«D’un temps, d’un país» Pol Peiró Navarro ARC Col·lecció Camí del Sorral / 31

D’un temps, d’un país

Pol Peiró Navarro

Col·lecció Camí del Sorral - Número 31
Lo Càntich - ARC
Juliol, 2017
Pàgines: 138 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 31>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303316 31>

Pròleg:
Miquel Buch

Disseny de coberta:
Josep Maria Codina

Fotografia de coberta:
Marc Puig Pérez

Il·lustracions interiors:
Pol Peiró Navarro

Fotografies interiors:
Laura Vallès, Laura Llobet i Esther de Prades

Pròleg

     Un dels records que em ve a la memòria de la primera vegada que en Pol Peiró em va explicar el seu projecte de l’exposició “D’un Temps, d’un País” és l’entusiasme que transmetia. A mida que anàvem conversant, ell mateix es mostrava sorprès de reconèixer la magnitud que, donat el moment històric que plasmaven els seus dibuixos, havia adquirit allò que per a ell havia començat per pur entreteniment. La seva perseverança i la seva qualitat artística havien fet possible que, sense gairebé adonar-se’n, la seva obra formés part d’una de les pàgines més importants de la història recent del nostre país.

     A ningú escapa que vivim un moment en el qual les noves tecnologies ho acaparen tot i en pocs anys s’han incorporat a la nostra vida a una velocitat vertiginosa. I que en mig de tot aquest enrenou digital, a cada moment important del procés democràtic que estem vivint a Catalunya, sempre m’hagi trobat a en Pol, un artista jove capaç de retratar l’actualitat política a través del dibuix de llapis i paper, té un valor afegit que no podem deixar passar per alt.

     Les ganes d’explicar i de documentar la visió personal d’un període polític de tanta transcendència pel poble català ens permeten gaudir d’una col·lecció de retrats que fan encara més únic el moment que estem vivint.

Miquel Buch i Moya
President de l’Associació Catalana de Municipis.
Alcalde de Premià de Mar.

Tast de:
«D’un temps, d’un país»
Pol Peiró Navarro
(Cortesia de: ARC-Lo Càntich)

Sobre el dibuix al natural

     El meu treball és un prisma de múltiples cares, un punt de trobada entre diverses disciplines, tradicions i conceptes que despunten, alguns amb més força que d’altres, reclamant el seu propi protagonisme: l’eina del dibuix, el dibuix com a mitjà, el dibuix en moviment i l’apunt al natural.

     A la Prehistòria hi havia pintures rupestres, a Egipte jeroglífics, i si anem més endavant i ens endinsem en el segle XV, ens trobarem amb l’home que va fer del dibuix una eina d’ideació i planificació: Leonardo da Vinci. L’ésser humà sempre ha utilitzat les imatges com a eina de comunicació, i ho seguim fent diàriament. En el cas del meu treball, és evident que el dibuix és utilitzat com a mètode per explicar la història (una versió interessada) d’un seguit d’esdeveniments polítics. La tècnica d’aquest treball és sempre el mitjà i no el fi. Tot i així, cal conèixer la tècnica i totes les seves especificitats per tal de poder subordinar-la a una voluntat executiva o resolutiva determinada.

     El dibuix al natural és la disciplina de dibuix que jo he decidit aplicar en aquest projecte. Certament podria haver escollit infinitats de camps, des del dibuix a partir d’un referent fotogràfic fins al dibuix de memòria. No obstant això, decideixo triar el dibuix al natural no de manera innocent, sinó perquè respon més a la voluntat inicial del meu projecte: dibuixar la versió de la realitat que a mi m’interessa recrear només és possible presenciant aquesta realitat que jo posteriorment reinterpreto. A més, tenint en compte que la versió dels mitjans de comunicació és sempre interessada i subjectiva, treballar del natural em permetia oferir la meva visió personal i inèdita sense que aquesta hagués passat per cap filtre previ que el del contacte directe amb l’experiència dibuixada. Per tant, el meu treball és profundament subjectiu, sí, però parla de la meva pròpia subjectivitat interpretada directa-ment de la realitat (o d’allò que assumim com a “real”).

     És de rigor dir que el dibuix al natural és aquell que es desenvolupa directament davant del model o l’objecte que decidim dibuixar i que requereix una especial capacitat d’observació i anàlisi per esquematitzar i traslladar al dibuix les proporcions i l’expressió d’allò representat. Naturalment, aquesta representació pot ser més fidel al referent o pot ser modificada segons les intencions de l’autor. És un acte que va més enllà del simple fet de mirar; es tracta d’una acció mental que requereix aprenentatge i síntesi. Com va dir l’artista Miquel Ángel Buonarroti (1475), es dibuixa amb el cervell, no amb les mans.

     Els dibuixos fets al natural poden requerir més o menys imme-diatesa. Per exemple, si estem treballant el dibuix d’estàtua, aquesta immediatesa no té per què ser condició sine qua non del nostre dibuix: podem treballar hores i hores i insistir-hi per tal d’obtenir una representació molt acurada. Per altra banda, però, també podem treballar el dibuix al natural de manera ràpida, la qual cosa pot venir condicionada per diversos motius: per exem-ple, en el cas del treball realitzat, el dibuix al natural que he desenvolupat requereix una certa rapidesa deguda la fugacitat del moment representat; és en aquest cas en el qual, general-ment, els dibuixos ràpids adquireixen la denominació “d’apunt”, els quals es defineixen com la representació ràpida feta a partir d’un model. Generalment no busca un acabat perfecte i es fona-menta en la recerca d’uns traços generals que ajudin a construir l’essència de la figura, el ritme i la posició.

