Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris publicació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris publicació. Mostrar tots els missatges
«Històries quotidianes»
Maria Teresa Galan i Buscató
ARC
Col·lecció Camí del Sorral / 28
«Històries quotidianes»
Maria Teresa Galan i BuscatóARC
Col·lecció Camí del Sorral / 28
Històries quotidianes
Pàgines: 134 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 28>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303286 28>
Joan Gausachs - Esteve Amigó - Mercè Bagaria
“La lectora”
Jean-Honoré Fragonard
Històries quotidianes
A tall de presentació
Maria Teresa Galan i Buscató és una relataire que he conegut no fa gaire temps, per mitjà d’aquesta plana tan nostra que és Relats en Català. Vàrem connectar de seguida. Amb ella, és molt fàcil fer-ho, només has d’escoltar-la una estona i t’adones que emana pau, senzillesa, harmonia i ganes de conviure.
Maria Teresa Galan i Buscató és una autora espontània, que té necessitat d’abocar al paper les seves ocurrències i també les seves tribulacions.
De vegades —aquesta és una opinió molt i molt personal—, em fa la sensació que escriu per a ella mateixa, per descomptat que si a continuació és llegida, millor que millor. Però crec sincerament que, si no ho fos, continuaria, continuaria escrivint.
Els seus relats, sovint amb finals sorpresa, tracten temes quotidians, senzills. En altres ocasions, ens sorprèn posant els seus personatges en situacions angoixants, tràgiques, per després obrir una finestreta, una escletxa que deixa entreveure una suavització del final, que pot ser esfereïdor, talment com si els demanés perdó.
Teniu a les mans un llibre de contes, n’hi ha uns quants. Llegiu-los a poc a poc, assaboriu-los... Uns us agradaran més que d’altres, potser fins i tot que amb alguns, és una remota possibilitat, no hi trobeu cap afinitat, però fins i tot aquests no us deixaran indiferents. Us recomano doncs que els llegiu. No perdeu més temps.
Maria Teresa Galan i Buscató és una autora espontània, que té necessitat d’abocar al paper les seves ocurrències i també les seves tribulacions.
De vegades —aquesta és una opinió molt i molt personal—, em fa la sensació que escriu per a ella mateixa, per descomptat que si a continuació és llegida, millor que millor. Però crec sincerament que, si no ho fos, continuaria, continuaria escrivint.
Els seus relats, sovint amb finals sorpresa, tracten temes quotidians, senzills. En altres ocasions, ens sorprèn posant els seus personatges en situacions angoixants, tràgiques, per després obrir una finestreta, una escletxa que deixa entreveure una suavització del final, que pot ser esfereïdor, talment com si els demanés perdó.
Teniu a les mans un llibre de contes, n’hi ha uns quants. Llegiu-los a poc a poc, assaboriu-los... Uns us agradaran més que d’altres, potser fins i tot que amb alguns, és una remota possibilitat, no hi trobeu cap afinitat, però fins i tot aquests no us deixaran indiferents. Us recomano doncs que els llegiu. No perdeu més temps.
Joan Gausachs
Quatre pinzellades
En el decurs dels darrers anys, he llegit algun dels escrits de Maria Teresa Galan que han arribat a les meves mans i sempre m’ha cridat l’atenció la facilitat que té d’extreure el suc de qualsevol fet o situació aparentment banal.
Avesats com estem a valorar més la gran notícia i l’obra transcendent, sovint obviem les qüestions del dia a dia, aquells temes de la vida quotidiana que tenim a l’abast i que se’ns escapen o bé per una manca de capacitat d’observació o de sensibilitat vers el món proper que ens envolta. I és en aquest món de l’entorn de casa nostra, gairebé de barri o fins i tot observant la vida des del balcó del seu domicili, que l’autora n’extreu un seguit d’històries, històries de la vida quotidiana, que descriu amb un llenguatge ric i alhora senzill, com correspon a un combinat de l’estil de l’autora i la veu de la majoria dels personatges que intervenen en els diferents relats.
No em correspon a mi fer una anàlisi detallada de cadascuna de les històries que omplen aquest volum, aquesta feina la deixo als lectors, però sí que vull fer quatre pinzellades sobre la impressió que m’ha causat la reposada lectura del llibre.
Insisteixo en el fet que, en moltes de les històries, situades enfront d’un fet aparentment intranscendent, sense més importància que el que pugui afectar a un personatge concret, l’autora et va conduint per una mena de camins que, d’entrada, semblen menar vers un final sense suc ni bruc, però que, quan arribem al final, ens sorprèn amb un desenllaç, sovint inesperat, del qual habitualment hom en pot extreure una conclusió que invita a la meditació o desperta la ironia.
La preocupació pels temes que afecten la nostra societat, com ara l’atur, la vellesa, les relacions de parella o la situació del país és freqüent en gran part dels relats, que tracta amb gran sensibilitat, sense caure en un sentimentalisme exagerat, sinó que, com acabo de dir en el darrer paràgraf, sovint provoca un somriure gens contingut.
Hom pot saltar d’una història d’amor al final de la vida, una veritable elegia de les relacions de parella, a una altra on el personatge frueix sarcàsticament per la mort del marit. Tampoc no hi manquen les anècdotes personals ni el bon humor.
En resum, com diem en català: cada casa és un món, i és aquest món, amb tot el que el conforma i els seus personatges que, cadascun amb les seves circumstàncies personals, dins de cada casa i en el seu entorn proper, que relat a relat van donant forma a un llibre àgil i amè, amarat alhora d’una pregona sensibilitat.
Avesats com estem a valorar més la gran notícia i l’obra transcendent, sovint obviem les qüestions del dia a dia, aquells temes de la vida quotidiana que tenim a l’abast i que se’ns escapen o bé per una manca de capacitat d’observació o de sensibilitat vers el món proper que ens envolta. I és en aquest món de l’entorn de casa nostra, gairebé de barri o fins i tot observant la vida des del balcó del seu domicili, que l’autora n’extreu un seguit d’històries, històries de la vida quotidiana, que descriu amb un llenguatge ric i alhora senzill, com correspon a un combinat de l’estil de l’autora i la veu de la majoria dels personatges que intervenen en els diferents relats.
No em correspon a mi fer una anàlisi detallada de cadascuna de les històries que omplen aquest volum, aquesta feina la deixo als lectors, però sí que vull fer quatre pinzellades sobre la impressió que m’ha causat la reposada lectura del llibre.
Insisteixo en el fet que, en moltes de les històries, situades enfront d’un fet aparentment intranscendent, sense més importància que el que pugui afectar a un personatge concret, l’autora et va conduint per una mena de camins que, d’entrada, semblen menar vers un final sense suc ni bruc, però que, quan arribem al final, ens sorprèn amb un desenllaç, sovint inesperat, del qual habitualment hom en pot extreure una conclusió que invita a la meditació o desperta la ironia.
La preocupació pels temes que afecten la nostra societat, com ara l’atur, la vellesa, les relacions de parella o la situació del país és freqüent en gran part dels relats, que tracta amb gran sensibilitat, sense caure en un sentimentalisme exagerat, sinó que, com acabo de dir en el darrer paràgraf, sovint provoca un somriure gens contingut.
Hom pot saltar d’una història d’amor al final de la vida, una veritable elegia de les relacions de parella, a una altra on el personatge frueix sarcàsticament per la mort del marit. Tampoc no hi manquen les anècdotes personals ni el bon humor.
En resum, com diem en català: cada casa és un món, i és aquest món, amb tot el que el conforma i els seus personatges que, cadascun amb les seves circumstàncies personals, dins de cada casa i en el seu entorn proper, que relat a relat van donant forma a un llibre àgil i amè, amarat alhora d’una pregona sensibilitat.
Esteve Amigó
Homenatge a la memòria
La protagonista indiscutible d’aquestes quaranta-vuit històries quotidianes és sens dubte la memòria.
D’una banda, la memòria llunyana, els records de la infantesa, de la joventut, dels moments dolços de la vida que es dibuixen amb una certa nostàlgia. D’una altra, hi trobem una memòria de més llarg recorregut, una memòria que circula per les venes d’aquells personatges que ja han entrat en la vellesa i rememoren no una anècdota divertida, no un moment pletòric, cap episodi concret, sinó el compendi del que ha estat l’existència. En aquests casos, la mirada enrere es fa molt inquietant, com si el lector, alhora que ho fa el personatge, hagués de travessar una boira densa per retrobar-se amb la felicitat que ha esvaït el pas implacable del temps.
Hi ha una altra memòria lligada a les diverses estacions de l’any, a les tradicions com les festes de Nadal o la dels Reis. El Nadal hi té un gran protagonisme i, de retruc, la família i, fins i tot, diria que també l’esperança. Les descripcions acurades de la Maria Teresa retraten les taules ben parades, la gastronomia típica, la gatzara de petits i grans, però també la solitud ingrata i la distància emocional cap aquells que comparteixen la mateixa sang.
Observadora com és, l’autora ha tingut ben present la memòria històrica, la que conforma la nostra manera de ser i de pensar, la que va lligada als successos que han fet del nostre país allò que és en ple segle XXI. No li fa res viatjar tres-cents anys enrere. També és capaç de reproduir un diàleg força interessant entre Espriu i el Temps.
I per últim, encara hi ha una memòria més per esmentar, la més remarcable segons el meu criteri. La memòria que ja ha començat a declinar, la que ja és a punt de perdre’s del tot. La sola idea de la pèrdua engendra una por insalvable, una por que gairebé sentim nostra. «Maduixes» és un d’aquells relats que toca la fibra més sensible, com també ho fa «El meu enemic».
L’oblit i la mort són una mateixa cosa? Al llarg dels relats hi trobareu aquesta reflexió de forma continuada i no sempre és uniforme la resposta. No sembla que la mort causi tanta basarda si un s’hi acosta amb els cinc sentits. Llavors és un alliberament, un conformar-se plàcid. En canvi, la nebulosa de l’oblit provoca una angoixa irremeiable.
I també hi ha, perquè forma part del tarannà de l’autora, una mirada cap endavant, cap al futur, l’esperança d’una vida digna, perquè perdre la dignitat seria molt pitjor que perdre la memòria. Aquest és el missatge que s’endevina darrere de cadascuna d’aquestes històries quotidianes, un missatge que ens diu que ens agafem fort a allò que estimem i que deixem que, quan arribi el moment, aquesta força ens transporti amunt, amunt, com si ens estirés un senzill paraigua.
D’una banda, la memòria llunyana, els records de la infantesa, de la joventut, dels moments dolços de la vida que es dibuixen amb una certa nostàlgia. D’una altra, hi trobem una memòria de més llarg recorregut, una memòria que circula per les venes d’aquells personatges que ja han entrat en la vellesa i rememoren no una anècdota divertida, no un moment pletòric, cap episodi concret, sinó el compendi del que ha estat l’existència. En aquests casos, la mirada enrere es fa molt inquietant, com si el lector, alhora que ho fa el personatge, hagués de travessar una boira densa per retrobar-se amb la felicitat que ha esvaït el pas implacable del temps.
Hi ha una altra memòria lligada a les diverses estacions de l’any, a les tradicions com les festes de Nadal o la dels Reis. El Nadal hi té un gran protagonisme i, de retruc, la família i, fins i tot, diria que també l’esperança. Les descripcions acurades de la Maria Teresa retraten les taules ben parades, la gastronomia típica, la gatzara de petits i grans, però també la solitud ingrata i la distància emocional cap aquells que comparteixen la mateixa sang.
Observadora com és, l’autora ha tingut ben present la memòria històrica, la que conforma la nostra manera de ser i de pensar, la que va lligada als successos que han fet del nostre país allò que és en ple segle XXI. No li fa res viatjar tres-cents anys enrere. També és capaç de reproduir un diàleg força interessant entre Espriu i el Temps.
I per últim, encara hi ha una memòria més per esmentar, la més remarcable segons el meu criteri. La memòria que ja ha començat a declinar, la que ja és a punt de perdre’s del tot. La sola idea de la pèrdua engendra una por insalvable, una por que gairebé sentim nostra. «Maduixes» és un d’aquells relats que toca la fibra més sensible, com també ho fa «El meu enemic».
