Històries quotidianes
Pàgines: 134 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 28>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303286 28>
Joan Gausachs - Esteve Amigó - Mercè Bagaria
“La lectora”
Jean-Honoré Fragonard
Històries quotidianes
A tall de presentació
Maria Teresa Galan i Buscató és una relataire que he conegut no fa gaire temps, per mitjà d’aquesta plana tan nostra que és Relats en Català. Vàrem connectar de seguida. Amb ella, és molt fàcil fer-ho, només has d’escoltar-la una estona i t’adones que emana pau, senzillesa, harmonia i ganes de conviure.
Maria Teresa Galan i Buscató és una autora espontània, que té necessitat d’abocar al paper les seves ocurrències i també les seves tribulacions.
De vegades —aquesta és una opinió molt i molt personal—, em fa la sensació que escriu per a ella mateixa, per descomptat que si a continuació és llegida, millor que millor. Però crec sincerament que, si no ho fos, continuaria, continuaria escrivint.
Els seus relats, sovint amb finals sorpresa, tracten temes quotidians, senzills. En altres ocasions, ens sorprèn posant els seus personatges en situacions angoixants, tràgiques, per després obrir una finestreta, una escletxa que deixa entreveure una suavització del final, que pot ser esfereïdor, talment com si els demanés perdó.
Teniu a les mans un llibre de contes, n’hi ha uns quants. Llegiu-los a poc a poc, assaboriu-los... Uns us agradaran més que d’altres, potser fins i tot que amb alguns, és una remota possibilitat, no hi trobeu cap afinitat, però fins i tot aquests no us deixaran indiferents. Us recomano doncs que els llegiu. No perdeu més temps.
Maria Teresa Galan i Buscató és una autora espontània, que té necessitat d’abocar al paper les seves ocurrències i també les seves tribulacions.
De vegades —aquesta és una opinió molt i molt personal—, em fa la sensació que escriu per a ella mateixa, per descomptat que si a continuació és llegida, millor que millor. Però crec sincerament que, si no ho fos, continuaria, continuaria escrivint.
Els seus relats, sovint amb finals sorpresa, tracten temes quotidians, senzills. En altres ocasions, ens sorprèn posant els seus personatges en situacions angoixants, tràgiques, per després obrir una finestreta, una escletxa que deixa entreveure una suavització del final, que pot ser esfereïdor, talment com si els demanés perdó.
Teniu a les mans un llibre de contes, n’hi ha uns quants. Llegiu-los a poc a poc, assaboriu-los... Uns us agradaran més que d’altres, potser fins i tot que amb alguns, és una remota possibilitat, no hi trobeu cap afinitat, però fins i tot aquests no us deixaran indiferents. Us recomano doncs que els llegiu. No perdeu més temps.
Joan Gausachs
Quatre pinzellades
En el decurs dels darrers anys, he llegit algun dels escrits de Maria Teresa Galan que han arribat a les meves mans i sempre m’ha cridat l’atenció la facilitat que té d’extreure el suc de qualsevol fet o situació aparentment banal.
Avesats com estem a valorar més la gran notícia i l’obra transcendent, sovint obviem les qüestions del dia a dia, aquells temes de la vida quotidiana que tenim a l’abast i que se’ns escapen o bé per una manca de capacitat d’observació o de sensibilitat vers el món proper que ens envolta. I és en aquest món de l’entorn de casa nostra, gairebé de barri o fins i tot observant la vida des del balcó del seu domicili, que l’autora n’extreu un seguit d’històries, històries de la vida quotidiana, que descriu amb un llenguatge ric i alhora senzill, com correspon a un combinat de l’estil de l’autora i la veu de la majoria dels personatges que intervenen en els diferents relats.
No em correspon a mi fer una anàlisi detallada de cadascuna de les històries que omplen aquest volum, aquesta feina la deixo als lectors, però sí que vull fer quatre pinzellades sobre la impressió que m’ha causat la reposada lectura del llibre.