     Els apunts poden tenir diverses utilitats segons el criteri de l’artista que els desenvolupa: poden servir com a pas previ a la realització d’una obra més acabada o senzillament funcionar com a obra final per si mateixos, remarcant la seva espontaneïtat com a gràcia particular d’aquest mètode. En el cas del meu treball m’he decantat per la segona opció: els dibuixos realitzats al moment són l’obra final i fins ara cap dels apunts ha servit per a la realització d’una obra treballada a posteriori. Treballo —en la majoria de casos— davant de models que es troben en constant moviment. En d’altres (per exemple en les conferències), la posició del ponent acostuma a ser més estàtica, permetent un treball més acurat.

L’apunt de Muriel Casals, d’aquell dia,
acabaria essent l’últim que faria d’ella abans de la seva mort
(Llapis de color sobre paper)

D’un temps, d’un país
Pol Peiró Navarro

«Des de la infantesa» Gemma Matas Gustems ARC Col·lecció Camí del Sorral / 30

Des de la infantesa

Gemma Matas Gustems

Col·lecció Camí del Sorral - Número 30
Lo Càntich - ARC
Març, 2017
Pàgines: 108 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 30>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303309 30>

Obra artística de la coberta:
Itziar De la Rosa Camarero

Fotografia de la biografia:
Miquel De la Rosa i Bages

Il·lustracions del llibre:
Itziar De la Rosa Camarero
Oriol Casas De la Rosa

Tast

L'avi va ser fanaler

     En Joan mirava com jugaven els seus néts a ferse llum amb llanternes i tot somrient recordava les històries que de petit li explicava el seu avi.

     Li encantava seure al seu costat i escoltar records de quan treballava, que llavors a ell li semblaven contes meravellosos!

     Era fanaler. Aquest va ser el seu ofici i en Joan es delectava sentint les anècdotes i el dia a dia d’aquella feina tan peculiar.

     Així i tot, l’avi sempre havia sigut una persona activa i amb inquietud per ampliar els seus coneixements. Li agradava molt llegir i sobretot assabentar-se de tot el que feia referència a la seva professió.

     Quan parlava amb el seu nét de quina havia sigut la seva feina, hi afegia pinzellades del que llegia, així feia que fos una xerrada amena i al mateix temps, molt instructiva.

     Li explicava que, quan era fanaler, era l’encarregat d’encendre cada vespre els fanals de gas d'un barri de la ciutat on vivia i d’apagar-los a trenc d’alba.

     En Joan sempre es feia repetir més d’un cop el fet que, per poder encendre el llum, necessités un pal molt llarg..., li donava la sensació que l’avi feia màgia amb aquell pal, que amb una flama a la punta, aconseguia il·luminar el carrer perquè tothom s’hi pogués veure.

     I quan ja es feia de dia, tornava a passar per tocar una palanqueta que hi havia a cada fanal i així s’apagava; inaudit!

     L’avi li seguia el joc i, a mesura que es feia més gran, hi afegia altres temes, també fent servir l’enginy perquè el nen ho seguís trobant interessant.

     Li va explicar que els humans, quan van descobrir el foc, una de les primeres utilitats que li van donar, va ser poder il·luminar la foscor, no solament de la nit, també la de coves i els llocs on no entrava gens de claror.

     Per poder-ho aconseguir, van idear les torxes, encara que avui ens pugui semblar increïble que fos un “descobriment” important, hem de pensar que, gràcies a això, ha evolucionat l’energia fins als nostres dies.

     I sembla màgic poder encendre la llum de qualsevol lloc, sigui de casa o sigui d’una ciutat sencera, si es disposa dels medis adequats.

     Li va explicar que, a partir de les torxes, es van inventar els llums d’oli, que s’encenien amb metxes, molt més còmodes i de més llarga durada i que fins i tot s’han trobat restes de llums de terracota en països com Mesopotàmia, o d’altres més perfeccionades, de coure i bronze, en llocs com Egipte i Pèrsica!

     Li va dir que les primeres ordenances conegudes sobre l’enllumenat públic, provenien de França. Els veïns es van veure obligats, durant 35 anys, a penjar un llum a la porta de casa seva, des del 1524 fins al 1558, quan es van començar a col·locar els fanals nocturns. I que la llum del gas, cosa que avui ens sembla tan antiga, en veure ja desapareguts els fanalers, no es va començar a posar fins a l’any 1818!

     Entusiasmat, li seguia dient que a partir de moltes proves i estudis, hem aconseguit tenir l’electricitat com la cosa més normal del món. Tot i que ja havia estat estudiada des de l’antiguitat, no va ser fins a finals del segle XIX quan l’enginyeria elèctrica va aconseguir utilitzar l’electricitat en aplicacions industrials i residencials.

     A en Joan li va interessar tant, tot aquell tema, que no va tenir el més petit dubte en voler enfocar els seus estudis cap aquest sector i poder conèixer tot el que es referís a l’energia elèctrica dels països desenvolupats, on s’utilitza a les llars i a la indústria l’electricitat produïda a partir de diferents fonts d’energia, sigui hidràulica, tèrmica o nuclear.

     L’avi fa molts anys que els va deixar i, malauradament, no va poder tenir el plaer de veure recollir el títol universitari que va aconseguir el seu nét, amb una nota brillantíssima.

     En Joan té el seu record ben viu a la memòria. Voldria poder tenir l’avi al seu costat i explicar-li com havia canviat tot avui en dia, a causa de les diverses formes i tecnologies.

     Com gaudiria aquell fanaler, de poder viure la immensitat de la tecnologia!