L’oblit i la mort són una mateixa cosa? Al llarg dels relats hi trobareu aquesta reflexió de forma continuada i no sempre és uniforme la resposta. No sembla que la mort causi tanta basarda si un s’hi acosta amb els cinc sentits. Llavors és un alliberament, un conformar-se plàcid. En canvi, la nebulosa de l’oblit provoca una angoixa irremeiable.
I també hi ha, perquè forma part del tarannà de l’autora, una mirada cap endavant, cap al futur, l’esperança d’una vida digna, perquè perdre la dignitat seria molt pitjor que perdre la memòria. Aquest és el missatge que s’endevina darrere de cadascuna d’aquestes històries quotidianes, un missatge que ens diu que ens agafem fort a allò que estimem i que deixem que, quan arribi el moment, aquesta força ens transporti amunt, amunt, com si ens estirés un senzill paraigua.
Mercè Bagaria
Tast
AMATENTS l’un de l’altre, els dos amants es miren: ferms, impertorbables, resistint les tempestes, el fred, les provocacions de la gent, les crítiques i admiracions. Només barrejades en els sons dels trons, les seves veus s’alcen per manifestar el seu amor i la seva admiració. Fets de la mateixa pedra: dos badalots perfectes.
Dia rere dia, embadalits, aguanten el sol que besa els seus cossos fets de la millor pedra i vestits amb trencadís de ceràmica i fragments de marbre. Els seus cossos resplendei-xen felicitat quan el sol els contempla. La lluna, testimoni i còmplice, els protegeix de les mirades obscenes; i ells, envejosos, contemplen les parelles que es besen indiferents a la seva presència.
Voldrien córrer l’un cap a l’altre i fondre’s en un sol bloc, trobar-se per besar-se, però tenen els peus clavats al terra. Els van fer alts i forts, capaços d’aguantar-ho tot, fins i tot les envestides d’una guerra. I ells s’han jurat amor etern: junts, sempre junts, compartint aquest amor secret que els dóna força davant de tots.
Una parella passa i se’ls mira encuriosida, percebent aquest amor que no poden manifestar, i senten enveja d’aquesta unió, d’aquests dos badalots: són dos amants!
Ara plou, l’aigua llisca lentament acariciant i reconfortant cada racó dels seus cossos febrosos d’amor. El seu destí és aquí, al terrat de la Pedrera, disfressats de gegants.
Dia rere dia, embadalits, aguanten el sol que besa els seus cossos fets de la millor pedra i vestits amb trencadís de ceràmica i fragments de marbre. Els seus cossos resplendei-xen felicitat quan el sol els contempla. La lluna, testimoni i còmplice, els protegeix de les mirades obscenes; i ells, envejosos, contemplen les parelles que es besen indiferents a la seva presència.
Voldrien córrer l’un cap a l’altre i fondre’s en un sol bloc, trobar-se per besar-se, però tenen els peus clavats al terra. Els van fer alts i forts, capaços d’aguantar-ho tot, fins i tot les envestides d’una guerra. I ells s’han jurat amor etern: junts, sempre junts, compartint aquest amor secret que els dóna força davant de tots.
Una parella passa i se’ls mira encuriosida, percebent aquest amor que no poden manifestar, i senten enveja d’aquesta unió, d’aquests dos badalots: són dos amants!
Ara plou, l’aigua llisca lentament acariciant i reconfortant cada racó dels seus cossos febrosos d’amor. El seu destí és aquí, al terrat de la Pedrera, disfressats de gegants.
oo0O0oo
Històries quotidianes
Maria Teresa Galan i Buscató
«El cicle de la vida»
Diversos autors
Associació de Relataires en Català (ARC)
«El cicle de la vida»
Diversos autorsAssociació de Relataires en Català (ARC)
El cicle de la vida
Col·lecció ARC
Revista de creació literària
Número 5 - El cicle de la vida - Setembre, 2015
Associació de Relataires en Català (ARC)
ISSN 2014-5233 >05 | 132 pàg | 15 x 21cm | Rústica
Mariona Borràs
Esther Llombart Ramis - Josep Casals - Pilar Campmany
Mercè Bellfort - Marta Pèrez i Sierra - Edgar Cotes i Argelich
Lluís Servé Galan - E. Viladoms - Evelyn Megías
Carles Ferran - Frederic Blanco - Montse Guillén Galimany
David Castejón i Ferrer - Manel Masip Serra "Mandalf"
Araceli Bayán Sánchez - M. Carme Marí Vila
Jordi Masó Rahola - Montse Assens "mar" - Ivan Bonache
M. Cristina Garcia Carrera - Ferran d'Armengol
Joaquim Valls Arnau - Celestí Casòliva - Glòria Calafell
Àngel Fabregat Morera - Agustí Soler i Regàs - Platoni-K@
Toni Arencón Arias
Glòria Calafell - Ramon Navarro Bonet "rnbonet"
Toni Arencón Arias - Pilar Campmany - Anna Gassull
AQUEST recull que teniu a les mans és testimoni de l’esforç i el talent de quaranta-nou de les moltes persones que han respost a la proposta de l’Associació de Relataires en Català de participar en el Vè Concurs de Microrelats amb el títol EL CICLE DE LA VIDA. Les obres que aquí es publiquen són les que s’han considerat finalistes entre les 435 que s’han presentat.
I parlem d’esforç i de talent perquè un gènere d’aquestes característiques tot i semblar-ho, no és gens fà-cil: exigeix un elevat grau de concentració narrativa. Un dels més grans narradors de contes curts (ara en podríem dir microrelats) fou Edgar Allan Poe, escriptor nord-americà de la primera meitat del segle XIX. La seva obra de creació marca un punt culminant en l’art d’aquesta for-ma narrativa.
Poe va veure el conte com “un geni del nostre temps, d’una època en què els homes necessiten coses breus, suc-cintes i ben païdes” I ho deia el segle XIX!
Per la seva brevetat aquest gènere ha trobat en els nostres temps, en mitjans d’àmplia difusió com els diaris, les revistes i les ràdios, una gran acollida. En l’àmbit del llibre es presenta en dues modalitats: una és el recull on cada microrelat manté la seva independència en relació als altres; i també es dóna la modalitat de buscar un pretext que vertebri el conjunt: és el cas del CICLE DE LA VIDA.
Serveixin aquestes quatre línies per donar les gràcies a tots els escriptors per la seva participació i per a encorat-jar-los en el camí de l’escriptura, sempre gratificant. Així mateix cal agrair a l’Associació de Relataires en Català la seva tasca i, especialment, la convocatòria d’aquest Vè Concurs.
I parlem d’esforç i de talent perquè un gènere d’aquestes característiques tot i semblar-ho, no és gens fà-cil: exigeix un elevat grau de concentració narrativa. Un dels més grans narradors de contes curts (ara en podríem dir microrelats) fou Edgar Allan Poe, escriptor nord-americà de la primera meitat del segle XIX. La seva obra de creació marca un punt culminant en l’art d’aquesta for-ma narrativa.
Poe va veure el conte com “un geni del nostre temps, d’una època en què els homes necessiten coses breus, suc-cintes i ben païdes” I ho deia el segle XIX!
Per la seva brevetat aquest gènere ha trobat en els nostres temps, en mitjans d’àmplia difusió com els diaris, les revistes i les ràdios, una gran acollida. En l’àmbit del llibre es presenta en dues modalitats: una és el recull on cada microrelat manté la seva independència en relació als altres; i també es dóna la modalitat de buscar un pretext que vertebri el conjunt: és el cas del CICLE DE LA VIDA.
Serveixin aquestes quatre línies per donar les gràcies a tots els escriptors per la seva participació i per a encorat-jar-los en el camí de l’escriptura, sempre gratificant. Així mateix cal agrair a l’Associació de Relataires en Català la seva tasca i, especialment, la convocatòria d’aquest Vè Concurs.
Mariona Borràs
Setembre de 2015
Setembre de 2015
Les obres literàries i artístiques
presents en aquest recull
han estat seleccionades, com a finalistes,
dels 435 relats presentats
a les convocatòries mensuals del
Vè Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio 2014-2015
"El cicle de la vida"
i del
Vè Concurs de Portades per a Il·lustradors i Dissenyadors,
pels jurats integrats per relataires del web Relats en Català
i per membres de l'Associació de Relataires en Català (ARC).
Els tres premis principals del concurs de relats
han estat triats pel jurat format per
Elisenda Sala, Carme Mayol i Mariona Borràs.
Primer Premi:
El traç d'una circumferència, de l'autora Esther Llombart Ramis
Segon Premi:
Sota un sol de migdia d'agost, de l'autor Josep Casals
Tercer Premi:
Abnegació, de l'autora Pilar Campmany
El premi extraordinari, als autors amb més relats
finalistes, ha recaigut en els escriptors
Edgar Cotes i Argelich i Josep Casals i Arbós.
La imatge de coberta, guanyadora de la V convocatòria
del concurs de portades
és obra de l'artista
Toni Arencón Arias.
El cicle de la vida
Diversos autors
«Les mil i una» Jordi Masó Rahola
Les mil i una
Pàgines: 164 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 16>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303163 16>
"Els proverbis flamencs"
(fragment)
Pieter Bruegel, el Vell, 1559
PROSPECTE
DESCRIPCIÓ: Les mil i una és un recull de cent un contes breus i microrelats plens d'ironia, imaginació i mala bava.
CONTRAINDICACIONS: Les mil i una és un llibre contraindicat als devoradors de best-sellers paquidèrmics; als lectors solemnes, sense sentit de l'humor; a aquells que sempre demanen als autors de contes per què no escriuen novel·les.
EFECTES ADVERSOS: No s'han descrit, però no es descarten: a Les mil i una hi ha històries sòrdides, amors improbables, enganys, biografies poc exemplars, assassins refinats —i algun de barroer—, i una gran diversitat d'obsessos i maníacs. Tot plegat no pot pas ser saludable.
POSOLOGIA: Llegiu Les mil i una amb moderació, dosifiqueu-lo: més de quatre o cinc contes seguits us poden embafar. Si podeu, rellegiu-lo: les bones històries haurien d'admetre més d'una lectura.
PRECAUCIONS: Molts dels textos que integren Les mil i una han rebut premis en concursos, però no us deixeu impressionar: els jurats s'equivoquen sovint.
PRESENTACIÓ: Els contingut de Les mil i una es divideix en set seccions que complauran els crítics obsessionats amb la unitat temàtica dels volums de contes. Però no us deixeu enredar per tanta coherència: cada conte és independent.
ADVERTÈNCIA: En cas de sobredosi, atureu la lectura immediatament i netegeu el vostre esperit amb la prosa inofensiva d'un llibre de cuina o de jardineria. En cas d'addicció, consulteu el vostre llibreter: ell us receptarà les altres dues obres de Jordi Masó Rahola: Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010) i Catàleg de monstres (Marcòlic, 2012).
CONTRAINDICACIONS: Les mil i una és un llibre contraindicat als devoradors de best-sellers paquidèrmics; als lectors solemnes, sense sentit de l'humor; a aquells que sempre demanen als autors de contes per què no escriuen novel·les.
EFECTES ADVERSOS: No s'han descrit, però no es descarten: a Les mil i una hi ha històries sòrdides, amors improbables, enganys, biografies poc exemplars, assassins refinats —i algun de barroer—, i una gran diversitat d'obsessos i maníacs. Tot plegat no pot pas ser saludable.
POSOLOGIA: Llegiu Les mil i una amb moderació, dosifiqueu-lo: més de quatre o cinc contes seguits us poden embafar. Si podeu, rellegiu-lo: les bones històries haurien d'admetre més d'una lectura.
PRECAUCIONS: Molts dels textos que integren Les mil i una han rebut premis en concursos, però no us deixeu impressionar: els jurats s'equivoquen sovint.
PRESENTACIÓ: Els contingut de Les mil i una es divideix en set seccions que complauran els crítics obsessionats amb la unitat temàtica dels volums de contes. Però no us deixeu enredar per tanta coherència: cada conte és independent.
ADVERTÈNCIA: En cas de sobredosi, atureu la lectura immediatament i netegeu el vostre esperit amb la prosa inofensiva d'un llibre de cuina o de jardineria. En cas d'addicció, consulteu el vostre llibreter: ell us receptarà les altres dues obres de Jordi Masó Rahola: Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010) i Catàleg de monstres (Marcòlic, 2012).
