Segona oportunitat
Coedita:
ISBN 978-84-92874-71-2 | 232 pàg | 13,5 x 20cm | Rústica
Jordi Masó Rahola · Ferran d'Armengol · Toni Arencón i Arias
Anna Maria Villalonga · Antònia Puiggrós · Ferran Planell
Mercè Bagaria · Miquel Santaeulàlia · Joan Carles Franquet
M. Alba Tort · Mercè Bellfort · Lluís Servé
Enric Emo · M. Montserrat Medalla · Carles Fernández
J. Miquel Simón · Montserrat Lloret · Liudmila Liutsko
Jaume Joan Pàmies · Xavier Marcet · Glòria Calafell
Josep M. Repullés · Jordi Terris · Joan Estruch
Blanca Busquets
Empar Sáez
M. Jesús Royo
Pròleg
TOTS ENS MEREIXEM UNA SEGONA OPORTUNITAT. Aquesta frase, que fem servir gairebé com a tòpic, ens l'hauríem de prendre més seriosament: d'una banda, hauríem de saber aprofitar les segones oportunitats que ens dóna la vida o que ens donen les persones que ens envolten; de l'altra, hauríem de ser prou generosos per donar segones oportunitats als que ens les demanen. Tot i que cap de les dues coses és fàcil.
En moltes ocasions, no sabem aprofitar una segona oportunitat. L'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra i, realment, això que diem en sentit figurat, acostuma a passar en el sentit més real de l'expressió. A l'hora de la veritat, després de tant desitjar poder-hi tornar, de recomençar des de zero, acostumem a caure en el mateix parany on vam caure la vegada anterior. Els humans som així. Qui no ha sentit a parlar del lladre que ha jurat deixar de robar, de l'alcohòlic que ha promès deixar de beure, de la dona, o de l'home, que s'ha compromès amb la seva parella a deixar de gastar tots els diners que guanya en el bingo o a les màquines escurabutxaques del bar de sota casa? I quina acostuma a ser la segona part d'aquestes històries? Doncs la segona oportunitat de la major part d'aquestes històries es llença per la finestra com is no tingués cap valor. Així de senzill.
En aquests exemples que us posava, però, potser és que la segona oportunitat no l'hem tinguda com l'havíem de tenir: no es pot pretendre que el lladre deixi de robar si no succeeix alguna cosa que li faci veure la vida d'una altra manera o que doni de menjar als seus fills, en cas que fos per això el seu robatori. Ídem amb tots els altres exemples que us posava. I en això hi hem de col·laborar tots: els que necessitem tornar-hi i els que hem estat víctimes d'una segona oportunitat malgastada per una altra persona.
Més enllà, però, d'aquests exemples que podríem anomenar «patològics» o exagerats per al comú dels mortals, hi ha, a la vida de cada dia, mil exemples de segones oportunitats que és cert que de vegades desaprofitem, però que sovint també ens serveixen per reaccionar i fer bé una cosa que a la primera ens ha sortit malament. I segur que tu, lector, com jo, que estic escrivint aquestes ratlles, algun dia hem deixat fugir per segona vegada un àngel que se'ns posava al davant del nas. Si algú pensa encara que els àngels són éssers intangibles d'ales blanques, que reaccioni perquè no és així; els àngels, moltes vegades, es disfressen de segones oportunitats: pensem en la feina o en els estudis, pensem en allò que no vam saber fer bé i que, la segona vegada, sí que ens ha sortit com calia. I ara, posant-nos a l'altra banda, pensem que no naixem ensenyats i que, per tant, aquells que tenim sota la nostra responsabilitat, necessiten més aviat la possibilitat d'un segon intent després que nosaltres els haguem indicat què han de fer exactament, i no després de crits o d'escarnis que només porten a empetitir l'ànim de qui intenta fer bé les coses: entre la intransigència i la ingenuïtat hi ha la sensibilitat.
