A l'altre costat del mirall
(poemes per sobreviure...)
[ Adquirir ]
A l'altre costat del mirall
(poemes per sobreviure...)
Pàgines: 90 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 14>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303149 14>
"Drei Akte vor dem Spiegel"
Otto Mueller
Toni Arencón i Arias
Pròleg
Lectora i lector de pròlegs, atureu-vos un instant. Observeu el mirall. És la nostra creació o és la nostra recreació? Imatge efímera, la nostra, reflectida en el mirall. L'evocació és deliciosa. I el poeta ho sap. Els mots traspassen els límits físics del mirall. Llisca la perspectiva. Sense sentiment, sense emoció, com a mínim, no tindria sentit ni credibilitat escriure poesia.
La disposició emocional dels éssers humans ens impulsa a la creació poètica; des de molt abans de ser absorbits i esborrats definitivament pel polsim argentat de les estrelles... des de ben poc després del màgic moment de néixer. Talment, podem plorar sense vessar llàgrimes; però la primera llàgrima, la llàgrima virginal, és sempre muda i cristal·lina. Sentiment silent. I un dia es trenca alguna cosa..., preludia el poeta. Concebuda, la veu poètica s'obre a tothom i en especial a aquells i aquelles que es van perdre un dia —incert— entre fulls amb aroma de safrà, buscant llur propi esperit, delatats per la debilitat per la paraula amada. Poesia és vida!, exclama Glòria Calafell —poetessa a qui admiro i venero—; i aquesta exclamació contempla tota la possibilitat subtil de la creació. Tota la meva vida cabria en un poema, afegiria jo. Si m'apuren, en un vers. En un únic vers. Seria un vers-epitafi, o un vers-reencarnació. Seria una hipàl·lage. Escriuria, per exemple, La nit està estrellada, i tremolen, blaus, els astres, en la llunyania, i signaria Neruda, com a heterònim. I tindria sentit, la vida, la meva vida, perquè tindria sentiment i emoció i goig i finalitat.
En la poesia, els versos i els silencis s'abracen. Les rimes, sovint, s'acaricien. Els poemes es relacionen amb situacions concretes i amb estats d'ànims determinats. El poeta ho manifesta clarament: escriu per sobreviure. A L'ALTRE COSTAT DEL MIRALL és un recull de poesia de supervivència, dividit en tres parts, no exemptes de risc, entrellaçades en un joc insalvable de miralls delators. El títol és indicatiu, però, què o qui hi ha a l'altra banda del mirall?, ens preguntem. Sabem que el mirall deforma la realitat. Sabem que la imatge que ens retorna el mirall és sempre un reflex invertit. Sabem que els atlants dominaven l'antiga tècnica de la creació de miralls i que, a través d'ells, podien traslladar-se sense alterar el continu de l'espai i del temps. Jorge Luis Borges, amb vint anys, va tenir un primer coneixement del secret dels miralls. Ho va començar a insinuar en el relat sobre el llibre imaginari TLÖN, UQBAR, ORBIS TERTIUS, però no es va atrevir a desenvolupar la totalitat del misteri. Malgrat el seu pas enrere, per a la posteritat, va deixar escrita una frase magistral: "Des del fons remot del corredor, el mirall ens aguaitava. Descobrim (en l'alta nit aquest descobriment és inevitable) que els miralls tenen un xic de monstruosos". Tot això ho sabem. Està escrit. Està somniat. Hi ha, però, incerteses que no coneixem i que el poeta ens descobreix.
De la Natura, la primera part del poemari, gaudi estètic, ens introdueix en la senzillesa i en l'essència de la realitat existent. El mirall es converteix en una porta oberta a un espai aparentment (in)transcendent:
La disposició emocional dels éssers humans ens impulsa a la creació poètica; des de molt abans de ser absorbits i esborrats definitivament pel polsim argentat de les estrelles... des de ben poc després del màgic moment de néixer. Talment, podem plorar sense vessar llàgrimes; però la primera llàgrima, la llàgrima virginal, és sempre muda i cristal·lina. Sentiment silent. I un dia es trenca alguna cosa..., preludia el poeta. Concebuda, la veu poètica s'obre a tothom i en especial a aquells i aquelles que es van perdre un dia —incert— entre fulls amb aroma de safrà, buscant llur propi esperit, delatats per la debilitat per la paraula amada. Poesia és vida!, exclama Glòria Calafell —poetessa a qui admiro i venero—; i aquesta exclamació contempla tota la possibilitat subtil de la creació. Tota la meva vida cabria en un poema, afegiria jo. Si m'apuren, en un vers. En un únic vers. Seria un vers-epitafi, o un vers-reencarnació. Seria una hipàl·lage. Escriuria, per exemple, La nit està estrellada, i tremolen, blaus, els astres, en la llunyania, i signaria Neruda, com a heterònim. I tindria sentit, la vida, la meva vida, perquè tindria sentiment i emoció i goig i finalitat.