"Les mil i una"
Jordi Masó Rahola
«L'aigua» Diversos autors
.jpg)
L'aigua
Coedita:
ISBN 978-84-92874-88-0 | 168 pàg | 13,5 x 20cm | Rústica
Martí Illas Guinart · Arnau García i Crevillén · Mireia García i Crevillén
Enric Armengol Garcia · Àlex Valero Liutsko · Marc Valero Liutsko
Ainhoa Campoy Garcia-Campmany · Miquel Àngel Arencón i Llobet
Joan Gausachs i Marí · M. Montserrat Medalla · Mercè Bellfort
Josep M. Repullés Pey · M. Alba Tort Clérico · Pilar Navarro
Pilar Campmany · Montse Assens · Josep Ventura Codina
Anna Rispau · Sílvia Romero · M. Teresa Galan Buscató
Ferran Planell i Coflent · Montserrat Cuadros · Lluís Servé i Galan
Shaudin Melgar-Foraster · Joan Carles Franquet · Liudmila Liutsko
Sílvia Armangué · Montserrat Lloret · Sergi G. Oset
Gemma Matas Gustems · Jordi Masó Rahola · Joan Abellaneda
Ferran d'Armengol i Galceran · Mercè Bagaria
Albert Calls i Xart · Jaume J. Pàmies
Oriol Vergés
Joan Salvador Gelabert
M. Jesús Royo
Pròleg
L'AIGUA, segons el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, és «líquid transparent, inodor i insípid...». Als contes que llegireu, però, és irisada, amb olor de primavera i amb un sabor que us satisfarà.
L'aigua, al laboratori, és H2O i prou, però, a la font de Montjuïc, és un ballet de raigs i de colors...
L'aigua, a casa nostra, la tenim a la dutxa, al rentaplats, a la rentadora... i tenim un ensurt quan arriba la factura mensual... Que no cau del cel, la pluja?
L'aigua és gairebé arreu si contempleu els paisatges que la mare natura ens ha cedit en usdefruit. I, si us mireu endins, a l'interior del cos propi, hi és en un setanta cinc per cent. No és arreu, no; escasseja molt a Burkina Faso, i un nen burkinès, en un dels contes, es meravella que en ragi de l'aixeta a la llar de la família que l'ha acollit. Ara bé, en el llibre que teniu a les mans, l'aigua corre pels rius, s'embraveix en el mar i es converteix en un doll d'imaginació en els contes que llegireu.
Aquest imaginació dels «relataires», tenyida d'inspiració poètica, ha personificat els éssers de les aigües, des d'un peixet que no sabia nadar a dofins juganers, com el Morrot, l'amic de la nena Ona, o balenes sàvies... Però el raig imaginatiu amara també les nimfes, els dracs o les bruixes, perquè tots i totes, d'una manera o d'una altra, es relacionen amb el tema... I és més, fins i tot les gotes d'aigua es mereixen un nom en les seves aventures, com la Marina, l'Espurna, la Maria, la Carlota, la Nesea i l'Èfira i, també, les Glup.
L'aigua és un valor que hem de conservar: és la vida d'avui i l'existència en el futur. Això ens recorden els contes realistes amb l'avi que descobreix la naturalesa al nét i el paper dels núvols en el cicle de l'aigua... Però, però... La Mireia que pintava paisatges i núvols no en reproduïa un de gris, avergonyit i trist, fins que va aprendre a descarregar l'aigua que duia i va contradir la cançó d'en Raimon «Al meu país la pluja no sap plure...».
I un altre punt satisfactori: la recopilació ha tingut l'encert d'endreçar i adreçar els relats, de canalitzar-los, d'acord amb les edats dels autors i la dels lectors als quals van dirigits: els contes «amb lletra de pal», «amb lletra menuda» o «amb lletra gran», malgrat que els adults també sabem fantasiejar amb les aventures que somien i expliquen els menuts. Crec que aquesta ordenació ajuda a una finalitat ecològica i didàctica del llibre que, de ben segur, pot ser molt útil com una lectura escolar.
Només em queda, pecador de mi, oferir simbòlicament, «aigua d'olor» en gratitud als trenta cinc «relataires» i «fer venir aigua a la boca» als lectors amb el convenciment que, ben xops de satisfacció, sabran agrair la riquesa i la varietat dels contes.
L'aigua, al laboratori, és H2O i prou, però, a la font de Montjuïc, és un ballet de raigs i de colors...
L'aigua, a casa nostra, la tenim a la dutxa, al rentaplats, a la rentadora... i tenim un ensurt quan arriba la factura mensual... Que no cau del cel, la pluja?
L'aigua és gairebé arreu si contempleu els paisatges que la mare natura ens ha cedit en usdefruit. I, si us mireu endins, a l'interior del cos propi, hi és en un setanta cinc per cent. No és arreu, no; escasseja molt a Burkina Faso, i un nen burkinès, en un dels contes, es meravella que en ragi de l'aixeta a la llar de la família que l'ha acollit. Ara bé, en el llibre que teniu a les mans, l'aigua corre pels rius, s'embraveix en el mar i es converteix en un doll d'imaginació en els contes que llegireu.
Aquest imaginació dels «relataires», tenyida d'inspiració poètica, ha personificat els éssers de les aigües, des d'un peixet que no sabia nadar a dofins juganers, com el Morrot, l'amic de la nena Ona, o balenes sàvies... Però el raig imaginatiu amara també les nimfes, els dracs o les bruixes, perquè tots i totes, d'una manera o d'una altra, es relacionen amb el tema... I és més, fins i tot les gotes d'aigua es mereixen un nom en les seves aventures, com la Marina, l'Espurna, la Maria, la Carlota, la Nesea i l'Èfira i, també, les Glup.
L'aigua és un valor que hem de conservar: és la vida d'avui i l'existència en el futur. Això ens recorden els contes realistes amb l'avi que descobreix la naturalesa al nét i el paper dels núvols en el cicle de l'aigua... Però, però... La Mireia que pintava paisatges i núvols no en reproduïa un de gris, avergonyit i trist, fins que va aprendre a descarregar l'aigua que duia i va contradir la cançó d'en Raimon «Al meu país la pluja no sap plure...».
I un altre punt satisfactori: la recopilació ha tingut l'encert d'endreçar i adreçar els relats, de canalitzar-los, d'acord amb les edats dels autors i la dels lectors als quals van dirigits: els contes «amb lletra de pal», «amb lletra menuda» o «amb lletra gran», malgrat que els adults també sabem fantasiejar amb les aventures que somien i expliquen els menuts. Crec que aquesta ordenació ajuda a una finalitat ecològica i didàctica del llibre que, de ben segur, pot ser molt útil com una lectura escolar.
Només em queda, pecador de mi, oferir simbòlicament, «aigua d'olor» en gratitud als trenta cinc «relataires» i «fer venir aigua a la boca» als lectors amb el convenciment que, ben xops de satisfacció, sabran agrair la riquesa i la varietat dels contes.
Escriptor
President d'Honor del V Congrés
de Literatura Infantil i Juvenil Catalana (2013)
Crònica de l'acte de presentació de L'aigua
Gotes de pluja...
Amb l'escenari buit... sona la cançó «Singing in the rain», de Gene Kelly. Els presentadors entren amb paraigües. Parlen del xàfec que cau. Un cop a l'escenari, deixen els paraigües a terra perquè s'eixuguin. Remenen els papers. La cançó encara sona. Llavors, de sota d'una taula, surt la Gota Espurna i comença a moure's, acabada de néixer. Un nen, que està assegut a la primera fila, quan veu que la gota acaba de néixer, puja a l'escenari. La música s'atura. El nen s'acosta a la gota. "Hola, ets una gota d'aigua?", li pregunta. La Gota Espurna fa que sí amb el cap, s'espolsa, es mou rítmicament. "Ets molt bonica!", refereix el nen, "Jo em creia que les gotes eren transparents, però ets de colors. Véns de molt lluny?". La gota assenyala el cel... un núvol...
Amb l'escenari buit... sona la cançó «Singing in the rain», de Gene Kelly. Els presentadors entren amb paraigües. Parlen del xàfec que cau. Un cop a l'escenari, deixen els paraigües a terra perquè s'eixuguin. Remenen els papers. La cançó encara sona. Llavors, de sota d'una taula, surt la Gota Espurna i comença a moure's, acabada de néixer. Un nen, que està assegut a la primera fila, quan veu que la gota acaba de néixer, puja a l'escenari. La música s'atura. El nen s'acosta a la gota. "Hola, ets una gota d'aigua?", li pregunta. La Gota Espurna fa que sí amb el cap, s'espolsa, es mou rítmicament. "Ets molt bonica!", refereix el nen, "Jo em creia que les gotes eren transparents, però ets de colors. Véns de molt lluny?". La gota assenyala el cel... un núvol...
Georgina Sáez - Núria Vilahur - Guerau Martínez
Amb la representació de la breu història "Gotes de pluja", a càrrec de Georgina Sáez, Núria Vilahur i Guerau Martínez, dissabte, 14 de desembre de 2013, a les 12 hores i a la Sala de la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat, es va presentar el recull de contes coeditat per l'Editorial Meteora i l'Associació de Relataires en Català (ARC), dedicat a l'aigua, bé escàs que cal protegir per preservar la salut del planeta i de tots els éssers que l'habiten, considerat de vital importància per l'Assemblea General de les Nacions Unides que ha dedicat l'any 2013 com l'Any Internacional de la Cooperació en l'Esfera de l'Aigua.
Després de la representació, l'acte es va iniciar formalment amb les paraules de M. Montserrat Medalla: "Bon dia als relataires de totes les edats, des dels més menuts fins als més grans. Bon dia als que m'acompanyen aquí a la taula: en Ferran Planell, a qui tots ja coneixeu i, si no, ja el coneixereu; perquè és, des de l'assemblea celebrada al mes d'octubre, el nou president de l’ARC, tot i que encara no hem tingut oportunitat de donar-li la benvinguda com cal. Senyor president, l'expresidenta et desitja allò que s'acostuma a desitjar en les estrenes: molta merda."
Després de la representació, l'acte es va iniciar formalment amb les paraules de M. Montserrat Medalla: "Bon dia als relataires de totes les edats, des dels més menuts fins als més grans. Bon dia als que m'acompanyen aquí a la taula: en Ferran Planell, a qui tots ja coneixeu i, si no, ja el coneixereu; perquè és, des de l'assemblea celebrada al mes d'octubre, el nou president de l’ARC, tot i que encara no hem tingut oportunitat de donar-li la benvinguda com cal. Senyor president, l'expresidenta et desitja allò que s'acostuma a desitjar en les estrenes: molta merda."
M. Montserrat Medalla - Ferran Planell
A continuació va presentar a dos dels autors que formen part del recull: Montserrat Cuadros, autora del relat "La llegenda de l'aigua de la vida" i en Joan Carles Franquet, autor del conte "L'aigua blanca".
L'aigua és el novè llibre de la col·lecció Relataires. I aquest ha estat el quart any consecutiu que, per aquestes dates nadalenques, el tema de la convocatòria ha servit per inspirar relats deliciosos: trenta-cinc històries, algunes ambientades al mar, protagonitzades per balenes, dofins, pirates, nens que estimen els animals... O ambientades en rius amb peixos tristons que no saben nedar, granotes, capgrossos, amb truites que es deixen agafar... O ambientades en llacs cristal·lins on viuen les nimfes, on hi ha l'illa de la primavera. També hi trobarem bruixes, bruixots, dracs, monstres d'aigua... Però si un lloc ha estat el preferit pels relataires per situar les històries, aquest ha estat els núvols, casa i alhora transport, de les moltes gotetes d'aigua que han triat com a protagonistes. No sempre, però, plou a tot arreu. I també ens trobem contes on nens africans descobreixen sorpresos com n'és de fàcil que l'aigua ragi per una aixeta a les cases europees, mentre ells han de recórrer molts kilòmetres per trobar un pou o una font. En aquesta edició, ens trobem que alguns dels autors més menuts, a més de deixar-nos històries escrites amb lletra de pal o amb lletra menuda, també ens han deixat il·lustracions. Ells han representat la història tal com la veien, amb l'ajut, això sí, d'alguna mare o pare o àvia...