Pensem també en els pares que renyen un fill per una cosa que no ha fet. Quantes vegades ens passa, això? Quantes vegades s'ha endut els crits aquell que no els mereixia? Realment, quan ens n'adonem, hauríem de tenir permís per rectificar, per començar des de zero i atribuir el càstig o els renys a qui els mereix. I a l'inrevés? Pensem en el fill que ha ferit els pares i se'n penedeix...
Pensem també en el mestre que s'ha excedit, en l'alumne que no ha estudiat... En l'amic que ha deixat anar un secret que nosaltres li vam confessar en veu baixa i prèvia promesa de no explicar-lo a ningú. Com costa, de perdonar, això...! I com costa de permetre una segona oportunitat a aquest amic que ens demana cent vegades perdó i ens concedeix que es va equivocar...
Anem més enllà: pensem en aquell o aquella que no vam saber estimar, que tractàvem d'acompanyant i prou, que no apreciàvem realment, que teníem per no-res... Aquell o aquella que un dia, de sobte, vam veure reaccionar i treure'ns de casa o fer-nos fora de la seva vida. I llavors ens vam adonar de què havíem tingut, de què havíem perdut. I vam intentar tornar i no ens va obrir la porta. O a l'inrevés, no la vam obrir nosaltres, sords a les súpliques i a les peticions desesperades de perdó, i d'un segon intent. No generalitzo, perquè cada exemple és un món i hi ha moments en què, pel bé de tothom, més val deixar la porta tancada, és ben cert; però alguns cops, hem de reconèixer que la nostra intransigència no és pel bé de ningú, sinó només perquè ens han ferit la primera vegada i no ho volem tornar a intentar, i punt.
D'exemples n'hi ha tants... I, mireu què us dic, fins i tot la Renfe mereix una segona oportunitat (que ja seria hora que aprofités!). Però aquí hi ha un exemple ben especial que et voldria dedicar especialment a tu, lector, que ara llegeixes aquestes ratlles: la segona oportunitat que mereixen els llibres, aquells que ens sembla que no són res perquè els vam intentar llegir en un moment de mal humor o perquè no ens vam molestar ni a provar de llegir-los, i, tan bon punt ens els van regalar, els vam posar en un prestatge perquè fessin bonic i prou. L'habitació dels mals endreços de la vida de cadascun de nosaltres és plena de llibres menystinguts, que cada nit, quan ningú no els veu, es fan tips de plorar. Perquè els llibres també deixen anar llàgrimes amargues, llàgrimes que només podem eixugar nosaltres absorbint-ne el contingut, i, en conseqüència, gaudint-ne. La seva segona oportunitat també és la nostra de descobrir un món que no hauríem dit mai que existís. Una segona oportunitat donada a un llibre representa sovint un descobriment inesperat, una sensació d'emplenar-nos d'una substància que no té equivalent, que ens omple el cervell i el cor, i que no se n'anirà mai més; una substància que ens provoca una inigualable sensació de benestar. Perquè en els llibres també hi ha àngels. És cert que, de vegades, ja ho fem així, ja llegim el que hem de llegir, i un llibre, pel que sigui, no ens toca la fibra sensible que ens ha de tocar: hi ha llibres per a uns i hi ha llibres per als altres, i no ens han pas d'agradar tots perquè per això som diferents i tenim gustos diferents. Però sí que és cert que la major part de les vegades som nosaltres els que no ens acostem un altre cop al gran oblidat que hem deixat en un racó. I, a dintre d'aquell gran oblidat, hi ha paraules molt vulnerables, plenes de tristesa perquè no han arribat allà on havien d'arribar.
Tornant a la idea general de no deixar perdre les segones oportunitats, sense ser ingenus, sempre amb un punt d'alerta que no hem de perdre, ep, ni amb el nostre propi pare, aparquem la intransigència amb els altres i disposem-nos a tornar-hi, sense vergonyes ni escarafalls, amb tot el que no ens ha sortit del tot bé. Les coses, com les relacions, s'aprenen fent-les, desfent-les i tornant-les a fer. Això és del que deixen constància els relats en aquest llibre. Prenem-ne bona nota.