En la poesia, els versos i els silencis s'abracen. Les rimes, sovint, s'acaricien. Els poemes es relacionen amb situacions concretes i amb estats d'ànims determinats. El poeta ho manifesta clarament: escriu per sobreviure. A L'ALTRE COSTAT DEL MIRALL és un recull de poesia de supervivència, dividit en tres parts, no exemptes de risc, entrellaçades en un joc insalvable de miralls delators. El títol és indicatiu, però, què o qui hi ha a l'altra banda del mirall?, ens preguntem. Sabem que el mirall deforma la realitat. Sabem que la imatge que ens retorna el mirall és sempre un reflex invertit. Sabem que els atlants dominaven l'antiga tècnica de la creació de miralls i que, a través d'ells, podien traslladar-se sense alterar el continu de l'espai i del temps. Jorge Luis Borges, amb vint anys, va tenir un primer coneixement del secret dels miralls. Ho va començar a insinuar en el relat sobre el llibre imaginari TLÖN, UQBAR, ORBIS TERTIUS, però no es va atrevir a desenvolupar la totalitat del misteri. Malgrat el seu pas enrere, per a la posteritat, va deixar escrita una frase magistral: "Des del fons remot del corredor, el mirall ens aguaitava. Descobrim (en l'alta nit aquest descobriment és inevitable) que els miralls tenen un xic de monstruosos". Tot això ho sabem. Està escrit. Està somniat. Hi ha, però, incerteses que no coneixem i que el poeta ens descobreix.
De la Natura, la primera part del poemari, gaudi estètic, ens introdueix en la senzillesa i en l'essència de la realitat existent. El mirall es converteix en una porta oberta a un espai aparentment (in)transcendent:
Desperten els pobles
amb el so de la veu calma de la mar
que pica a les finestres, trapella.
El poeta reflexiona sobre una natura vivencial i juganera, en la qual —com en la filosofia pura de Kant—, impera la necessitat sobre la finalitat:
Cansat, en un badall que tanca els ulls,
l'horitzó s'empassa la immensa blavor
mentre grinyolen tramoies
al vell firmament.
De l'eròtica i de l'amor, la segona part del poemari, ens mostra el vessant més íntim —confidencial i prohibit— del poeta. El mirall es converteix en un forat secret. I la lectura dels poemes ens fa sentir —ser-ne— còmplices:
Per un forat voldria veure com et busques amb les mans
a l'entrecuix els teus llavis, humitejats de passió,
i els dibuixes, resseguint-los, donant entrada al plaer.
Els miralls, és clar, continuen presents:
Emmirallant-nos en cada carícia,
resseguim els límits amb dits experts
i allisem la seda i el vellut, amorosits.
Del desconsol i l'esperança, la tercera i última part del poemari, ens retorna a la llàgrima primigènia i silenciosa, tancant el cercle. Ja sabem que són els miralls els que ens observen i no nosaltres a ells:
I a l'aire, faig giravoltes sense rumb ni sentit,
doncs ja no tinc por del que em diguin els ulls del mirall.
El mirall, ara, és capaç de desvestir-nos i mostrar-nos tal com som en realitat, nus, adoptant un paper decisiu:
Quan el mirall del poeta,
més enllà de l'últim punt,
et mostra l'ànima nua
i et bull la vida per dins.
—No, no es pot explicar—
No, no tindria cap sentit escriure poesia. Sense sentiment, sense emoció, sense intensitat, sense confidències, sense passió... no tindria ni sentit ni credibilitat. Lector, lectora, atureu-vos; ara sí. El mirall està davant vostre. Jo, també, ja he creuat la línia divisòria:
Allà on no existeix el revers;
on l'espai, finit, es fa comprensible,
on només el mag pot entrar.
Allà on hi ha l'essència...
Allà voldria anar jo,
a l'altre costat del mirall.
Toni Arencón i Arias
Sant Esteve de Guialbes, Novembre de 2013
Sant Esteve de Guialbes, Novembre de 2013
"A l'altre costat del mirall"
(poemes per sobreviure...)
Joan Abellaneda i Fernàndez