En aquesta convocatòria, el jurat que ha seleccionat els contes del recull ha estat integrat per Carles Fernández Serra, Ferran d'Armengol, Glòria Calafell, Laura Ropero, Mercè Bellfort, Montserrat Lloret, Núria Niubó, Pere Fornells, Pilar Navarro, Sílvia Armangué i Vicenç Ambrós; la composició de la portada ha estat obra de Maria Jesús Royo; la il·lustració de coberta ha nascut del llapis i la inspiració d'en Joan Salvador Gelabert; i el pròleg ha estat escrit per l'Oriol Vergés, autor d'una de les obres més importants i extenses en llengua catalana per a joves, i enguany president d'honor del V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana.
En Martí Illas Guinart, l'autor més jove del recull, amb cinc anys, va respondre a les preguntes en relació al seu conte "La granota del llac", que comença així: "Hi havia una vegada una granota que vivia en un llac. Era un llac molt bonic que estava en una vall, però s'havia anat embrutant a poc a poc perquè els humans hi tiraven brutícies, com llaunes, papers i restes de menjar..."
L'aigua és el novè llibre de la col·lecció Relataires. I aquest ha estat el quart any consecutiu que, per aquestes dates nadalenques, el tema de la convocatòria ha servit per inspirar relats deliciosos: trenta-cinc històries, algunes ambientades al mar, protagonitzades per balenes, dofins, pirates, nens que estimen els animals... O ambientades en rius amb peixos tristons que no saben nedar, granotes, capgrossos, amb truites que es deixen agafar... O ambientades en llacs cristal·lins on viuen les nimfes, on hi ha l'illa de la primavera. També hi trobarem bruixes, bruixots, dracs, monstres d'aigua... Però si un lloc ha estat el preferit pels relataires per situar les històries, aquest ha estat els núvols, casa i alhora transport, de les moltes gotetes d'aigua que han triat com a protagonistes. No sempre, però, plou a tot arreu. I també ens trobem contes on nens africans descobreixen sorpresos com n'és de fàcil que l'aigua ragi per una aixeta a les cases europees, mentre ells han de recórrer molts kilòmetres per trobar un pou o una font. En aquesta edició, ens trobem que alguns dels autors més menuts, a més de deixar-nos històries escrites amb lletra de pal o amb lletra menuda, també ens han deixat il·lustracions. Ells han representat la història tal com la veien, amb l'ajut, això sí, d'alguna mare o pare o àvia...
En aquesta convocatòria, el jurat que ha seleccionat els contes del recull ha estat integrat per Carles Fernández Serra, Ferran d'Armengol, Glòria Calafell, Laura Ropero, Mercè Bellfort, Montserrat Lloret, Núria Niubó, Pere Fornells, Pilar Navarro, Sílvia Armangué i Vicenç Ambrós; la composició de la portada ha estat obra de Maria Jesús Royo; la il·lustració de coberta ha nascut del llapis i la inspiració d'en Joan Salvador Gelabert; i el pròleg ha estat escrit per l'Oriol Vergés, autor d'una de les obres més importants i extenses en llengua catalana per a joves, i enguany president d'honor del V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana.
En Martí Illas Guinart, l'autor més jove del recull, amb cinc anys, va respondre a les preguntes en relació al seu conte "La granota del llac", que comença així: "Hi havia una vegada una granota que vivia en un llac. Era un llac molt bonic que estava en una vall, però s'havia anat embrutant a poc a poc perquè els humans hi tiraven brutícies, com llaunes, papers i restes de menjar..."
M. Montserrat Medalla - Martí Illas Guinart
A continuació, en Ferran Planell, Montserrat Cuadros i en Joan Carles Franquet van explicar la temàtica dels seus relats, com es van inspirar, com són els/les protagonistes, de la necessitat de l'aigua en els espais naturals, de la importància de la transmissió dels costums, del secret de la natura i de la reverència a les persones amb més experiència i saviesa.
M. Montserrat Medalla - Montserrat Cuadros - Joan Carles Franquet - Ferran Planell
En Joan Carles Franquet va aportar l'afegitó d'un divertit conte de Nadal:
Nit de Nadal. Mentre la família Gratacòs dormia profundament després d'una ingesta descomunal de torrons i cava, les petites figures del pessebre van començar a bellugar-se de manera gairebé imperceptible. A poc a poc van cobrar vida i va començar una veritable revolució.
El caganer, fart d'ensenyar el cul dia i nit a tothom que passava per allí, es va erigir en líder d'una revolta a la qual ràpidament s'hi van afegir els pastors de l'anunciata. Aquests estaven fins al "gorro" que cada cop que apareixia l'àngel anunciador els espantés el ramat.
—Després estem tota la nit buscant els xais!
—I quan ja els tenim tots junts i ens estirem una estona, apa! Tornem-hi! Un altre cop surt aquell paio amb plomes.
De camí cap a la cova diversos figurants se'ls van ajuntar.
—Ja estem tips d'aquesta feina. Només uns dies a l'any i mal pagada.
—Volem contractes indefinits! —va cridar l'aiguadera.
—I seguretat social! —afegí el llenyataire.
Quan van arribar a la cova van muntar un campament d’indignats.
La Mare de Déu estava empipada:
—Josep! No els penses dir res? Que no veus que ho deixaran tot fet un fàstic!
—Tranquil·la dona. No fan mal a ningú.
L'àngel anunciador es va solidaritzar amb els indignats. Deia que ja n'estava fins al capdamunt de passar-se el dia penjat d'un fil i que, les condicions laborals que els de dalt li imposaven, deixaven molt que desitjar.
El pescador va arribar tard perquè havia hagut de fer una formació sobre riscos laborals.
—Ja veus. Ara m'han d'explicar com he de posar l'ham. Després de trenta anys de professió!
El moment de màxima tensió es va produir amb l'arribada dels reis mags. Els acampats van impedir durant una bona estona que poguessin accedir a la cova amb crits de "Visca la república!". Fins i tot al rei Melcior li van intentar prendre la corona. Per sort la cosa no va anar més enllà.
L'endemà, quan la família Gratacòs es va llevar, van veure les figures del pessebre fora de lloc i desordenades.
—Deu d'haver estat el gat. No és la primera vegada que de nit s'enfila fins aquí i juga amb les figures.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.
El caganer, fart d'ensenyar el cul dia i nit a tothom que passava per allí, es va erigir en líder d'una revolta a la qual ràpidament s'hi van afegir els pastors de l'anunciata. Aquests estaven fins al "gorro" que cada cop que apareixia l'àngel anunciador els espantés el ramat.
—Després estem tota la nit buscant els xais!
—I quan ja els tenim tots junts i ens estirem una estona, apa! Tornem-hi! Un altre cop surt aquell paio amb plomes.
De camí cap a la cova diversos figurants se'ls van ajuntar.
—Ja estem tips d'aquesta feina. Només uns dies a l'any i mal pagada.
—Volem contractes indefinits! —va cridar l'aiguadera.
—I seguretat social! —afegí el llenyataire.
Quan van arribar a la cova van muntar un campament d’indignats.
La Mare de Déu estava empipada:
—Josep! No els penses dir res? Que no veus que ho deixaran tot fet un fàstic!
—Tranquil·la dona. No fan mal a ningú.
L'àngel anunciador es va solidaritzar amb els indignats. Deia que ja n'estava fins al capdamunt de passar-se el dia penjat d'un fil i que, les condicions laborals que els de dalt li imposaven, deixaven molt que desitjar.
El pescador va arribar tard perquè havia hagut de fer una formació sobre riscos laborals.
—Ja veus. Ara m'han d'explicar com he de posar l'ham. Després de trenta anys de professió!
El moment de màxima tensió es va produir amb l'arribada dels reis mags. Els acampats van impedir durant una bona estona que poguessin accedir a la cova amb crits de "Visca la república!". Fins i tot al rei Melcior li van intentar prendre la corona. Per sort la cosa no va anar més enllà.
L'endemà, quan la família Gratacòs es va llevar, van veure les figures del pessebre fora de lloc i desordenades.
—Deu d'haver estat el gat. No és la primera vegada que de nit s'enfila fins aquí i juga amb les figures.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.
Joan Carles Franquet
L'acte va prosseguir amb un homenatge a la poetessa Joana Raspall, que ens va deixar el passat dia 4 de desembre, amb la lectura de diversos poemes amb referència a l'aigua, escrits per ella i recitats per Anna Maria Villalonga, Ferran Planell, M. Montserrat Medalla i Mercè Bagaria. "Havia fet cent anys el dia 1 de juliol d'enguany, per això aquest any, a més de commemorar el centenari del naixement d'en Salvador Espriu, també era un any de celebració per la vida i l'obra tan prolífica d'aquesta bibliotecària, lexicògrafa, escriptora..., que un bon dia, als 68 anys, va començar a escriure poesia per a nens i ja no va parar." va referir M. Montserrat Medalla. "Es calcula que ha publicat més d'un miler de poemes. Poca cosa, oi? En aquests poemes hi trobareu una relació amb les històries que formen part del recull: els núvols, la pluja, la neu, el mar i els éssers qui hi habiten... i un món més just i més net. Per a tu, Joana Raspall, que vas saber transmetre els missatges importants de la manera més senzilla i, també, més bella."
Homenatge a Joana Raspall
Mercè Bagaria - Anna Maria Villalonga
Ferran Planell - M. Montserrat Medalla
A continuació, M. Montserrat Medalla va parlar del seu pas per la presidència de l'ARC i en Ferran Planell va explicar els objectius de l'associació per a l'any 2014. També es van lliurar obsequis d'agraïment a diferents socis i amics de l'ARC: Joan Gasusachs i Marí, Mercè Bagaria i Elisenda Sala, pel seu compromís, les seves aportacions continuades i la seva feina desinteressada en favor de l'associació.
Mercè Bagaria - Joan Gausachs i Marí - Elisenda Sala
L'acte es va concloure amb l'adaptació del relat "Un conte amarat d'aigua de mar", de l'autora Shaudin Melgar Foraster:
Les aigües del mar s'omplen d'una claror fosforescent. I a la superfície, sota la llum de la lluna, les crestes de les petites onades resplendeixen com pedres precioses. Però la lluna il·lumina també una cosa que sorgeix de les aigües: un cap. Un cap amb llargs cabells negres que envolten una carona de nena. És l'Ona.
L'Ona s'empeny amunt fins a tenir el tors fora de l'aigua i deixa que el mar la gronxi mentre s'observa la pell nacrada dels braços. No sembla agradar-li perquè arrufa el nasset i tira el cap enrere per contemplar, allà a dalt, la immensitat tota brufada d'estels i aquella lluna rodona que sembla mirar-la...
L'Ona s'empeny amunt fins a tenir el tors fora de l'aigua i deixa que el mar la gronxi mentre s'observa la pell nacrada dels braços. No sembla agradar-li perquè arrufa el nasset i tira el cap enrere per contemplar, allà a dalt, la immensitat tota brufada d'estels i aquella lluna rodona que sembla mirar-la...
...I, evidentment, amb les fotografies de grup dels autors i autores del recull.
Joana Raspall
Gotes, gotes de pluja espessa,
jocs de boires als fanals,
ball de fulles dalt dels arbres
xip-xap de peus als aiguals...
Sento la roba mullada;
els cabells, regalimant
fils d’aigua sobre les galetes,
talment com si anés plorant.
Res de plors, que tot és gresca!
No hi ha llàgrimes ni dol!
Són entremaliadures
de les vacances del sol!
Crònica: Esther Llobet i Díaz
Fotografies: Ferran d'Armengol
Crònica fotogràfica
p.jpg)
"L'aigua"
Diversos autors
Editorial Meteora - Associació de Relataires en Català (ARC)
«A l'altre costat del mirall»
(poemes per sobreviure...) Joan Abellaneda i Fernàndez
(poemes per sobreviure...) Joan Abellaneda i Fernàndez
A l'altre costat del mirall
(poemes per sobreviure...)
[ Adquirir ]
A l'altre costat del mirall
(poemes per sobreviure...)
Pàgines: 90 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 14>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303149 14>
"Drei Akte vor dem Spiegel"
Otto Mueller
Toni Arencón i Arias
Pròleg
Lectora i lector de pròlegs, atureu-vos un instant. Observeu el mirall. És la nostra creació o és la nostra recreació? Imatge efímera, la nostra, reflectida en el mirall. L'evocació és deliciosa. I el poeta ho sap. Els mots traspassen els límits físics del mirall. Llisca la perspectiva. Sense sentiment, sense emoció, com a mínim, no tindria sentit ni credibilitat escriure poesia.