En moltes ocasions, no sabem aprofitar una segona oportunitat. L'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra i, realment, això que diem en sentit figurat, acostuma a passar en el sentit més real de l'expressió. A l'hora de la veritat, després de tant desitjar poder-hi tornar, de recomençar des de zero, acostumem a caure en el mateix parany on vam caure la vegada anterior. Els humans som així. Qui no ha sentit a parlar del lladre que ha jurat deixar de robar, de l'alcohòlic que ha promès deixar de beure, de la dona, o de l'home, que s'ha compromès amb la seva parella a deixar de gastar tots els diners que guanya en el bingo o a les màquines escurabutxaques del bar de sota casa? I quina acostuma a ser la segona part d'aquestes històries? Doncs la segona oportunitat de la major part d'aquestes històries es llença per la finestra com is no tingués cap valor. Així de senzill.
En aquests exemples que us posava, però, potser és que la segona oportunitat no l'hem tinguda com l'havíem de tenir: no es pot pretendre que el lladre deixi de robar si no succeeix alguna cosa que li faci veure la vida d'una altra manera o que doni de menjar als seus fills, en cas que fos per això el seu robatori. Ídem amb tots els altres exemples que us posava. I en això hi hem de col·laborar tots: els que necessitem tornar-hi i els que hem estat víctimes d'una segona oportunitat malgastada per una altra persona.
Més enllà, però, d'aquests exemples que podríem anomenar «patològics» o exagerats per al comú dels mortals, hi ha, a la vida de cada dia, mil exemples de segones oportunitats que és cert que de vegades desaprofitem, però que sovint també ens serveixen per reaccionar i fer bé una cosa que a la primera ens ha sortit malament. I segur que tu, lector, com jo, que estic escrivint aquestes ratlles, algun dia hem deixat fugir per segona vegada un àngel que se'ns posava al davant del nas. Si algú pensa encara que els àngels són éssers intangibles d'ales blanques, que reaccioni perquè no és així; els àngels, moltes vegades, es disfressen de segones oportunitats: pensem en la feina o en els estudis, pensem en allò que no vam saber fer bé i que, la segona vegada, sí que ens ha sortit com calia. I ara, posant-nos a l'altra banda, pensem que no naixem ensenyats i que, per tant, aquells que tenim sota la nostra responsabilitat, necessiten més aviat la possibilitat d'un segon intent després que nosaltres els haguem indicat què han de fer exactament, i no després de crits o d'escarnis que només porten a empetitir l'ànim de qui intenta fer bé les coses: entre la intransigència i la ingenuïtat hi ha la sensibilitat.
Pensem també en els pares que renyen un fill per una cosa que no ha fet. Quantes vegades ens passa, això? Quantes vegades s'ha endut els crits aquell que no els mereixia? Realment, quan ens n'adonem, hauríem de tenir permís per rectificar, per començar des de zero i atribuir el càstig o els renys a qui els mereix. I a l'inrevés? Pensem en el fill que ha ferit els pares i se'n penedeix...
Pensem també en el mestre que s'ha excedit, en l'alumne que no ha estudiat... En l'amic que ha deixat anar un secret que nosaltres li vam confessar en veu baixa i prèvia promesa de no explicar-lo a ningú. Com costa, de perdonar, això...! I com costa de permetre una segona oportunitat a aquest amic que ens demana cent vegades perdó i ens concedeix que es va equivocar...
Anem més enllà: pensem en aquell o aquella que no vam saber estimar, que tractàvem d'acompanyant i prou, que no apreciàvem realment, que teníem per no-res... Aquell o aquella que un dia, de sobte, vam veure reaccionar i treure'ns de casa o fer-nos fora de la seva vida. I llavors ens vam adonar de què havíem tingut, de què havíem perdut. I vam intentar tornar i no ens va obrir la porta. O a l'inrevés, no la vam obrir nosaltres, sords a les súpliques i a les peticions desesperades de perdó, i d'un segon intent. No generalitzo, perquè cada exemple és un món i hi ha moments en què, pel bé de tothom, més val deixar la porta tancada, és ben cert; però alguns cops, hem de reconèixer que la nostra intransigència no és pel bé de ningú, sinó només perquè ens han ferit la primera vegada i no ho volem tornar a intentar, i punt.
