història d’amor al final de la vida, una veritable elegia de les relacions de parella, a una altra on el personatge frueix sarcàsticament per la mort del marit. Tampoc no hi manquen les anècdotes personals ni el bon humor.

     En resum, com diem en català: cada casa és un món, i és aquest món, amb tot el que el conforma i els seus personatges que, cadascun amb les seves circumstàncies personals, dins de cada casa i en el seu entorn proper, que relat a relat van donant forma a un llibre àgil i amè, amarat alhora d’una pregona sensibilitat.

Esteve Amigó


Homenatge a la memòria

     La protagonista indiscutible d’aquestes quaranta-vuit històries quotidianes és sens dubte la memòria.

     D’una banda, la memòria llunyana, els records de la infantesa, de la joventut, dels moments dolços de la vida que es dibuixen amb una certa nostàlgia. D’una altra, hi trobem una memòria de més llarg recorregut, una memòria que circula per les venes d’aquells personatges que ja han entrat en la vellesa i rememoren no una anècdota divertida, no un moment pletòric, cap episodi concret, sinó el compendi del que ha estat l’existència. En aquests casos, la mirada enrere es fa molt inquietant, com si el lector, alhora que ho fa el personatge, hagués de travessar una boira densa per retrobar-se amb la felicitat que ha esvaït el pas implacable del temps.

     Hi ha una altra memòria lligada a les diverses estacions de l’any, a les tradicions com les festes de Nadal o la dels Reis. El Nadal hi té un gran protagonisme i, de retruc, la família i, fins i tot, diria que també l’esperança. Les descripcions acurades de la Maria Teresa retraten les taules ben parades, la gastronomia típica, la gatzara de petits i grans, però també la solitud ingrata i la distància emocional cap aquells que comparteixen la mateixa sang.

     Observadora com és, l’autora ha tingut ben present la memòria històrica, la que conforma la nostra manera de ser i de pensar, la que va lligada als successos que han fet del nostre país allò que és en ple segle XXI. No li fa res viatjar tres-cents anys enrere. També és capaç de reproduir un diàleg força interessant entre Espriu i el Temps.

     I per últim, encara hi ha una memòria més per esmentar, la més remarcable segons el meu criteri. La memòria que ja ha començat a declinar, la que ja és a punt de perdre’s del tot. La sola idea de la pèrdua engendra una por insalvable, una por que gairebé sentim nostra. «Maduixes» és un d’aquells relats que toca la fibra més sensible, com també ho fa «El meu enemic».

     L’oblit i la mort són una mateixa cosa? Al llarg dels relats hi trobareu aquesta reflexió de forma continuada i no sempre és uniforme la resposta. No sembla que la mort causi tanta basarda si un s’hi acosta amb els cinc sentits. Llavors és un alliberament, un conformar-se plàcid. En canvi, la nebulosa de l’oblit provoca una angoixa irremeiable.

     I també hi ha, perquè forma part del tarannà de l’autora, una mirada cap endavant, cap al futur, l’esperança d’una vida digna, perquè perdre la dignitat seria molt pitjor que perdre la memòria. Aquest és el missatge que s’endevina darrere de cadascuna d’aquestes històries quotidianes, un missatge que ens diu que ens agafem fort a allò que estimem i que deixem que, quan arribi el moment, aquesta força ens transporti amunt, amunt, com si ens estirés un senzill paraigua.

Mercè Bagaria


Tast


Els dos amants

     AMATENTS l’un de l’altre, els dos amants es miren: ferms, impertorbables, resistint les tempestes, el fred, les provocacions de la gent, les crítiques i admiracions. Només barrejades en els sons dels trons, les seves veus s’alcen per manifestar el seu amor i la seva admiració. Fets de la mateixa pedra: dos badalots perfectes.

     Dia rere dia, embadalits, aguanten el sol que besa els seus cossos fets de la millor pedra i vestits amb trencadís de ceràmica i fragments de marbre. Els seus cossos resplendei-xen felicitat quan el sol els contempla. La lluna, testimoni i còmplice, els protegeix de les mirades obscenes; i ells, envejosos, contemplen les parelles que es besen indiferents a la seva presència.

     Voldrien córrer l’un cap a l’altre i fondre’s en un sol bloc, trobar-se per besar-se, però tenen els peus clavats al terra. Els van fer alts i forts, capaços d’aguantar-ho tot, fins i tot les envestides d’una guerra. I ells s’han jurat amor etern: junts, sempre junts, compartint aquest amor secret que els dóna força davant de tots.

     Una parella passa i se’ls mira encuriosida, percebent aquest amor que no poden manifestar, i senten enveja d’aquesta unió, d’aquests dos badalots: són dos amants!

     Ara plou, l’aigua llisca lentament acariciant i reconfortant cada racó dels seus cossos febrosos d’amor. El seu destí és aquí, al terrat de la Pedrera, disfressats de gegants.

oo0O0oo


'Històries quotidianes (Maria Teresa Galan i Buscató)'
Històries quotidianes
Maria Teresa Galan i Buscató