La disposició emocional dels éssers humans ens impulsa a la creació poètica; des de molt abans de ser absorbits i esborrats definitivament pel polsim argentat de les estrelles... des de ben poc després del màgic moment de néixer. Talment, podem plorar sense vessar llàgrimes; però la primera llàgrima, la llàgrima virginal, és sempre muda i cristal·lina. Sentiment silent. I un dia es trenca alguna cosa..., preludia el poeta. Concebuda, la veu poètica s'obre a tothom i en especial a aquells i aquelles que es van perdre un dia —incert— entre fulls amb aroma de safrà, buscant llur propi esperit, delatats per la debilitat per la paraula amada. Poesia és vida!, exclama Glòria Calafell —poetessa a qui admiro i venero—; i aquesta exclamació contempla tota la possibilitat subtil de la creació. Tota la meva vida cabria en un poema, afegiria jo. Si m'apuren, en un vers. En un únic vers. Seria un vers-epitafi, o un vers-reencarnació. Seria una hipàl·lage. Escriuria, per exemple, La nit està estrellada, i tremolen, blaus, els astres, en la llunyania, i signaria Neruda, com a heterònim. I tindria sentit, la vida, la meva vida, perquè tindria sentiment i emoció i goig i finalitat.
En la poesia, els versos i els silencis s'abracen. Les rimes, sovint, s'acaricien. Els poemes es relacionen amb situacions concretes i amb estats d'ànims determinats. El poeta ho manifesta clarament: escriu per sobreviure. A L'ALTRE COSTAT DEL MIRALL és un recull de poesia de supervivència, dividit en tres parts, no exemptes de risc, entrellaçades en un joc insalvable de miralls delators. El títol és indicatiu, però, què o qui hi ha a l'altra banda del mirall?, ens preguntem. Sabem que el mirall deforma la realitat. Sabem que la imatge que ens retorna el mirall és sempre un reflex invertit. Sabem que els atlants dominaven l'antiga tècnica de la creació de miralls i que, a través d'ells, podien traslladar-se sense alterar el continu de l'espai i del temps. Jorge Luis Borges, amb vint anys, va tenir un primer coneixement del secret dels miralls. Ho va començar a insinuar en el relat sobre el llibre imaginari TLÖN, UQBAR, ORBIS TERTIUS, però no es va atrevir a desenvolupar la totalitat del misteri. Malgrat el seu pas enrere, per a la posteritat, va deixar escrita una frase magistral: "Des del fons remot del corredor, el mirall ens aguaitava. Descobrim (en l'alta nit aquest descobriment és inevitable) que els miralls tenen un xic de monstruosos". Tot això ho sabem. Està escrit. Està somniat. Hi ha, però, incerteses que no coneixem i que el poeta ens descobreix.
De la Natura, la primera part del poemari, gaudi estètic, ens introdueix en la senzillesa i en l'essència de la realitat existent. El mirall es converteix en una porta oberta a un espai aparentment (in)transcendent:
La disposició emocional dels éssers humans ens impulsa a la creació poètica; des de molt abans de ser absorbits i esborrats definitivament pel polsim argentat de les estrelles... des de ben poc després del màgic moment de néixer. Talment, podem plorar sense vessar llàgrimes; però la primera llàgrima, la llàgrima virginal, és sempre muda i cristal·lina. Sentiment silent. I un dia es trenca alguna cosa..., preludia el poeta. Concebuda, la veu poètica s'obre a tothom i en especial a aquells i aquelles que es van perdre un dia —incert— entre fulls amb aroma de safrà, buscant llur propi esperit, delatats per la debilitat per la paraula amada. Poesia és vida!, exclama Glòria Calafell —poetessa a qui admiro i venero—; i aquesta exclamació contempla tota la possibilitat subtil de la creació. Tota la meva vida cabria en un poema, afegiria jo. Si m'apuren, en un vers. En un únic vers. Seria un vers-epitafi, o un vers-reencarnació. Seria una hipàl·lage. Escriuria, per exemple, La nit està estrellada, i tremolen, blaus, els astres, en la llunyania, i signaria Neruda, com a heterònim. I tindria sentit, la vida, la meva vida, perquè tindria sentiment i emoció i goig i finalitat.
En la poesia, els versos i els silencis s'abracen. Les rimes, sovint, s'acaricien. Els poemes es relacionen amb situacions concretes i amb estats d'ànims determinats. El poeta ho manifesta clarament: escriu per sobreviure. A L'ALTRE COSTAT DEL MIRALL és un recull de poesia de supervivència, dividit en tres parts, no exemptes de risc, entrellaçades en un joc insalvable de miralls delators. El títol és indicatiu, però, què o qui hi ha a l'altra banda del mirall?, ens preguntem. Sabem que el mirall deforma la realitat. Sabem que la imatge que ens retorna el mirall és sempre un reflex invertit. Sabem que els atlants dominaven l'antiga tècnica de la creació de miralls i que, a través d'ells, podien traslladar-se sense alterar el continu de l'espai i del temps. Jorge Luis Borges, amb vint anys, va tenir un primer coneixement del secret dels miralls. Ho va començar a insinuar en el relat sobre el llibre imaginari TLÖN, UQBAR, ORBIS TERTIUS, però no es va atrevir a desenvolupar la totalitat del misteri. Malgrat el seu pas enrere, per a la posteritat, va deixar escrita una frase magistral: "Des del fons remot del corredor, el mirall ens aguaitava. Descobrim (en l'alta nit aquest descobriment és inevitable) que els miralls tenen un xic de monstruosos". Tot això ho sabem. Està escrit. Està somniat. Hi ha, però, incerteses que no coneixem i que el poeta ens descobreix.
De la Natura, la primera part del poemari, gaudi estètic, ens introdueix en la senzillesa i en l'essència de la realitat existent. El mirall es converteix en una porta oberta a un espai aparentment (in)transcendent:
Desperten els pobles
amb el so de la veu calma de la mar
que pica a les finestres, trapella.
El poeta reflexiona sobre una natura vivencial i juganera, en la qual —com en la filosofia pura de Kant—, impera la necessitat sobre la finalitat:
Cansat, en un badall que tanca els ulls,
l'horitzó s'empassa la immensa blavor
mentre grinyolen tramoies
al vell firmament.
De l'eròtica i de l'amor, la segona part del poemari, ens mostra el vessant més íntim —confidencial i prohibit— del poeta. El mirall es converteix en un forat secret. I la lectura dels poemes ens fa sentir —ser-ne— còmplices:
Per un forat voldria veure com et busques amb les mans
a l'entrecuix els teus llavis, humitejats de passió,
i els dibuixes, resseguint-los, donant entrada al plaer.
Els miralls, és clar, continuen presents:
Emmirallant-nos en cada carícia,
resseguim els límits amb dits experts
i allisem la seda i el vellut, amorosits.
Del desconsol i l'esperança, la tercera i última part del poemari, ens retorna a la llàgrima primigènia i silenciosa, tancant el cercle. Ja sabem que són els miralls els que ens observen i no nosaltres a ells:
I a l'aire, faig giravoltes sense rumb ni sentit,
doncs ja no tinc por del que em diguin els ulls del mirall.
El mirall, ara, és capaç de desvestir-nos i mostrar-nos tal com som en realitat, nus, adoptant un paper decisiu:
Quan el mirall del poeta,
més enllà de l'últim punt,
et mostra l'ànima nua
i et bull la vida per dins.
—No, no es pot explicar—
No, no tindria cap sentit escriure poesia. Sense sentiment, sense emoció, sense intensitat, sense confidències, sense passió... no tindria ni sentit ni credibilitat. Lector, lectora, atureu-vos; ara sí. El mirall està davant vostre. Jo, també, ja he creuat la línia divisòria:
Allà on no existeix el revers;
on l'espai, finit, es fa comprensible,
on només el mag pot entrar.
Allà on hi ha l'essència...
Allà voldria anar jo,
a l'altre costat del mirall.
Toni Arencón i Arias
Sant Esteve de Guialbes, Novembre de 2013
Sant Esteve de Guialbes, Novembre de 2013
"A l'altre costat del mirall"
(poemes per sobreviure...)
Joan Abellaneda i Fernàndez
«Miratges» Andreu Toneu i Mir
Miratges
[ Adquirir ]
Miratges
Pàgines: 64 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN: 9772014303903 11>
"Impressió, sol naixent" (fragment), de Claude Monet
Introducció
Hi ha moments que em cal aturar el rellotge i, quan ho faig, em deixo portar pels viaranys dels sentiments sense cap fita concreta. I quan més immers hi estic, més em costa trobar els mots que descriguin amb exactitud totes les imatges que s'hi aboquen. Per això, he hagut de coure lentament cada paraula per trobar l'harmonia en cada una d'elles.
Aquest és un llibre de poesies que està fet amb la voluntat d'aturar el temps i llegir. Preneu-vos el temps que us calgui per llegir cada pàgina, no tingueu pressa, perquè ningú sabrà quan l'heu acabat.
Si la poesia és efímera, cal allargar la poesia amb una mica de temps. Si la vida és efímera, cal allargar la vida amb una mica de poesia.
Aquest és un llibre de poesies que està fet amb la voluntat d'aturar el temps i llegir. Preneu-vos el temps que us calgui per llegir cada pàgina, no tingueu pressa, perquè ningú sabrà quan l'heu acabat.
Si la poesia és efímera, cal allargar la poesia amb una mica de temps. Si la vida és efímera, cal allargar la vida amb una mica de poesia.
"Miratges"
Andreu Toneu i Mir
«Sota un vel de cendra» M. Roser Algué Vendrells
Sota un vel de cendra
[ Adquirir ]
Sota un vel de cendra
Pàgines: 60 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN: 9772014303903 10>
Guillem Viladot
M. Roser Algué Vendrells
Pròleg
Jo sóc fill del Solsonès, d'una masia que hi ha entre Solsona i el Miracle i que es diu Viladot. I em fa gràcia escriure uns mots per a la M. Roser Algué i Vendrells, escriptora, que també hi té arrels. Una rama dels Viladot baixà cap a Agramunt, on el 1.776 fundà una farmàcia.
L'estiu del 98, mentre la M. Roser passava les vacances al Pirineu aragonès, aquesta part de la Catalunya central cremava pels quatre costats. En assabentar-se'n, ella hi va córrer i damunt de les cendres intentà de recu-perar la memòria, per tal que aquella terra no morís o per fer el miracle com si res no hagués estat malmès.
Amb una prosa de gran sobrietat i amb una lucidesa enlluernadora, la M. Roser ens mena a la masia de cal Guinga, des d'on ressuscita un saber fer i un saber estar de persones pageses tan humils com sàvies que decoraren la seva infantesa i adolescència, i que per la fetilleria de la seva prosa, n'actualitzen costums, maneres i feines entranyables: el lleixiu de cendra, l'apariar casaments (amb la flaire de la càmfora de les calaixeres), la recollida d'ous cada matí, les espardenyes noves per anar a missa i, sobretot, la festa major per celebrar les feines del segar i batre, que constituïen un cant entre pagà i religiós de joia.
Després de la seva visita, la M. Roser es troba davant unes terres que, per damunt del vel de cendres, bleixen en el record. Memòria fonda, bategant, articulada per un saber explicar linealment les coses, vull dir sense retòrica, que és com ho fan les persones que saben escriure.
L'estiu del 98, mentre la M. Roser passava les vacances al Pirineu aragonès, aquesta part de la Catalunya central cremava pels quatre costats. En assabentar-se'n, ella hi va córrer i damunt de les cendres intentà de recu-perar la memòria, per tal que aquella terra no morís o per fer el miracle com si res no hagués estat malmès.
Amb una prosa de gran sobrietat i amb una lucidesa enlluernadora, la M. Roser ens mena a la masia de cal Guinga, des d'on ressuscita un saber fer i un saber estar de persones pageses tan humils com sàvies que decoraren la seva infantesa i adolescència, i que per la fetilleria de la seva prosa, n'actualitzen costums, maneres i feines entranyables: el lleixiu de cendra, l'apariar casaments (amb la flaire de la càmfora de les calaixeres), la recollida d'ous cada matí, les espardenyes noves per anar a missa i, sobretot, la festa major per celebrar les feines del segar i batre, que constituïen un cant entre pagà i religiós de joia.