Insisteixo en el fet que, en moltes de les històries, situades enfront d’un fet aparentment intranscendent, sense més importància que el que pugui afectar a un personatge concret, l’autora et va conduint per una mena de camins que, d’entrada, semblen menar vers un final sense suc ni bruc, però que, quan arribem al final, ens sorprèn amb un desenllaç, sovint inesperat, del qual habitualment hom en pot extreure una conclusió que invita a la meditació o desperta la ironia.
La preocupació pels temes que afecten la nostra societat, com ara l’atur, la vellesa, les relacions de parella o la situació del país és freqüent en gran part dels relats, que tracta amb gran sensibilitat, sense caure en un sentimentalisme exagerat, sinó que, com acabo de dir en el darrer paràgraf, sovint provoca un somriure gens contingut.
Hom pot saltar d’una història d’amor al final de la vida, una veritable elegia de les relacions de parella, a una altra on el personatge frueix sarcàsticament per la mort del marit. Tampoc no hi manquen les anècdotes personals ni el bon humor.
En resum, com diem en català: cada casa és un món, i és aquest món, amb tot el que el conforma i els seus personatges que, cadascun amb les seves circumstàncies personals, dins de cada casa i en el seu entorn proper, que relat a relat van donant forma a un llibre àgil i amè, amarat alhora d’una pregona sensibilitat.
Avesats com estem a valorar més la gran notícia i l’obra transcendent, sovint obviem les qüestions del dia a dia, aquells temes de la vida quotidiana que tenim a l’abast i que se’ns escapen o bé per una manca de capacitat d’observació o de sensibilitat vers el món proper que ens envolta. I és en aquest món de l’entorn de casa nostra, gairebé de barri o fins i tot observant la vida des del balcó del seu domicili, que l’autora n’extreu un seguit d’històries, històries de la vida quotidiana, que descriu amb un llenguatge ric i alhora senzill, com correspon a un combinat de l’estil de l’autora i la veu de la majoria dels personatges que intervenen en els diferents relats.
No em correspon a mi fer una anàlisi detallada de cadascuna de les històries que omplen aquest volum, aquesta feina la deixo als lectors, però sí que vull fer quatre pinzellades sobre la impressió que m’ha causat la reposada lectura del llibre.
Insisteixo en el fet que, en moltes de les històries, situades enfront d’un fet aparentment intranscendent, sense més importància que el que pugui afectar a un personatge concret, l’autora et va conduint per una mena de camins que, d’entrada, semblen menar vers un final sense suc ni bruc, però que, quan arribem al final, ens sorprèn amb un desenllaç, sovint inesperat, del qual habitualment hom en pot extreure una conclusió que invita a la meditació o desperta la ironia.
La preocupació pels temes que afecten la nostra societat, com ara l’atur, la vellesa, les relacions de parella o la situació del país és freqüent en gran part dels relats, que tracta amb gran sensibilitat, sense caure en un sentimentalisme exagerat, sinó que, com acabo de dir en el darrer paràgraf, sovint provoca un somriure gens contingut.
Hom pot saltar d’una història d’amor al final de la vida, una veritable elegia de les relacions de parella, a una altra on el personatge frueix sarcàsticament per la mort del marit. Tampoc no hi manquen les anècdotes personals ni el bon humor.
En resum, com diem en català: cada casa és un món, i és aquest món, amb tot el que el conforma i els seus personatges que, cadascun amb les seves circumstàncies personals, dins de cada casa i en el seu entorn proper, que relat a relat van donant forma a un llibre àgil i amè, amarat alhora d’una pregona sensibilitat.
Esteve Amigó
Homenatge a la memòria
La protagonista indiscutible d’aquestes quaranta-vuit històries quotidianes és sens dubte la memòria.