     Però ell, el seu nét, com enyora aquells contes del pal llarg amb la llum màgica a la punta, amb què l’avi, a la seva voluntat, il·luminava la ciutat, i quan arribava el trenc d’alba, girant la maneta l’enfosquia, mentre començava a rebre la llum del Sol.

oo0O0oo

Des de la infantesa
Gemma Matas Gustems

«Pensaments i vivències» Gemma Matas Gustems ARC Col·lecció Camí del Sorral / 29

Pensaments i vivències

Gemma Matas Gustems

Col·lecció Camí del Sorral - Número 29
Lo Càntich - ARC
Març, 2017
Pàgines: 82 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 29>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303293 29>

Pròleg:
Ferran Planell i Clofent

Il·lustració de coberta:
Gemma Matas Gustems

Fotografia de la biografia:
Miquel De la Rosa i Bages

Pensaments i vivències

Pròleg

     Com la trama i l’ordit s’entrellacen al teler, els pensaments evoquen vivències que filen idees teixint-ne de noves. No hi ha ou sense gallina, ni gallina sense ou.

     Pensaments i vivències. Un títol potent i valent alhora. A l’amable lector que tot just ara ressegueix amb la mirada aquestes lletres, li he de dir que està a punt d’endinsar-se en un món que vessa generositat. Els qui tenim la sort de conèixer la Gemma, ja sabem que d’aquesta virtut en va sobrada. Si pel contrari teniu aquest llibre a les mans i no en sabeu res d’ella, sempre podeu anar a fer un volt per les últimes pàgines, on trobareu una breu biografia.

     Tot i que quan m’he expressat dient que estàveu a punt d’endinsarvos en un món a vessar de generositat, no m’estava pas referint a aquella generositat pròpia del seu tarannà, sinó a la que ha tingut en escriure el que esteu a punt de llegir.

     La Gemma, amb un maridatge que estic segur us deixarà una agradosa sensació en boca, no tan sols s’ha limitat a combinar prosa i vers, sinó que ho ha fet a base de pinzellades amb diversitat de colors i textures. I no s’ha conformat simplement a mostrar-nos aquella part d’ella mateixa amb retrats i paisatges propis de les seves vivències, sinó que ha aprofundit, semitò a semitò, com aquell qui executa una escala cromàtica a les tecles d’un piano, en la música dels pensaments.

     És a aquesta generositat a què feia esment, a la que hom demostra quan, com en aquest llibre fa la Gemma, comparteix de forma oberta i planera, allò que viu, allò que pensa.

     Amb aquells lleus tocs de ficció que la literatura comporta, us convido a passejar per entre aquestes pàgines farcides de pensaments i vivències.

Ferran Planell i Clofent

Tast

Records

Encara que no hi vaig néixer
la infantesa hi vaig passar
i aquella terra on vaig créixer
de ben cert el cor em va captivar.

Tal com diu en Maragall:
salut, noble Empordà
salut, Palau del Vent,
que n’és de bonic aquell retall
que quan el veu tot cor vivent
s’encisa només veient
tot el que allà s’hi pot trobar.

Els Pirineus el fermen al fons,
el mar li fa costat neguitós,
és un contrast molt formós...
però l’Empordà no atén a raons.

Tot ho ha de donar,
així són ses entranyes;
per a tot bon català
quina terra més estranya...

Estàs com a casa teva
estàs al Palau del Vent
Catalunya noble i ferma
sents trepitjar de valent.

I aquella terra estimada
on ma infantesa vaig passar
serà per tota la vida
el meu gran i noble Empordà.

oo0O0oo

Pensaments i vivències
Gemma Matas Gustems

«Històries quotidianes» Maria Teresa Galan i Buscató ARC Col·lecció Camí del Sorral / 28

Històries quotidianes

Maria Teresa Galan i Buscató

Col·lecció Camí del Sorral - Número 28
Lo Càntich - ARC
Desembre, 2015
Pàgines: 134 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 28>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303286 28>

Pròlegs:
Joan Gausachs - Esteve Amigó - Mercè Bagaria

Il·lustració de coberta:
“La lectora”
Jean-Honoré Fragonard

     

                 

Històries quotidianes

A tall de presentació

     Maria Teresa Galan i Buscató és una relataire que he conegut no fa gaire temps, per mitjà d’aquesta plana tan nostra que és Relats en Català. Vàrem connectar de seguida. Amb ella, és molt fàcil fer-ho, només has d’escoltar-la una estona i t’adones que emana pau, senzillesa, harmonia i ganes de conviure.

     Maria Teresa Galan i Buscató és una autora espontània, que té necessitat d’abocar al paper les seves ocurrències i també les seves tribulacions.

     De vegades —aquesta és una opinió molt i molt personal—, em fa la sensació que escriu per a ella mateixa, per descomptat que si a continuació és llegida, millor que millor. Però crec sincerament que, si no ho fos, continuaria, continuaria escrivint.

     Els seus relats, sovint amb finals sorpresa, tracten temes quotidians, senzills. En altres ocasions, ens sorprèn posant els seus personatges en situacions angoixants, tràgiques, per després obrir una finestreta, una escletxa que deixa entreveure una suavització del final, que pot ser esfereïdor, talment com si els demanés perdó.

     Teniu a les mans un llibre de contes, n’hi ha uns quants. Llegiu-los a poc a poc, assaboriu-los... Uns us agradaran més que d’altres, potser fins i tot que amb alguns, és una remota possibilitat, no hi trobeu cap afinitat, però fins i tot aquests no us deixaran indiferents. Us recomano doncs que els llegiu. No perdeu més temps.

Joan Gausachs

Quatre pinzellades

     En el decurs dels darrers anys, he llegit algun dels escrits de Maria Teresa Galan que han arribat a les meves mans i sempre m’ha cridat l’atenció la facilitat que té d’extreure el suc de qualsevol fet o situació aparentment banal.