Després de la seva visita, la M. Roser es troba davant unes terres que, per damunt del vel de cendres, bleixen en el record. Memòria fonda, bategant, articulada per un saber explicar linealment les coses, vull dir sense retòrica, que és com ho fan les persones que saben escriure.
"Sota un vel de cendra"
M. Roser Algué Vendrells
Lliurament de premis del
III Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
"Pecats Capitals (7+1)"
III Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio
"Pecats Capitals (7+1)"
L'Associació de Relataires en Català (ARC)
es complau a convidar-vos a l'acte de lliuraments de premis del
i a la presentació del llibre
de diversos autors,
amb els microrelats guanyadors i finalistes
i les il·lustracions seleccionades
al llarg de la convocatòria d'aquesta tercera edició.
Us esperem el dissabte 7 de setembre de 2013, a les 12 del matí,
a la Biblioteca Sagrada Família (Carrer Provença, 480, Barcelona)
Diversos autors
Col·lecció ARC - Número 3
Associació de Relataires en Català
«De l'alba al capvespre» Núria Niubó i Cabau
De l'alba al capvespre
[ Adquirir ]
De l'alba al capvespre
Pàgines: 98 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN: 9772014303903 08>
Aurora Marco Arbonés
Toni Arencón i Arias
Pròleg
ESCRIURE la presentació d'aquest llibre de poemes és per a mi un plaer. No solament perquè la Núria crea una poesia de gran sensibilitat, lírica i intimista, que sacseja el cor del lector, sinó perquè, a més a més, ens uneix una ferma amistat que, tot i no ser de temps molt reculat, fa que la consideri una de les meves millors amigues. Ens va presentat una amiga comuna quan ja sabíem de la nostra mútua existència per la col·laboració d'ambdues en la web Relats en Català. Des d'aleshores, he seguit la seva trajectòria poètica i no ha deixat mai de sorprendre'm la seva gran capacitat per transmetre pensaments, sentiments i emocions i per a pintar, amb paraules, les imatges que es proposen en els reptes de RC. Sap captar, amb ulls d'artista, els clarobscurs, la profunditat d'un paisatge i també el gest, el sentiment del personatge representat. Res no escapa a la seva mirada profunda.
La Núria Niubó i Cabau va néixer a Lleida, el 20 de juny de 1946, on va cursar estudis de mestra, treballant en l'especialitat d'Educació Infantil i Llenguatge Plàstic fins a l'edat de la jubilació. Actualment estudia el Programa Sènior en la UDL.
Forma part del grup de poetes Addictes al Vers i de les agrupacions Coral Sícoris i Rapsodes del Sícoris, de Lleida, participant activament en recitals i concerts commemoratius. A l'agost de 2005 va publicar per primera vegada un poema a la web Relats en Català. Des de llavors ha compartit poemes i relats breus en aquesta mateixa web i en d'altres, com Versos.cat i la revista cultural Lo Càntich, en la qual col·labora des dels inicis en l'apartat "Creadors d'ara i d'avui" amb la secció "Paraula de Núria".
Li han musicat poemes, ha publicat en revistes de divulgació local i diverses emissores de ràdio han fet difusió de la seva obra.
Va editar el seu primer poemari, Pensaments, l'any 2007, i ha participat en la publicació de quatre poemaris col·lectius, Abraçada a la meva pròpia pell (2011), Tensant el vers (2011), Llibertat (2012), Poemes per a la Marató (2012), i en el recull de contes infantils Les Estrelles (2012).
El llibre que ara ens presenta, De l'alba al Capvespre, està dividit en tres apartats: en el primer, Del desamor a l'amor, l'autora fa un recorregut per l'amor partint de l'adolescència i seguint el camí d'una vida madura. Diu l'autora:
La Núria Niubó i Cabau va néixer a Lleida, el 20 de juny de 1946, on va cursar estudis de mestra, treballant en l'especialitat d'Educació Infantil i Llenguatge Plàstic fins a l'edat de la jubilació. Actualment estudia el Programa Sènior en la UDL.
Forma part del grup de poetes Addictes al Vers i de les agrupacions Coral Sícoris i Rapsodes del Sícoris, de Lleida, participant activament en recitals i concerts commemoratius. A l'agost de 2005 va publicar per primera vegada un poema a la web Relats en Català. Des de llavors ha compartit poemes i relats breus en aquesta mateixa web i en d'altres, com Versos.cat i la revista cultural Lo Càntich, en la qual col·labora des dels inicis en l'apartat "Creadors d'ara i d'avui" amb la secció "Paraula de Núria".
Li han musicat poemes, ha publicat en revistes de divulgació local i diverses emissores de ràdio han fet difusió de la seva obra.
Va editar el seu primer poemari, Pensaments, l'any 2007, i ha participat en la publicació de quatre poemaris col·lectius, Abraçada a la meva pròpia pell (2011), Tensant el vers (2011), Llibertat (2012), Poemes per a la Marató (2012), i en el recull de contes infantils Les Estrelles (2012).
El llibre que ara ens presenta, De l'alba al Capvespre, està dividit en tres apartats: en el primer, Del desamor a l'amor, l'autora fa un recorregut per l'amor partint de l'adolescència i seguint el camí d'una vida madura. Diu l'autora:
Crida l'amor
al despertar l'alba.
I més tard:
Cansada
d'apedaçar
la meva vida
camino
vers l'horitzó.
De l'adolescència, s'enyoren les il·lusions i els somnis, les tendres carícies:
Un petó
una mirada
una càlida abraçada
una rialla
una engruna d'amor
només un bri.
La vida d'una dona adulta reclama amor, de vegades fugisser, trencadís, que ella canta en versos intimistes:
És llavors quan em crema el desig de tu
i l'ombrívola estança em fa presonera
d'aquelles paraules d'amor
perdudes en el no res.
Sent com l'amor es clivella, com ja no hi ha retorn, així i tot, sap que la vida té nous camins i encara es pot oferir l'amor intacte:
I seré jo aigua abrupta
i desbocada,
per tot el teu cos lliscant,
amarant-te de mi
a cada plec.
Camina cap a la maduresa sabent que aquells ulls color de mel; mirada dolça, / és ara boira i color esvaït d'ala de mosca. I intueix que no s'ha de renunciar a l'amor: Sóc el que tu vulguis ser. / Porto el teu nom. / AMOR.
En la segona part, Batecs d'Emocions, l'autora rememora la seva vida familiar: dels braços de mare / amb escalfor de sol, els contes i llegendes de la veu del seu pare en Les converses de sobretaula escalfen hores d'hivern, el dol i la llàgrima furtiva pel germà desaparegut físicament, però que ella rememora cada cop que fa codonyat: Amb cullera de fusta remoc sentiments i Cuino la teva absència.
Nascuda bastant més tard que els altres germans, va ser Caprici de germans / nina de tots i recrea el món infantil amb les joguines / curulles de records [...] Són petjades indelebles de la infància. També fa al·lusió a les seves dues filles quan recorda el ventre ple de joia de ser mare.
Deixa el seu testament vital en el poema "A la terra vull tornar" i s'endinsa en el món de les paraules, amigues desitjades i enyorades, gaudint de les llicències de poeta que li permeten crear-se un món: banyar-se en la rosada, inventar-se qualsevol sentiment i regalar-se emocions no viscudes.
En la tercera i última part del llibre, Fragments de vida, l'autora es mostra com una persona sensible als problemes de la nostra societat: la violència de gènere, la deshumanització de l'ésser humà: ...dansen homes de ferro / un frenètic i estrany ri-tual, / ofegant brogits de veus / en deliris de corrupció i vici, els qui viuen dels demés: L'home, voltor de l'avarícia humana i el salvatge costum d'amputar els genitals a les nenes d'alguns països.
En un magnífic poema, intitulat "Ablació", la Núria denuncia aquesta tradició inhumana amb paraules alhora dolces i contundents:
En la segona part, Batecs d'Emocions, l'autora rememora la seva vida familiar: dels braços de mare / amb escalfor de sol, els contes i llegendes de la veu del seu pare en Les converses de sobretaula escalfen hores d'hivern, el dol i la llàgrima furtiva pel germà desaparegut físicament, però que ella rememora cada cop que fa codonyat: Amb cullera de fusta remoc sentiments i Cuino la teva absència.
Nascuda bastant més tard que els altres germans, va ser Caprici de germans / nina de tots i recrea el món infantil amb les joguines / curulles de records [...] Són petjades indelebles de la infància. També fa al·lusió a les seves dues filles quan recorda el ventre ple de joia de ser mare.
Deixa el seu testament vital en el poema "A la terra vull tornar" i s'endinsa en el món de les paraules, amigues desitjades i enyorades, gaudint de les llicències de poeta que li permeten crear-se un món: banyar-se en la rosada, inventar-se qualsevol sentiment i regalar-se emocions no viscudes.
En la tercera i última part del llibre, Fragments de vida, l'autora es mostra com una persona sensible als problemes de la nostra societat: la violència de gènere, la deshumanització de l'ésser humà: ...dansen homes de ferro / un frenètic i estrany ri-tual, / ofegant brogits de veus / en deliris de corrupció i vici, els qui viuen dels demés: L'home, voltor de l'avarícia humana i el salvatge costum d'amputar els genitals a les nenes d'alguns països.
En un magnífic poema, intitulat "Ablació", la Núria denuncia aquesta tradició inhumana amb paraules alhora dolces i contundents:
Era nena, era bonica
Era jonc, era gasela
Era rialla, era feliç.
I després de l'ablació:
No tinc rialla
No tinc desig
No em trobo bonica.
La poesia de la Núria Niubó té tots els ingredients per al gaudi de ser llegida i rellegida: per la seva sensibilitat, per la seva força i el magnífic imaginari amb el que ens regala en cadascuna de les seves obres.
"De l'alba al capvespre"
Núria Niubó i Cabau
«L'estimem perquè és la nostra!» Diversos autors
Associació de Relataires en Català (ARC)
Associació de Relataires en Català (ARC)
L'estimem perquè és la nostra!
[ Adquirir ]
L'estimem perquè és la nostra!
Pàgines: 82 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN: 9772014303903 06>
Silvia Armangué Jorba · Pilar Campmany i Piqué · Glòria Calafell
Maite Crespo · Toni Arencón i Arias · Montse Assens
M. Pilar Navarro · Carles Fernández Serra · Montserrat Lloret
Liuja Tascó d'Horcec · Ferran Planell · Josep Ventura
Mercè Bellfort · Núria Pelegrí · Josep Maria Repullés Pey
Liudmila Liutsko · Jordi Terris · Maria Faustina Barceló Martorell
Josep Cases i Mas · Lluís Servé Galan · Llorenç Garcia
J. Miquel Simón Plazas · Mercè Bagaria · Vicent Canals Riera
Montse Gallés · Jaume J. Pàmies · M. Montserrat Medalla
Albert Calls · Joana M. Llor i Serra · Dani Ferrer
rnbonet · Rosario Galbis Tent
Cristina Balaguer Escriche
Ramon Navarro Bonet
Joan Pasqual
Ramon Navarro Bonet
Toni Arencón i Arias
Pròleg
L'estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.
L'estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L'estimo perquè sí, perquè és la meva.
Apel·les Mestres
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.
L'estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L'estimo perquè sí, perquè és la meva.
Apel·les Mestres
El portal literari Relats en Català (RC) porta ja nou anys en funcionament i l'Associació de Relataires en Català (ARC) encetà l'any 2013 amb una bona colla de publicacions a les espatlles. Si haguéssim de qualificar amb una sola paraula en què ha consistit el treball d'aquestes dues entitats, al llarg d'aquest temps, sens dubte la paraula seria estimació. Una gran estimació per la llengua catalana que s'ha traduït, a la pràctica, en la donació desinteressada de temps, de creativitat, de pensaments, d'energies i de recursos per poder acabar materialitzant en aquests objectes mundans que són els llibres, ja siguin de paper o virtuals, tot allò que els parlants d'aquesta llengua, que ho han volgut, tenien a dir. L'esforç continuat de l'Associació s'ha vist estimulat pel feedback provinent de la participació de persones que hi han confiat com a dipositaris i transmissors de les seves creacions. Aquesta comunió ha permès que ni les paraules ni els sentiments que hi anaven lligats se'ls hagi endut el vent.