D’una banda, la memòria llunyana, els records de la infantesa, de la joventut, dels moments dolços de la vida que es dibuixen amb una certa nostàlgia. D’una altra, hi trobem una memòria de més llarg recorregut, una memòria que circula per les venes d’aquells personatges que ja han entrat en la vellesa i rememoren no una anècdota divertida, no un moment pletòric, cap episodi concret, sinó el compendi del que ha estat l’existència. En aquests casos, la mirada enrere es fa molt inquietant, com si el lector, alhora que ho fa el personatge, hagués de travessar una boira densa per retrobar-se amb la felicitat que ha esvaït el pas implacable del temps.
Hi ha una altra memòria lligada a les diverses estacions de l’any, a les tradicions com les festes de Nadal o la dels Reis. El Nadal hi té un gran protagonisme i, de retruc, la família i, fins i tot, diria que també l’esperança. Les descripcions acurades de la Maria Teresa retraten les taules ben parades, la gastronomia típica, la gatzara de petits i grans, però també la solitud ingrata i la distància emocional cap aquells que comparteixen la mateixa sang.
Observadora com és, l’autora ha tingut ben present la memòria històrica, la que conforma la nostra manera de ser i de pensar, la que va lligada als successos que han fet del nostre país allò que és en ple segle XXI. No li fa res viatjar tres-cents anys enrere. També és capaç de reproduir un diàleg força interessant entre Espriu i el Temps.
I per últim, encara hi ha una memòria més per esmentar, la més remarcable segons el meu criteri. La memòria que ja ha començat a declinar, la que ja és a punt de perdre’s del tot. La sola idea de la pèrdua engendra una por insalvable, una por que gairebé sentim nostra. «Maduixes» és un d’aquells relats que toca la fibra més sensible, com també ho fa «El meu enemic».
L’oblit i la mort són una mateixa cosa? Al llarg dels relats hi trobareu aquesta reflexió de forma continuada i no sempre és uniforme la resposta. No sembla que la mort causi tanta basarda si un s’hi acosta amb els cinc sentits. Llavors és un alliberament, un conformar-se plàcid. En canvi, la nebulosa de l’oblit provoca una angoixa irremeiable.
I també hi ha, perquè forma part del tarannà de l’autora, una mirada cap endavant, cap al futur, l’esperança d’una vida digna, perquè perdre la dignitat seria molt pitjor que perdre la memòria. Aquest és el missatge que s’endevina darrere de cadascuna d’aquestes històries quotidianes, un missatge que ens diu que ens agafem fort a allò que estimem i que deixem que, quan arribi el moment, aquesta força ens transporti amunt, amunt, com si ens estirés un senzill paraigua.
D’una banda, la memòria llunyana, els records de la infantesa, de la joventut, dels moments dolços de la vida que es dibuixen amb una certa nostàlgia. D’una altra, hi trobem una memòria de més llarg recorregut, una memòria que circula per les venes d’aquells personatges que ja han entrat en la vellesa i rememoren no una anècdota divertida, no un moment pletòric, cap episodi concret, sinó el compendi del que ha estat l’existència. En aquests casos, la mirada enrere es fa molt inquietant, com si el lector, alhora que ho fa el personatge, hagués de travessar una boira densa per retrobar-se amb la felicitat que ha esvaït el pas implacable del temps.
Hi ha una altra memòria lligada a les diverses estacions de l’any, a les tradicions com les festes de Nadal o la dels Reis. El Nadal hi té un gran protagonisme i, de retruc, la família i, fins i tot, diria que també l’esperança. Les descripcions acurades de la Maria Teresa retraten les taules ben parades, la gastronomia típica, la gatzara de petits i grans, però també la solitud ingrata i la distància emocional cap aquells que comparteixen la mateixa sang.
Observadora com és, l’autora ha tingut ben present la memòria històrica, la que conforma la nostra manera de ser i de pensar, la que va lligada als successos que han fet del nostre país allò que és en ple segle XXI. No li fa res viatjar tres-cents anys enrere. També és capaç de reproduir un diàleg força interessant entre Espriu i el Temps.