     Avesats com estem a valorar més la gran notícia i l’obra transcendent, sovint obviem les qüestions del dia a dia, aquells temes de la vida quotidiana que tenim a l’abast i que se’ns escapen o bé per una manca de capacitat d’observació o de sensibilitat vers el món proper que ens envolta. I és en aquest món de l’entorn de casa nostra, gairebé de barri o fins i tot observant la vida des del balcó del seu domicili, que l’autora n’extreu un seguit d’històries, històries de la vida quotidiana, que descriu amb un llenguatge ric i alhora senzill, com correspon a un combinat de l’estil de l’autora i la veu de la majoria dels personatges que intervenen en els diferents relats.

     No em correspon a mi fer una anàlisi detallada de cadascuna de les històries que omplen aquest volum, aquesta feina la deixo als lectors, però sí que vull fer quatre pinzellades sobre la impressió que m’ha causat la reposada lectura del llibre.

     Insisteixo en el fet que, en moltes de les històries, situades enfront d’un fet aparentment intranscendent, sense més importància que el que pugui afectar a un personatge concret, l’autora et va conduint per una mena de camins que, d’entrada, semblen menar vers un final sense suc ni bruc, però que, quan arribem al final, ens sorprèn amb un desenllaç, sovint inesperat, del qual habitualment hom en pot extreure una conclusió que invita a la meditació o desperta la ironia.

     La preocupació pels temes que afecten la nostra societat, com ara l’atur, la vellesa, les relacions de parella o la situació del país és freqüent en gran part dels relats, que tracta amb gran sensibilitat, sense caure en un sentimentalisme exagerat, sinó que, com acabo de dir en el darrer paràgraf, sovint provoca un somriure gens contingut.

     Hom pot saltar d’una història d’amor al final de la vida, una veritable elegia de les relacions de parella, a una altra on el personatge frueix sarcàsticament per la mort del marit. Tampoc no hi manquen les anècdotes personals ni el bon humor.

     En resum, com diem en català: cada casa és un món, i és aquest món, amb tot el que el conforma i els seus personatges que, cadascun amb les seves circumstàncies personals, dins de cada casa i en el seu entorn proper, que relat a relat van donant forma a un llibre àgil i amè, amarat alhora d’una pregona sensibilitat.

Esteve Amigó

Homenatge a la memòria

     La protagonista indiscutible d’aquestes quaranta-vuit històries quotidianes és sens dubte la memòria.

     D’una banda, la memòria llunyana, els records de la infantesa, de la joventut, dels moments dolços de la vida que es dibuixen amb una certa nostàlgia. D’una altra, hi trobem una memòria de més llarg recorregut, una memòria que circula per les venes d’aquells personatges que ja han entrat en la vellesa i rememoren no una anècdota divertida, no un moment pletòric, cap episodi concret, sinó el compendi del que ha estat l’existència. En aquests casos, la mirada enrere es fa molt inquietant, com si el lector, alhora que ho fa el personatge, hagués de travessar una boira densa per retrobar-se amb la felicitat que ha esvaït el pas implacable del temps.

     Hi ha una altra memòria lligada a les diverses estacions de l’any, a les tradicions com les festes de Nadal o la dels Reis. El Nadal hi té un gran protagonisme i, de retruc, la família i, fins i tot, diria que també l’esperança. Les descripcions acurades de la Maria Teresa retraten les taules ben parades, la gastronomia típica, la gatzara de petits i grans, però també la solitud ingrata i la distància emocional cap aquells que comparteixen la mateixa sang.

     Observadora com és, l’autora ha tingut ben present la memòria històrica, la que conforma la nostra manera de ser i de pensar, la que va lligada als successos que han fet del nostre país allò que és en ple segle XXI. No li fa res viatjar tres-cents anys enrere. També és capaç de reproduir un diàleg força interessant entre Espriu i el Temps.

     I per últim, encara hi ha una memòria més per esmentar, la més remarcable segons el meu criteri. La memòria que ja ha començat a declinar, la que ja és a punt de perdre’s del tot. La sola idea de la pèrdua engendra una por insalvable, una por que gairebé sentim nostra. «Maduixes» és un d’aquells relats que toca la fibra més sensible, com també ho fa «El meu enemic».

     L’oblit i la mort són una mateixa cosa? Al llarg dels relats hi trobareu aquesta reflexió de forma continuada i no sempre és uniforme la resposta. No sembla que la mort causi tanta basarda si un s’hi acosta amb els cinc sentits. Llavors és un alliberament, un conformar-se plàcid. En canvi, la nebulosa de l’oblit provoca una angoixa irremeiable.

     I també hi ha, perquè forma part del tarannà de l’autora, una mirada cap endavant, cap al futur, l’esperança d’una vida digna, perquè perdre la dignitat seria molt pitjor que perdre la memòria. Aquest és el missatge que s’endevina darrere de cadascuna d’aquestes històries quotidianes, un missatge que ens diu que ens agafem fort a allò que estimem i que deixem que, quan arribi el moment, aquesta força ens transporti amunt, amunt, com si ens estirés un senzill paraigua.

Mercè Bagaria

Tast

Els dos amants

     AMATENTS l’un de l’altre, els dos amants es miren: ferms, impertorbables, resistint les tempestes, el fred, les provocacions de la gent, les crítiques i admiracions. Només barrejades en els sons dels trons, les seves veus s’alcen per manifestar el seu amor i la seva admiració. Fets de la mateixa pedra: dos badalots perfectes.

     Dia rere dia, embadalits, aguanten el sol que besa els seus cossos fets de la millor pedra i vestits amb trencadís de ceràmica i fragments de marbre. Els seus cossos resplendei-xen felicitat quan el sol els contempla. La lluna, testimoni i còmplice, els protegeix de les mirades obscenes; i ells, envejosos, contemplen les parelles que es besen indiferents a la seva presència.

     Voldrien córrer l’un cap a l’altre i fondre’s en un sol bloc, trobar-se per besar-se, però tenen els peus clavats al terra. Els van fer alts i forts, capaços d’aguantar-ho tot, fins i tot les envestides d’una guerra. I ells s’han jurat amor etern: junts, sempre junts, compartint aquest amor secret que els dóna força davant de tots.