Precisament són els vents que bufen actualment els que ens han recordat la necessitat de recollir, amb més èmfasi si cal, les accepcions del verb estimar i fer-ho en relació a la llengua catalana. La capacitat per determinar el valor de la nostra llengua i atorgar-li un lloc preeminent en la mesura de les nostres possibilitats, l'agraïment que flueix en l'ús de la paraula i la comunicació que se'n deriva i, finalment, l'amor en el sentit més noble i planer de la paraula, han estat els que han guiat durant tot aquest temps l'Associació de Relataires en Català i el portal Relats en Català. "L'estimem perquè és la nostra!" no vol ser més que una explicitació de tot això.
Com que la nostra llengua és diversa, aquest recull ha maldat per ser l'aparador que reuneixi el màxim de la riquesa que s'escampa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Creiem que la millor manera de fer saber que una cultura és viva és escampant arreu mostres de les diferents formes d'expressió, dels diferents mots emprats, de les frases fetes i dites peculiars. De tot allò que, en últim terme, ens fa adonar que compartim un bé comú i que ens uneix malgrat estar separats per distàncies físiques. És, per aquest motiu, que el present recull ha volgut donar ales als seus autors, no volent ser ni un poemari ni una col·lecció de relats, sinó totes dues coses. Al seu interior hi trobareu mostres de la vida quotidiana dels seus parlants, d'amors de joventut i records d'infantesa i, fins i tot, un relat de com podria ser el futur. Històries de com la convivència, el respecte i la interacció entre una llengua amb els seus parlants, d'aquí o d'allà, ha permès establir un estret lligam entre diferents pensaments, cultures i provinences. I tot, salpebrat per paraules i més paraules: algunes de conegudes, altres de ben familiars i d'altres per aprendre o rememorar.
Per últim, voldríem tancar aquest pròleg amb un sol desig. Ens agradaria que aquesta col·lecció d'escrits esdevingui, d'aquí uns anys, una mera anècdota. Que la nostra llengua, la que hem utilitzat per parlar dels nostres somnis i pensaments no hagi de ser defensada davant de res ni ningú. Que els nostres néts esmercin les seves energies per fer-la créixer i florir amb la normalitat que li és pròpia.
Precisament són els vents que bufen actualment els que ens han recordat la necessitat de recollir, amb més èmfasi si cal, les accepcions del verb estimar i fer-ho en relació a la llengua catalana. La capacitat per determinar el valor de la nostra llengua i atorgar-li un lloc preeminent en la mesura de les nostres possibilitats, l'agraïment que flueix en l'ús de la paraula i la comunicació que se'n deriva i, finalment, l'amor en el sentit més noble i planer de la paraula, han estat els que han guiat durant tot aquest temps l'Associació de Relataires en Català i el portal Relats en Català. "L'estimem perquè és la nostra!" no vol ser més que una explicitació de tot això.
Com que la nostra llengua és diversa, aquest recull ha maldat per ser l'aparador que reuneixi el màxim de la riquesa que s'escampa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Creiem que la millor manera de fer saber que una cultura és viva és escampant arreu mostres de les diferents formes d'expressió, dels diferents mots emprats, de les frases fetes i dites peculiars. De tot allò que, en últim terme, ens fa adonar que compartim un bé comú i que ens uneix malgrat estar separats per distàncies físiques. És, per aquest motiu, que el present recull ha volgut donar ales als seus autors, no volent ser ni un poemari ni una col·lecció de relats, sinó totes dues coses. Al seu interior hi trobareu mostres de la vida quotidiana dels seus parlants, d'amors de joventut i records d'infantesa i, fins i tot, un relat de com podria ser el futur. Històries de com la convivència, el respecte i la interacció entre una llengua amb els seus parlants, d'aquí o d'allà, ha permès establir un estret lligam entre diferents pensaments, cultures i provinences. I tot, salpebrat per paraules i més paraules: algunes de conegudes, altres de ben familiars i d'altres per aprendre o rememorar.
Per últim, voldríem tancar aquest pròleg amb un sol desig. Ens agradaria que aquesta col·lecció d'escrits esdevingui, d'aquí uns anys, una mera anècdota. Que la nostra llengua, la que hem utilitzat per parlar dels nostres somnis i pensaments no hagi de ser defensada davant de res ni ningú. Que els nostres néts esmercin les seves energies per fer-la créixer i florir amb la normalitat que li és pròpia.
Presentació de L'estimem perquè és la nostra!
Amb motiu de la Setmana de la Poesia de Barcelona
ens plau convidar-vos a la gala final del
i a la presentació del llibre
de diversos autors
Us esperem el dissabte 11 de maig de 2013, a les 12 del matí,
a la Biblioteca Sagrada Família (carrer Provença, 480)
"L'estimem perquè és la nostra!"
Diversos autors
Associació de Relataires en Català (ARC)
«Segona oportunitat» Diversos autors
Editorial Meteora
Associació de Relataires en Català (ARC)
Editorial Meteora
Associació de Relataires en Català (ARC)
Segona oportunitat
Coedita:
ISBN 978-84-92874-71-2 | 232 pàg | 13,5 x 20cm | Rústica
Jordi Masó Rahola · Ferran d'Armengol · Toni Arencón i Arias
Anna Maria Villalonga · Antònia Puiggrós · Ferran Planell
Mercè Bagaria · Miquel Santaeulàlia · Joan Carles Franquet
M. Alba Tort · Mercè Bellfort · Lluís Servé
Enric Emo · M. Montserrat Medalla · Carles Fernández
J. Miquel Simón · Montserrat Lloret · Liudmila Liutsko
Jaume Joan Pàmies · Xavier Marcet · Glòria Calafell
Josep M. Repullés · Jordi Terris · Joan Estruch
Blanca Busquets
Empar Sáez
M. Jesús Royo
Pròleg
TOTS ENS MEREIXEM UNA SEGONA OPORTUNITAT. Aquesta frase, que fem servir gairebé com a tòpic, ens l'hauríem de prendre més seriosament: d'una banda, hauríem de saber aprofitar les segones oportunitats que ens dóna la vida o que ens donen les persones que ens envolten; de l'altra, hauríem de ser prou generosos per donar segones oportunitats als que ens les demanen. Tot i que cap de les dues coses és fàcil.
En moltes ocasions, no sabem aprofitar una segona oportunitat. L'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra i, realment, això que diem en sentit figurat, acostuma a passar en el sentit més real de l'expressió. A l'hora de la veritat, després de tant desitjar poder-hi tornar, de recomençar des de zero, acostumem a caure en el mateix parany on vam caure la vegada anterior. Els humans som així. Qui no ha sentit a parlar del lladre que ha jurat deixar de robar, de l'alcohòlic que ha promès deixar de beure, de la dona, o de l'home, que s'ha compromès amb la seva parella a deixar de gastar tots els diners que guanya en el bingo o a les màquines escurabutxaques del bar de sota casa? I quina acostuma a ser la segona part d'aquestes històries? Doncs la segona oportunitat de la major part d'aquestes històries es llença per la finestra com is no tingués cap valor. Així de senzill.
En aquests exemples que us posava, però, potser és que la segona oportunitat no l'hem tinguda com l'havíem de tenir: no es pot pretendre que el lladre deixi de robar si no succeeix alguna cosa que li faci veure la vida d'una altra manera o que doni de menjar als seus fills, en cas que fos per això el seu robatori. Ídem amb tots els altres exemples que us posava. I en això hi hem de col·laborar tots: els que necessitem tornar-hi i els que hem estat víctimes d'una segona oportunitat malgastada per una altra persona.
Més enllà, però, d'aquests exemples que podríem anomenar «patològics» o exagerats per al comú dels mortals, hi ha, a la vida de cada dia, mil exemples de segones oportunitats que és cert que de vegades desaprofitem, però que sovint també ens serveixen per reaccionar i fer bé una cosa que a la primera ens ha sortit malament. I segur que tu, lector, com jo, que estic escrivint aquestes ratlles, algun dia hem deixat fugir per segona vegada un àngel que se'ns posava al davant del nas. Si algú pensa encara que els àngels són éssers intangibles d'ales blanques, que reaccioni perquè no és així; els àngels, moltes vegades, es disfressen de segones oportunitats: pensem en la feina o en els estudis, pensem en allò que no vam saber fer bé i que, la segona vegada, sí que ens ha sortit com calia. I ara, posant-nos a l'altra banda, pensem que no naixem ensenyats i que, per tant, aquells que tenim sota la nostra responsabilitat, necessiten més aviat la possibilitat d'un segon intent després que nosaltres els haguem indicat què han de fer exactament, i no després de crits o d'escarnis que només porten a empetitir l'ànim de qui intenta fer bé les coses: entre la intransigència i la ingenuïtat hi ha la sensibilitat.
Pensem també en els pares que renyen un fill per una cosa que no ha fet. Quantes vegades ens passa, això? Quantes vegades s'ha endut els crits aquell que no els mereixia? Realment, quan ens n'adonem, hauríem de tenir permís per rectificar, per començar des de zero i atribuir el càstig o els renys a qui els mereix. I a l'inrevés? Pensem en el fill que ha ferit els pares i se'n penedeix...
Pensem també en el mestre que s'ha excedit, en l'alumne que no ha estudiat... En l'amic que ha deixat anar un secret que nosaltres li vam confessar en veu baixa i prèvia promesa de no explicar-lo a ningú. Com costa, de perdonar, això...! I com costa de permetre una segona oportunitat a aquest amic que ens demana cent vegades perdó i ens concedeix que es va equivocar...
Anem més enllà: pensem en aquell o aquella que no vam saber estimar, que tractàvem d'acompanyant i prou, que no apreciàvem realment, que teníem per no-res... Aquell o aquella que un dia, de sobte, vam veure reaccionar i treure'ns de casa o fer-nos fora de la seva vida. I llavors ens vam adonar de què havíem tingut, de què havíem perdut. I vam intentar tornar i no ens va obrir la porta. O a l'inrevés, no la vam obrir nosaltres, sords a les súpliques i a les peticions desesperades de perdó, i d'un segon intent. No generalitzo, perquè cada exemple és un món i hi ha moments en què, pel bé de tothom, més val deixar la porta tancada, és ben cert; però alguns cops, hem de reconèixer que la nostra intransigència no és pel bé de ningú, sinó només perquè ens han ferit la primera vegada i no ho volem tornar a intentar, i punt.
D'exemples n'hi ha tants... I, mireu què us dic, fins i tot la Renfe mereix una segona oportunitat (que ja seria hora que aprofités!). Però aquí hi ha un exemple ben especial que et voldria dedicar especialment a tu, lector, que ara llegeixes aquestes ratlles: la segona oportunitat que mereixen els llibres, aquells que ens sembla que no són res perquè els vam intentar llegir en un moment de mal humor o perquè no ens vam molestar ni a provar de llegir-los, i, tan bon punt ens els van regalar, els vam posar en un prestatge perquè fessin bonic i prou. L'habitació dels mals endreços de la vida de cadascun de nosaltres és plena de llibres menystinguts, que cada nit, quan ningú no els veu, es fan tips de plorar. Perquè els llibres també deixen anar llàgrimes amargues, llàgrimes que només podem eixugar nosaltres absorbint-ne el contingut, i, en conseqüència, gaudint-ne. La seva segona oportunitat també és la nostra de descobrir un món que no hauríem dit mai que existís. Una segona oportunitat donada a un llibre representa sovint un descobriment inesperat, una sensació d'emplenar-nos d'una substància que no té equivalent, que ens omple el cervell i el cor, i que no se n'anirà mai més; una substància que ens provoca una inigualable sensació de benestar. Perquè en els llibres també hi ha àngels. És cert que, de vegades, ja ho fem així, ja llegim el que hem de llegir, i un llibre, pel que sigui, no ens toca la fibra sensible que ens ha de tocar: hi ha llibres per a uns i hi ha llibres per als altres, i no ens han pas d'agradar tots perquè per això som diferents i tenim gustos diferents. Però sí que és cert que la major part de les vegades som nosaltres els que no ens acostem un altre cop al gran oblidat que hem deixat en un racó. I, a dintre d'aquell gran oblidat, hi ha paraules molt vulnerables, plenes de tristesa perquè no han arribat allà on havien d'arribar.