I per últim, encara hi ha una memòria més per esmentar, la més remarcable segons el meu criteri. La memòria que ja ha començat a declinar, la que ja és a punt de perdre’s del tot. La sola idea de la pèrdua engendra una por insalvable, una por que gairebé sentim nostra. «Maduixes» és un d’aquells relats que toca la fibra més sensible, com també ho fa «El meu enemic».
L’oblit i la mort són una mateixa cosa? Al llarg dels relats hi trobareu aquesta reflexió de forma continuada i no sempre és uniforme la resposta. No sembla que la mort causi tanta basarda si un s’hi acosta amb els cinc sentits. Llavors és un alliberament, un conformar-se plàcid. En canvi, la nebulosa de l’oblit provoca una angoixa irremeiable.
I també hi ha, perquè forma part del tarannà de l’autora, una mirada cap endavant, cap al futur, l’esperança d’una vida digna, perquè perdre la dignitat seria molt pitjor que perdre la memòria. Aquest és el missatge que s’endevina darrere de cadascuna d’aquestes històries quotidianes, un missatge que ens diu que ens agafem fort a allò que estimem i que deixem que, quan arribi el moment, aquesta força ens transporti amunt, amunt, com si ens estirés un senzill paraigua.
Mercè Bagaria
Tast
AMATENTS l’un de l’altre, els dos amants es miren: ferms, impertorbables, resistint les tempestes, el fred, les provocacions de la gent, les crítiques i admiracions. Només barrejades en els sons dels trons, les seves veus s’alcen per manifestar el seu amor i la seva admiració. Fets de la mateixa pedra: dos badalots perfectes.
Dia rere dia, embadalits, aguanten el sol que besa els seus cossos fets de la millor pedra i vestits amb trencadís de ceràmica i fragments de marbre. Els seus cossos resplendei-xen felicitat quan el sol els contempla. La lluna, testimoni i còmplice, els protegeix de les mirades obscenes; i ells, envejosos, contemplen les parelles que es besen indiferents a la seva presència.
Voldrien córrer l’un cap a l’altre i fondre’s en un sol bloc, trobar-se per besar-se, però tenen els peus clavats al terra. Els van fer alts i forts, capaços d’aguantar-ho tot, fins i tot les envestides d’una guerra. I ells s’han jurat amor etern: junts, sempre junts, compartint aquest amor secret que els dóna força davant de tots.
Una parella passa i se’ls mira encuriosida, percebent aquest amor que no poden manifestar, i senten enveja d’aquesta unió, d’aquests dos badalots: són dos amants!
Ara plou, l’aigua llisca lentament acariciant i reconfortant cada racó dels seus cossos febrosos d’amor. El seu destí és aquí, al terrat de la Pedrera, disfressats de gegants.
Dia rere dia, embadalits, aguanten el sol que besa els seus cossos fets de la millor pedra i vestits amb trencadís de ceràmica i fragments de marbre. Els seus cossos resplendei-xen felicitat quan el sol els contempla. La lluna, testimoni i còmplice, els protegeix de les mirades obscenes; i ells, envejosos, contemplen les parelles que es besen indiferents a la seva presència.
Voldrien córrer l’un cap a l’altre i fondre’s en un sol bloc, trobar-se per besar-se, però tenen els peus clavats al terra. Els van fer alts i forts, capaços d’aguantar-ho tot, fins i tot les envestides d’una guerra. I ells s’han jurat amor etern: junts, sempre junts, compartint aquest amor secret que els dóna força davant de tots.
Una parella passa i se’ls mira encuriosida, percebent aquest amor que no poden manifestar, i senten enveja d’aquesta unió, d’aquests dos badalots: són dos amants!
Ara plou, l’aigua llisca lentament acariciant i reconfortant cada racó dels seus cossos febrosos d’amor. El seu destí és aquí, al terrat de la Pedrera, disfressats de gegants.
oo0O0oo
Històries quotidianes
Maria Teresa Galan i Buscató