     Una parella passa i se’ls mira encuriosida, percebent aquest amor que no poden manifestar, i senten enveja d’aquesta unió, d’aquests dos badalots: són dos amants!

     Ara plou, l’aigua llisca lentament acariciant i reconfortant cada racó dels seus cossos febrosos d’amor. El seu destí és aquí, al terrat de la Pedrera, disfressats de gegants.

oo0O0oo

Històries quotidianes
Maria Teresa Galan i Buscató

«La llum» Diversos autors Associació de Relataires en Català (ARC)

La llum

Diversos autors

Col·lecció Camí del Sorral - Número 27
Lo Càntich - ARC
Novembre, 2015
Pàgines: 188 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 27>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303279 27>

Il·lustració de coberta:
Anna Rispau i Falgàs

Coberta posterior:
Roser Vilagran

     

     L’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar, en la seva LXVIII sessió, l’any 2015 com a Any Internacional de la Llum i de les Tecnologies basades en la Llum, amb l’objectiu de conscienciar tothom de la importància que la llum té en la vida dels ciutadans del món, en el desenvolupament de la societat i en els reptes als quals s’enfronta la Humanitat. La llum juga un paper fonamental en la nostra vida quotidiana. Ha revolucionat, entre altres aspectes, la medicina o el desenvolupament d’Internet. Durant segles, la llum i les seves aplicacions han constituït un element d’unió que transcendeix totes les fronteres, no només les geogràfiques sinó també les de naturalesa cultural, de gènere o edat.

     Des de l’Associació de Relataires en Català (ARC) ens afegim a aquesta celebració amb un objectiu solidari, tot destinant els beneficis d’aquest recull de contes a la Marató de TV3 2015, dedicada enguany a les malalties metabòliques.

     El contes i les il·lustracions d'aquest recull han estat seleccionats d'entre les obres presentades al Concurs ARC de Contes Infantils 2015 "La llum", projecte literari, artístic i solidari de l'Associació de Relataires en Català (ARC)

oo0O0oo

Obres i autors

Llum de ciri – Ramon Navarro Bonet “rnbonet”
La cuca de llum – Elisenda Sala i Ponsa
L’escriptor, el llum, les escales i el porter – Joan Gausachs i Marí
Llum tènue – Pilar Campmany
La dama incandescent (conte de les nits llargues) – Maria Dolors Vallverdú i Torrents
Capvespre de conte – Glòria Calafell
Dia lluminós – Imma Cauhé Raspall
L’avi va ser fanaler – Gemma Matas Gustems
Em dic Alan i tinc set anys – Shaudin Melgar-Foraster
Flama tremolosa – Josep Ventura Codina
D’esquena la llum – Montserrat Vilaró Berenguer
La Menuda – Carme
Jocs de llum – Montserrat Lloret Perxachs
La nena electrocinètica – Encarna Romero
Les llums de na Margarida – Antònia Puiggròs Muset
El fanal del gnom – Carme Solà
La llum – Ferran Planell i Coflent
La bombeta del rebost – Ferran Planell i Coflent
La dama de la nit – Joan Carles Franquet
Xispa – Tapisser
La llum – Montse Assens “mar”
La lluerna – Celestí Casòliva
La llum dels somnis – Anna Rispau i Falgàs – Sílvia Romero i Olea
La cuca de llum – Frederic Blanco
La Fosqueta i en Contrallum – Montse Assens “mar”
La llum d’una estrella – Toni Arencón Arias
La cuca Piluca i el Sol – M. Pilar Navarro
El concert de les granotes – Xavier Bertran
La juguesca – M. Carme Marí
La llum – Anna Rispau i Falgàs
El rei del país de la llum – Roser Blàzquez i Gómez
Un estel de llum – Eva Caselles Pujol
Lumiland – Marta Molina Gómez
La llum de la vida – Liudmila Liutsko
Un raig de llum – Layla Selim Jordà
El país de la foscor – Ignasi Soler Cabestany
L’única llum del món – Francesc Ruiz
Llums i ombres – Roser Vilagran
Llàntia (o Fórmules) – deòmises
Històries d’en Pep i Pere Germans. No Apaguis la Llum, Mare – Olga Adrià Serrano
Un trol en les nostres vides – Helena Lucas Sanabrias
El Robotet Oxidat – Miquel Obenza Vilar
Aventurers – Genís Moreno
M’agafà de la mà – Anna Codolar
Tinc una idea, faré un llaüt – Francisco Caro Carulla
El viatge màgic d’en Pau i la llum de la flama – Aziz Zaouki
La llum de l’eclipsi – Frank Arce
La Lili a la recerca de la llum perduda – Peter – Frank Arce – Francisco Caro Carulla – Aziz Zaouki
L’heroi radiant – Edgar Cotes i Argelich
El llum blau – Ainhoa Campoy Garcia-Campmany
El món del Sol i dels colors – Alex i Marc Valero Liutsko
El tresor de la llum – Mireia Garcia i Crevillén
La llum del Sol – Arnau Garcia i Crevillén
La llum i la felicitat – Itziar de la Rosa Matas

Tast:

«Llum de ciri»
Ramon Navarro Bonet "rnbonet"

«La cuca de llum»
Elisenda Sala i Ponsa

     AVUI m’agradaria contar una història que potser pot semblar una mica fantasiosa, però que, per a la personeta que la va viure, no ho va ser. I, en el fons, té molt de veritat viscuda.