D'exemples n'hi ha tants... I, mireu què us dic, fins i tot la Renfe mereix una segona oportunitat (que ja seria hora que aprofités!). Però aquí hi ha un exemple ben especial que et voldria dedicar especialment a tu, lector, que ara llegeixes aquestes ratlles: la segona oportunitat que mereixen els llibres, aquells que ens sembla que no són res perquè els vam intentar llegir en un moment de mal humor o perquè no ens vam molestar ni a provar de llegir-los, i, tan bon punt ens els van regalar, els vam posar en un prestatge perquè fessin bonic i prou. L'habitació dels mals endreços de la vida de cadascun de nosaltres és plena de llibres menystinguts, que cada nit, quan ningú no els veu, es fan tips de plorar. Perquè els llibres també deixen anar llàgrimes amargues, llàgrimes que només podem eixugar nosaltres absorbint-ne el contingut, i, en conseqüència, gaudint-ne. La seva segona oportunitat també és la nostra de descobrir un món que no hauríem dit mai que existís. Una segona oportunitat donada a un llibre representa sovint un descobriment inesperat, una sensació d'emplenar-nos d'una substància que no té equivalent, que ens omple el cervell i el cor, i que no se n'anirà mai més; una substància que ens provoca una inigualable sensació de benestar. Perquè en els llibres també hi ha àngels. És cert que, de vegades, ja ho fem així, ja llegim el que hem de llegir, i un llibre, pel que sigui, no ens toca la fibra sensible que ens ha de tocar: hi ha llibres per a uns i hi ha llibres per als altres, i no ens han pas d'agradar tots perquè per això som diferents i tenim gustos diferents. Però sí que és cert que la major part de les vegades som nosaltres els que no ens acostem un altre cop al gran oblidat que hem deixat en un racó. I, a dintre d'aquell gran oblidat, hi ha paraules molt vulnerables, plenes de tristesa perquè no han arribat allà on havien d'arribar.
Tornant a la idea general de no deixar perdre les segones oportunitats, sense ser ingenus, sempre amb un punt d'alerta que no hem de perdre, ep, ni amb el nostre propi pare, aparquem la intransigència amb els altres i disposem-nos a tornar-hi, sense vergonyes ni escarafalls, amb tot el que no ens ha sortit del tot bé. Les coses, com les relacions, s'aprenen fent-les, desfent-les i tornant-les a fer. Això és del que deixen constància els relats en aquest llibre. Prenem-ne bona nota.
Escriptora i periodista
Creadora de l'espai «La segona oportunitat»
del magazine El Suplement de Catalunya Ràdio
Crònica de l'acte de presentació de Segona oportunitat
A dia tretze d'abril de 2013, una data per creuar els dits, a la sala d'actes de la Biblioteca Sagrada Família i davant un públic força nombrós s'ha presentat el llibre Segona oportunitat. La part inicial, més formal, ha estat a càrrec d'en Sergi G. Oset, el qual s'ha referit detallada i seriosament —com no podia ser d'una altra manera— a totes les persones que han fet possible que avui tinguéssim aquest esplèndid llibre a les nostres mans. Un llibre molt interessant, de diversos autors associats d'ARC, que faria les delícies del mateix cavaller Jordi si no fos perquè bona part de les ensenyances relatades el posarien entre l'espasa i la paret a l'hora de reconsiderar el fet de donar una segona oportunitat al malvat drac.
Tot seguit s'ha fet una brillant representació-escenificació inspirada en alguns personatges de les històries que configuren el llibre.