Tornant a la idea general de no deixar perdre les segones oportunitats, sense ser ingenus, sempre amb un punt d'alerta que no hem de perdre, ep, ni amb el nostre propi pare, aparquem la intransigència amb els altres i disposem-nos a tornar-hi, sense vergonyes ni escarafalls, amb tot el que no ens ha sortit del tot bé. Les coses, com les relacions, s'aprenen fent-les, desfent-les i tornant-les a fer. Això és del que deixen constància els relats en aquest llibre. Prenem-ne bona nota.
En moltes ocasions, no sabem aprofitar una segona oportunitat. L'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra i, realment, això que diem en sentit figurat, acostuma a passar en el sentit més real de l'expressió. A l'hora de la veritat, després de tant desitjar poder-hi tornar, de recomençar des de zero, acostumem a caure en el mateix parany on vam caure la vegada anterior. Els humans som així. Qui no ha sentit a parlar del lladre que ha jurat deixar de robar, de l'alcohòlic que ha promès deixar de beure, de la dona, o de l'home, que s'ha compromès amb la seva parella a deixar de gastar tots els diners que guanya en el bingo o a les màquines escurabutxaques del bar de sota casa? I quina acostuma a ser la segona part d'aquestes històries? Doncs la segona oportunitat de la major part d'aquestes històries es llença per la finestra com is no tingués cap valor. Així de senzill.
En aquests exemples que us posava, però, potser és que la segona oportunitat no l'hem tinguda com l'havíem de tenir: no es pot pretendre que el lladre deixi de robar si no succeeix alguna cosa que li faci veure la vida d'una altra manera o que doni de menjar als seus fills, en cas que fos per això el seu robatori. Ídem amb tots els altres exemples que us posava. I en això hi hem de col·laborar tots: els que necessitem tornar-hi i els que hem estat víctimes d'una segona oportunitat malgastada per una altra persona.
Més enllà, però, d'aquests exemples que podríem anomenar «patològics» o exagerats per al comú dels mortals, hi ha, a la vida de cada dia, mil exemples de segones oportunitats que és cert que de vegades desaprofitem, però que sovint també ens serveixen per reaccionar i fer bé una cosa que a la primera ens ha sortit malament. I segur que tu, lector, com jo, que estic escrivint aquestes ratlles, algun dia hem deixat fugir per segona vegada un àngel que se'ns posava al davant del nas. Si algú pensa encara que els àngels són éssers intangibles d'ales blanques, que reaccioni perquè no és així; els àngels, moltes vegades, es disfressen de segones oportunitats: pensem en la feina o en els estudis, pensem en allò que no vam saber fer bé i que, la segona vegada, sí que ens ha sortit com calia. I ara, posant-nos a l'altra banda, pensem que no naixem ensenyats i que, per tant, aquells que tenim sota la nostra responsabilitat, necessiten més aviat la possibilitat d'un segon intent després que nosaltres els haguem indicat què han de fer exactament, i no després de crits o d'escarnis que només porten a empetitir l'ànim de qui intenta fer bé les coses: entre la intransigència i la ingenuïtat hi ha la sensibilitat.
Pensem també en els pares que renyen un fill per una cosa que no ha fet. Quantes vegades ens passa, això? Quantes vegades s'ha endut els crits aquell que no els mereixia? Realment, quan ens n'adonem, hauríem de tenir permís per rectificar, per començar des de zero i atribuir el càstig o els renys a qui els mereix. I a l'inrevés? Pensem en el fill que ha ferit els pares i se'n penedeix...
Pensem també en el mestre que s'ha excedit, en l'alumne que no ha estudiat... En l'amic que ha deixat anar un secret que nosaltres li vam confessar en veu baixa i prèvia promesa de no explicar-lo a ningú. Com costa, de perdonar, això...! I com costa de permetre una segona oportunitat a aquest amic que ens demana cent vegades perdó i ens concedeix que es va equivocar...
Anem més enllà: pensem en aquell o aquella que no vam saber estimar, que tractàvem d'acompanyant i prou, que no apreciàvem realment, que teníem per no-res... Aquell o aquella que un dia, de sobte, vam veure reaccionar i treure'ns de casa o fer-nos fora de la seva vida. I llavors ens vam adonar de què havíem tingut, de què havíem perdut. I vam intentar tornar i no ens va obrir la porta. O a l'inrevés, no la vam obrir nosaltres, sords a les súpliques i a les peticions desesperades de perdó, i d'un segon intent. No generalitzo, perquè cada exemple és un món i hi ha moments en què, pel bé de tothom, més val deixar la porta tancada, és ben cert; però alguns cops, hem de reconèixer que la nostra intransigència no és pel bé de ningú, sinó només perquè ens han ferit la primera vegada i no ho volem tornar a intentar, i punt.
D'exemples n'hi ha tants... I, mireu què us dic, fins i tot la Renfe mereix una segona oportunitat (que ja seria hora que aprofités!). Però aquí hi ha un exemple ben especial que et voldria dedicar especialment a tu, lector, que ara llegeixes aquestes ratlles: la segona oportunitat que mereixen els llibres, aquells que ens sembla que no són res perquè els vam intentar llegir en un moment de mal humor o perquè no ens vam molestar ni a provar de llegir-los, i, tan bon punt ens els van regalar, els vam posar en un prestatge perquè fessin bonic i prou. L'habitació dels mals endreços de la vida de cadascun de nosaltres és plena de llibres menystinguts, que cada nit, quan ningú no els veu, es fan tips de plorar. Perquè els llibres també deixen anar llàgrimes amargues, llàgrimes que només podem eixugar nosaltres absorbint-ne el contingut, i, en conseqüència, gaudint-ne. La seva segona oportunitat també és la nostra de descobrir un món que no hauríem dit mai que existís. Una segona oportunitat donada a un llibre representa sovint un descobriment inesperat, una sensació d'emplenar-nos d'una substància que no té equivalent, que ens omple el cervell i el cor, i que no se n'anirà mai més; una substància que ens provoca una inigualable sensació de benestar. Perquè en els llibres també hi ha àngels. És cert que, de vegades, ja ho fem així, ja llegim el que hem de llegir, i un llibre, pel que sigui, no ens toca la fibra sensible que ens ha de tocar: hi ha llibres per a uns i hi ha llibres per als altres, i no ens han pas d'agradar tots perquè per això som diferents i tenim gustos diferents. Però sí que és cert que la major part de les vegades som nosaltres els que no ens acostem un altre cop al gran oblidat que hem deixat en un racó. I, a dintre d'aquell gran oblidat, hi ha paraules molt vulnerables, plenes de tristesa perquè no han arribat allà on havien d'arribar.
Tornant a la idea general de no deixar perdre les segones oportunitats, sense ser ingenus, sempre amb un punt d'alerta que no hem de perdre, ep, ni amb el nostre propi pare, aparquem la intransigència amb els altres i disposem-nos a tornar-hi, sense vergonyes ni escarafalls, amb tot el que no ens ha sortit del tot bé. Les coses, com les relacions, s'aprenen fent-les, desfent-les i tornant-les a fer. Això és del que deixen constància els relats en aquest llibre. Prenem-ne bona nota.
Escriptora i periodista
Creadora de l'espai «La segona oportunitat»
del magazine El Suplement de Catalunya Ràdio
Crònica de l'acte de presentació de Segona oportunitat
A dia tretze d'abril de 2013, una data per creuar els dits, a la sala d'actes de la Biblioteca Sagrada Família i davant un públic força nombrós s'ha presentat el llibre Segona oportunitat. La part inicial, més formal, ha estat a càrrec d'en Sergi G. Oset, el qual s'ha referit detallada i seriosament —com no podia ser d'una altra manera— a totes les persones que han fet possible que avui tinguéssim aquest esplèndid llibre a les nostres mans. Un llibre molt interessant, de diversos autors associats d'ARC, que faria les delícies del mateix cavaller Jordi si no fos perquè bona part de les ensenyances relatades el posarien entre l'espasa i la paret a l'hora de reconsiderar el fet de donar una segona oportunitat al malvat drac.
Tot seguit s'ha fet una brillant representació-escenificació inspirada en alguns personatges de les històries que configuren el llibre.
Hem viscut des de l'aforament aquesta petita-gran obra teatral escrita per la Mercè Bagaria i interpretada per ella mateixa, la Montserrat Medalla (unes sòcies molt especials que treballen en una agència de segones oportunitats on tots els clients queden més que satisfets amb l'eficiència dels seus serveis) i en Ferran d'Armengol (un barman-darkman d'un bar veí que disposa de la saviesa de saber escoltar i adreçar els clients que li demanen ajut a l'agència esmentada per resoldre'ls qualsevol problema) conjuntament amb els actors i actrius professionals Georgina Sáez, Marina Buisan, Núria Vilahur i Guerau Martínez. Hem gaudit molt. Moltíssim! Des del primer moment de la posada en escena els actors ens han robat el cor i ens han fet riure de valent amb les seves divertides interpretacions. L'enhorabona, companys, per regalar-nos una llarga estona de bon entreteniment.
En acabada l'obra, en Ferran d'Armengol ha estat l'encarregat d'informar-nos sobre l'organització de la paradeta que l'ARC muntarà per la diada de Sant Jordi.
L'acte l'han tancat la presidenta i la vicepresidenta de l'ARC, Montserrat Medalla i Mercè Bagaria, que han parlat dels projectes que es duran a terme ben aviat, entre els quals podem destacar: la presentació, el proper onze de maig, del llibre L'estimem perquè és la nostra!; la Gala Final, el mateix dia i durant el mateix acte, dels Concurs de Rapsodes; i dels concursos convocats en relació a l'any Espriu (pensat per col·laborar amb la propera edició de la Marató de TV3) o el de contes infantils on l'aigua ha de ser l'element rellevant, el protagonista per tot el valor que cal atorgar-li en la vida del nostre planeta.
L'acte l'han tancat la presidenta i la vicepresidenta de l'ARC, Montserrat Medalla i Mercè Bagaria, que han parlat dels projectes que es duran a terme ben aviat, entre els quals podem destacar: la presentació, el proper onze de maig, del llibre L'estimem perquè és la nostra!; la Gala Final, el mateix dia i durant el mateix acte, dels Concurs de Rapsodes; i dels concursos convocats en relació a l'any Espriu (pensat per col·laborar amb la propera edició de la Marató de TV3) o el de contes infantils on l'aigua ha de ser l'element rellevant, el protagonista per tot el valor que cal atorgar-li en la vida del nostre planeta.
No voldria acabar aquesta crònica sense fer un esment al reconeixement que des de l'ARC s'ha fet a la feina desinteressada i portada amb gran il·lusió per part dels nostres companys Montse Assens, Ferran d'Armengol i Anna Mª Villalonga, els quals s'han emportat cap a casa un preciós obsequi primaveral (una planteta amb una preciosa flor que mai no es marcirà) i uns aplaudiments ben sonors per part de tots els presents, relataires, amics i parents.
Finalment, no ha pogut faltar la tradicional fotografia de grup dels autors i autores presents a la sala i la signatura i dedicatòries dels llibres.
Finalment, no ha pogut faltar la tradicional fotografia de grup dels autors i autores presents a la sala i la signatura i dedicatòries dels llibres.
En fi, tantes satisfaccions i tantes alegries s'havien de celebrar també fora de la biblioteca. I així ha estat com tots els relataires que hem pogut hem anat tot passejant pels carrers assolellats, primaverals cap a un restaurant a tocar de La Sagrada Família. Allà hem gaudit d'un bon àpat i d'unes converses ben agradables que han estat la millor cloenda d'una diada que sempre recordarem com entranyable.
La família relataire no crec pas que sigui sagrada però sí, després de tantes trobades i feines ben fetes i projectes engrescadors, podríem dir que està definitivament consagrada.
I que per molts anys així sigui, relataires!
La família relataire no crec pas que sigui sagrada però sí, després de tantes trobades i feines ben fetes i projectes engrescadors, podríem dir que està definitivament consagrada.
I que per molts anys així sigui, relataires!
Crònica: Mercè Bellfort
Fotografies: Empar Sáez
"Segona oportunitat"
Diversos autors
Editorial Meteora - Associació de Relataires en Català (ARC)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)