     Ja fa molt de temps, quan aquesta personeta tenia uns quatre o cinc anys, va passar un estiu en companyia de la seva àvia, a les casetes de fusta dels banys “Las Delicias” de la platja de Montgat. Les casetes es llogaven per mesos i s’hi cuinava i dormia; i molta gent humil i treballadora, que no podia fer els viatges que ara es fan amb tanta facilitat, les llogava per passar-hi els estius.

     Resulta ser, doncs, que aquesta nena, una nit, quan ella i l’àvia ja estaven ficades cadascuna al seu llit, observà amb sorpresa una llumeta verda i brillant, petitona com una llentilla, que seguia fixa molt a prop seu entre les fustes de la paret. Era una nit sense lluna i les parets de la caseta de fusta no deixaven passar cap altra llum. La curiositat, més que la sorpresa, la va fer aixecar, i, quan va intentar tocar aquella llumeta, la llumeta va desaparèixer. Val a dir que aquesta personeta era molt atrevida i res li feia por i per això la volgué tocar.

     Al matí, quan la seva àvia es llevà, la nena va preguntar què era aquella llum que havia vist, i l’àvia li contestà que probablement era una cuca de llum, que a l’estiu s’encenien per dir a les companyes i companys on eren, per poder parlar i explicar-se les seves coses.

     Però, aquella personeta curiosa no quedà del tot satisfeta amb l’explicació de la seva àvia, perquè ella ja sabia que, per fer llum, calia el petroli o el gas o la llenya cremant i el carbó, i ella no havia vist res de tot allò a dins d’aquella llentilla tan petita i, a més, què hi feia la llumeta tota sola a dins de la paret de fusta de la caseta? Aleshores, va arribar a la conclusió que la llumeta era una fada, com la del conte de Peter Pan, que la seva mare li havia llegit els dies de festa quan no treballava fora de casa. Segur que la llumeta es deia Campaneta o algun altre nom semblant, perquè totes les fades tenien un nom.

     A la nit següent seguí espiant, desvetllada, per si tornava la llum de la fada, i, en efecte, la llumeta va tornar, però ja no va intentar tocar-la per por que desaparegués, i així va romandre ben quieta i desperta fins que la son la va vèncer!

     Totes les nits, sens falta, la llumeta s’encenia al davant dels ulls admirats de la nena, i quan arribava el matí, la llum de la fada desapareixia.

     La nena mai va explicar el que creia que era en realitat aquella llumeta: una missatgera que li anunciava l’arribada del pare que havia marxat a terres llunyanes, quan ella tenia deu mesos, i que sols coneixia gràcies a les fotografies que li ensenyava la seva mare i a les cartes escadusseres que la mare llegia a tota la família, escrites en el llenguatge castellà que no era el que parlaven a casa seva els avis, la tieta-àvia, els oncles i la mare. La nena va guardar el secret gelosament perquè tenia por que si ho explicava, es desfaria l’encanteri i el seu pare no tornaria mai més!

     I gràcies al secret tan ben guardat, el missatge de la fada llumeta es va fer realitat i la nena va poder abraçar el seu pare després d’haver d’esperar alguns anys més.

oo0O0oo

«Llums i ombres»
Roser Vilagran

«L’heroi radiant»
Edgar Cotes i Argelich

     NO pot sinó meravellar-se davant aquell sol fulgu-rant que, omnímode, no deixa esmunyir ni un racó d’obscuritat. Aquest és talment com un cavaller de la resplendor que, amb ferotgia, venç tots els seus foscos enemics. Les criatures de la tenebra s’esvaeixen només amb la seva presència vigorosa i els perills que sembla-ven fatals a primera vista, esdevenien innocus i minúsculs amb ell.

     Ara, es troba davant un camí de claror on totes les seves pors s’han dissipat. El nen no creu que hagués pogut arribar sa i estalvi al lavabo, si no hagués estat emparat per la llum puixant que emanava de la bombeta del seu passadís, que el va rescatar de tots els monstres que l’assetjaven en la foscor.

oo0O0oo

La llum
Diversos autors

«Com la lluïssor d’un estel extingit» Carles Ferran

Com la lluïssor d’un estel extingit
(Utopies, desencisos i altres cardiopaties)

Carles Ferran

Col·lecció Camí del Sorral - Número 26
Lo Càntich - ARC
Setembre, 2015
Pàgines:98 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 26>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303262 26>

Pròleg:
Raül Torrent i Torrent

Il·lustració de coberta:
“La nit estelada”
Vincent Van Gogh

                 

Sobre l'autor

     Carles Fernández i Serra (Carles Ferran) neix a Barcelona el novembre de 1948. Ha viscut a Reus, Lleida, Saragossa i actualment a Barcelona. Amb 16 anys entra a formar part de Can64, un col·lectiu de cantautors, pioners de la Nova Cançó a Ponent (1964-1971), actuant en grup o en solitari per Lleida i província, Barcelona i Saragossa. Retorna a Barcelona el 1976 amb la carrera de Medicina i s’especialitza en Cirurgia Plàstica. Fins al 1981 intenta, sense gaire èxit, compaginar cançó amb medicina adoptant el pseudònim per a mantenir una activitat artística pública separada de l’activitat sanitària, però la dedicació que exigeix la darrera dóna poques opcions a la primera. Impulsa i participa en el llibre coral Can 64, la Nova Cançó a Lleida: El compromís d’uns cantautors als anys seixanta (pròleg d’Isidor Cònsul, Pagès Ed., 1996), que s’acompanya amb el CD “La tardor de les aloses” produït, arranjat i instrumentat al seu estudi domèstic, amb Josep M. Tur.

     El 2001 produeix, arranja, instrumenta i mescla “Rere la porta oberta”, amb la col·laboració de Josep M. Tur i diversos músics amics.