Hem viscut des de l'aforament aquesta petita-gran obra teatral escrita per la Mercè Bagaria i interpretada per ella mateixa, la Montserrat Medalla (unes sòcies molt especials que treballen en una agència de segones oportunitats on tots els clients queden més que satisfets amb l'eficiència dels seus serveis) i en Ferran d'Armengol (un barman-darkman d'un bar veí que disposa de la saviesa de saber escoltar i adreçar els clients que li demanen ajut a l'agència esmentada per resoldre'ls qualsevol problema) conjuntament amb els actors i actrius professionals Georgina Sáez, Marina Buisan, Núria Vilahur i Guerau Martínez. Hem gaudit molt. Moltíssim! Des del primer moment de la posada en escena els actors ens han robat el cor i ens han fet riure de valent amb les seves divertides interpretacions. L'enhorabona, companys, per regalar-nos una llarga estona de bon entreteniment.
En acabada l'obra, en Ferran d'Armengol ha estat l'encarregat d'informar-nos sobre l'organització de la paradeta que l'ARC muntarà per la diada de Sant Jordi.
L'acte l'han tancat la presidenta i la vicepresidenta de l'ARC, Montserrat Medalla i Mercè Bagaria, que han parlat dels projectes que es duran a terme ben aviat, entre els quals podem destacar: la presentació, el proper onze de maig, del llibre L'estimem perquè és la nostra!; la Gala Final, el mateix dia i durant el mateix acte, dels Concurs de Rapsodes; i dels concursos convocats en relació a l'any Espriu (pensat per col·laborar amb la propera edició de la Marató de TV3) o el de contes infantils on l'aigua ha de ser l'element rellevant, el protagonista per tot el valor que cal atorgar-li en la vida del nostre planeta.
L'acte l'han tancat la presidenta i la vicepresidenta de l'ARC, Montserrat Medalla i Mercè Bagaria, que han parlat dels projectes que es duran a terme ben aviat, entre els quals podem destacar: la presentació, el proper onze de maig, del llibre L'estimem perquè és la nostra!; la Gala Final, el mateix dia i durant el mateix acte, dels Concurs de Rapsodes; i dels concursos convocats en relació a l'any Espriu (pensat per col·laborar amb la propera edició de la Marató de TV3) o el de contes infantils on l'aigua ha de ser l'element rellevant, el protagonista per tot el valor que cal atorgar-li en la vida del nostre planeta.
No voldria acabar aquesta crònica sense fer un esment al reconeixement que des de l'ARC s'ha fet a la feina desinteressada i portada amb gran il·lusió per part dels nostres companys Montse Assens, Ferran d'Armengol i Anna Mª Villalonga, els quals s'han emportat cap a casa un preciós obsequi primaveral (una planteta amb una preciosa flor que mai no es marcirà) i uns aplaudiments ben sonors per part de tots els presents, relataires, amics i parents.
Finalment, no ha pogut faltar la tradicional fotografia de grup dels autors i autores presents a la sala i la signatura i dedicatòries dels llibres.
Finalment, no ha pogut faltar la tradicional fotografia de grup dels autors i autores presents a la sala i la signatura i dedicatòries dels llibres.
En fi, tantes satisfaccions i tantes alegries s'havien de celebrar també fora de la biblioteca. I així ha estat com tots els relataires que hem pogut hem anat tot passejant pels carrers assolellats, primaverals cap a un restaurant a tocar de La Sagrada Família. Allà hem gaudit d'un bon àpat i d'unes converses ben agradables que han estat la millor cloenda d'una diada que sempre recordarem com entranyable.
La família relataire no crec pas que sigui sagrada però sí, després de tantes trobades i feines ben fetes i projectes engrescadors, podríem dir que està definitivament consagrada.
I que per molts anys així sigui, relataires!
La família relataire no crec pas que sigui sagrada però sí, després de tantes trobades i feines ben fetes i projectes engrescadors, podríem dir que està definitivament consagrada.
I que per molts anys així sigui, relataires!
Crònica: Mercè Bellfort
Fotografies: Empar Sáez
"Segona oportunitat"
Diversos autors
Editorial Meteora - Associació de Relataires en Català (ARC)