     Jubilat forçosament per una malaltia crònica, a partir de 2009 construeix el web www.can64.com i retroba l’escriptura. És membre de la Junta de l’ARC (Associació de Relataires en Català); membre del Consell de Redacció de la revista virtual Lo Càntich, amb la secció “Amb ulls de poeta”; membre del grup Reversos de poesia, que organitza recitals i lectures literàries a l’Espai Vilaweb de Barcelona. Ha publicat contes i poemes esparsos en diversos llibres col·lectius editats per l’ ARC (Segona oportunitat, Pecats capitals, Colors, Somnis tricentenaris, L’estimem perquè és la nostra, Paraula d’Espriu, Llibertat i Traços de desig).

     Com la lluïssor d’un estel extingit és el seu primer llibre en solitari.

oo0O0oo

«Com la lluïssor d’un estel extingit»

     Avui ha caigut a les meves mans un poemari que t’aconsello de llegir. I no te’l recomano pas perquè es tracti d’un recull de poemes escrit per un amic, sinó perquè, entre altres coses, no deixa indiferent el lector.

     Si t’hi poses, t’adonaràs que els poemes de Carles Ferran no tan sols es llegeixen, també es viuen, se senten, es pensen, et conviden a identificar-t’hi. Amalgamen i alien sentiment i reflexió, emoció i raó, instint i seny, plaer i sang, compromís i lluita, sinceritat i amor, molt d’amor.

     A vegades se’ns presenta preciosista, altres planer i entranyable, confidencial, i altres, quan no pot més, sarcàstic i contundent, però sempre precís, quirúrgicament precís. Ai els científics, m’encanten els científics!

     El poeta, arribat ja als prolegòmens de la talaia sàvia, confessa, enfront del mirall del temps, que amb els anys ha après a mirar-se de fora estant, amb mirada d’altri i accepta que és un home vell, un home que ha anat creixent a cop d’instants / impredictibles, concrets, irrenunciables. I des d’aquesta posi-ció privilegiada se’ns despulla impúdicament dels seus records, de les seves vides, de tot allò que, incrustat al seu ADN, l’ha anat modelant.

     Així i tot, corferit per un legítim anhel de transcendència, s’encomana a la poesia i, d’una revolada, abomina de la ve-llesa estèril, d’aquella vellesa en què els records s’arrengleren com el seguici d’un enterrament i suren ingràvids usurpant el lloc de l’energia; i, decidit, es nega a canviar futur per passat, tot contraposant el temps viscut i les ganes de viure. Al cap i a la fi, tracta de bastir el seu propi monument aere perennius horacià i ho fa amb una inequívoca i genuïna imatge, la lluïssor d’un estel extingit, més enllà de l’infinit sideral.

No vull canviar futur per passat:
prenc els records, els retorço, els manipulo,
i la seva essència farceix aquests poemes
que allibero al demà com a fe de vida.
Si em sobreviuen, seguiran parlant de mi
després de la partença;
com la lluïssor d’un estel extingit,
durant anys llum amagant-ne la mort.

     I, enmig d’aquest estira-i-arronsa entre el temps i el poeta, es deixa anar versos avall per mostrar-nos el Carles íntim, emocional, social, observador, evocador, musical, professional, compromès, apassionat. Cada poema, segons ell, té el seu temps, el seu motiu i el seu destinatari, tenen vida per si mateixos.

El meu arbre de la poesia
té l’escorç turmentat d’una olivera
gairebé mai esporgada [...]
Cada branca és un poema
que parla de l’home,
de l’home individual, de l’home social,
de l’home polític, del que pateix,
del que gaudeix, del vell i de l’infant,
de l’home enamorat, del rebutjat,
del menyspreat o oblidat [...]
parla d’amor, de gaubança, de desig,
però no vol eludir la misèria, ni la por,
la injustícia, la crueltat, el fàstic;
no vol evitar l’esgarrifança,
no invita a una lectura plàcida i neutra.

     Aquest és el camí que ha triat per entrar en sintonia amb el lector per tal d’aconseguir, no el seu beneplàcit, sinó la seva empatia i afinitat per emprendre plegats un viatge apassionant.

Pròleg de Com la lluïssor d’un estel extingit (fragment)
Raül Torrent i Torrent

oo0O0oo

Tast

Com la lluïssor d’un estel extingit

Els records se m’arrengleren
com el seguici d’un enterrament.
No els vull encara: la vellesa
és això, els records surant ingràvids,
sense esforç,
usurpant el lloc de l’energia i els projectes.
No vull canviar futur per passat:
prenc els records, els retorço, els manipulo,
i la seva essència farceix aquests poemes
que allibero al demà com a fe de vida.
Si em sobreviuen, seguiran parlant de mi
després de la partença;
com la lluïssor d’un estel extingit,
durant anys llum amagant-ne la mort.

oo0O0oo

Com la lluïssor d’un estel extingit
Carles Ferran

«A l'altre costat de la pell» anna rispau - montse assens

A l'altre costat de la pell

anna rispau - montse assens

Col·lecció Camí del Sorral - Número 25
Lo Càntich - ARC
Juliol, 2015
Pàgines:98 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 25>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303255 25>

Pròleg:
Ferran Planell i Clofent

Il·lustracions:
Joan Pasqual

          

                 

Pròleg

A l’altre costat de la pell, però a quin. La pell és l’última part del cos i alhora la primera. Ens protegeix de les inclemències de fora, tot deixant que per ella traspuïn fins i tot aquells sentiments que duem amagats tan endins.

Tenim a les mans un llibre que ja comença captivant-nos amb un títol suggeridor. Per què a quin altre costat de la pell viatjarem en endinsar-nos per les seves pàgines? Penetrarem a dins del nostre propi jo, o deixarem que el jo d’altri ens acariciï la pell?

Seria absurd pretendre amagar-vos-ho, tot dient-vos que ja ho descobrireu amb la lectura, perquè el títol de la primera part “De pell enfora”, ja delata que el de la segona serà “De pell endins”.

Full rere full, serà molta la poesia que ens pessigollejarà els sentits venint de fora, com tanta la que ens rajarà de dins fins que no podrem per més que deixar-la brollar a flor de pell.

Aquesta nostra pell de lector, quedarà primer xopa d’emocions produïdes pel gotim constant, rítmic i suau d’una pluja de mots, per acabar amarada de la suor destil·lada per aquells versos d’interioritzats sentiments.

Sempre he cregut que els pròlegs no han de ser llargs, perquè, en ser-ho, impacienten al lector, que el que vol no és altra cosa que llegir allò que li vol dir l’autor. Autor que en aquest cas haurem de pluralitzar, ja que com diuen elles, les autores, és un llibre escrit a quatre mans.

L’art d’encadenar lletres que tenen tant l’Anna com la Montse, em sembla que a hores d’ara ja és prou reconegut. Per separat fan poesia; juntes la fan en majúscules.

I si bé acabo de dir que ho faria curt, encara he d’afegir un últim apunt. Amb aquest llibre no sols gaudireu dels versos que conté; també ho fareu de les imatges que els acompanyen. Reproduccions de quadres de l’amic, tant de les autores com meu, Joan Pasqual. Llàstima que el llibre sigui en blanc i negre, perquè ell és un mestre en el domini dels colors. Tot i així no us serà difícil acolorir-les amb la imaginació, ja que a la portada hi teniu una bona mostra, doncs, també és d’ell.

L’acompliment d’un desig acostuma a ser sempre una incògnita, menys en casos com el d’ara, en què tinc la certesa que veuré acomplert el meu.
Un desig, gaudiu del llibre que teniu a les mans.

Ferran Planell

Tast

A l'hora de l'albada,
allargo els meus braços fins a l'horitzó.
Retallo perfils simètrics del teu cos
sobre velles muntanyes
i des del firmament estiro els dits
fins a poder tocar el cel.
Duc, dins meu, aquest amor clandestí
que divaga pel meu cor,
i duc el dubte segat a les mans
de si el somni és conscient del què és real.

El meu despertar es transforma en vida.

"A l'altre costat de la pell"
anna rispau - montse assens

«Presoner de la terra» Roger Núñez San José

Presoner de la terra

Roger Núñez San José

Col·lecció Camí del Sorral - Número 24
Lo Càntich - ARC
Juny, 2015
Pàgines:76 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 24>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303248 24>

Pròleg:
Joan Abellaneda i Fernàndez

Il·lustracions:
Mónica Calonge Escudero

          

           

Pròleg

     Benvinguts al món de la poesia. Si teniu aquest llibre a les mans, esteu de sort, ja que de la mà d’en Roger Núñez fareu un viatge des dels laberints interiors de la consciència fins a les galàxies i més enllà. Dos mons interconnectats per portes i finestres que ens permeten entreveure l’un des de l’altre i cercar respostes a les més íntimes preguntes de l’existència.

     M’agradaria destacar-vos aquells poemes que, al meu entendre, són la clau principal d’aquest viatge. Amb “Medito”, el poeta ens mostra com obre una d’aquestes portes que us comentava en el primer paràgraf del pròleg, així ens diu de forma magistral:

Desperto, la porta està oberta
i salto plenament al buit
profundament porpra i silenciós.

     Magistral des del seu començament, ja que ens planta un “despertar” cap en dins, curiós i tan ben portat que et convida a la reflexió, una de les grans missions de la poesia, sens dubte.

     I, és clar, aquest viatge interior no acostuma a ser un viatge fàcil i sovint, crec, és més una necessitat que un simple caprici. Una necessitat de retrobar-se, de desfilar boires, de trencar foscors... i vet aquí que ens trobem al Roger convertit en caçador, la seva presa, la foscor. Amb “Caçar la nit”, el poeta ens porta de cacera contra una presa ben esmunyedissa:

Crec que l’he ferit
i que després ha sofert
i que m’ha oblidat mil cops.

     Tanmateix, és clar, que aquests viatges tenen la seva recompensa quan de cop i volta un troba la línia de l’“Equilibri” i decideix viure la vida arriscant, assaborint-la amb “Els cinc sentits”:

Aleshores vam paladejar
suaus esferes
de continents verges
i mars d’aigua ensucrada
fins a descobrir gemegant
el camí dels cinc sentits.

     I és llavors que el poeta descobreix la bellesa, l’amor, la natura, la música i s’emociona i canta una “Cançó” d’amor mentre lluita contra el temps:

¡Canteu la cançó
de l’amor etern!

     Tot plegat, com us deia, és una contínua descoberta que en Roger plasma en els seus poemes amb un estil propi, amb versos curts i plens de significat, que s’entrellacen els uns amb els altres omplint-se de sentit. Afegiu-li un vocabulari acurat i tindreu poesia a dojo: una “Explosió”, una “Ignició”, un “Amor Salvatge”, un “Doll de llum” i fins i tot un “Piano concerto” del gran Mozart:

ja que se’ns escapa la vida
que sigui una autèntica bogeria.

     Ja ho sabeu doncs, benvolguts lectors, no deixeu perdre l’ocasió de gaudir de la poesia amb tots els sentits.

     Com va dir Leonardo da Vinci: “La pintura és poesia muda; la poesia, pintura cega.”

Joan Abellaneda i Fernàndez

Tast



Cançó

La deessa féu
un tímid somriure.

La visita d’un humà
sempre la divertia.

¡Canteu la cançó
de l’amor etern!

Gràcies a vos
va respondre ell.

Sentí llavors com mai
una melodia única
en una veu comuna.

I per cop primer
mirà el temps i el reptà
tot i saber que perdre
el temps amb el temps
és perdre el temps.

"Presoner de la terra"
Roger Núñez San José