Glòria Calafell presenta Basaments Catalogats
Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Per: Empar Sáez i Mercè Bagaria
Fotografies: Ferran d'Armengol
La presentació del poemari de la Glòria Calafell, a càrrec d'Empar Sáez, va tenir lloc el passat dia 3 d'abril als Espais Alchemika, de la Biblioteca del Camp de l'Arpa, i seu des d'ara de l'associació Poesia Viva. Durant l'acte vaig anar prenent un munt de notes amb l'objectiu de fer una crònica, però un cop acabat me'n vaig anar directe a l'Empar per demanar-li el text que havia fet servir per presentar la Glòria. Les paraules de l'Empar són una anàlisi tan minuciosa i acurada de l'obra de la Glòria que paga la pena reproduir-les. Heus aquí:
«Voldria agrair a la Glòria que pensés en mi per fer la primera presentació del seu poemari. És un honor perquè és una poeta a la qual admiro moltíssim i, des de fa uns anys, segueixo en el seu recorregut literari. La Glòria i jo ens vam conèixer personalment en una de les trobades de relataires en un recital a Vilassar de Dalt el 2009, i a partir d'aquí ens hem anat trobant a diverses presentacions de llibres i altres activitats literàries promogudes per l'ARC i hem coincidit en iniciatives literàries tan interessants com la revista digital Lo Càntich.
M'agradaria fer un resum de la trajectòria de la Glòria com escriptora. Glòria Calafell és filòloga i poeta. Ha treballat de professora de secundària i batxillerat fins a la seva jubilació, el 2008. A banda de tenir poemes esparsos i reculls poètics publicats en diferents llibres col·lectius, revistes de literatura i poesia, ha publicat tres poemaris: La semàntica del temps el 2008; No.m fall recort del temps, que va ser Premi de Poesia Ciutat de Vila-Real el 2009 i el llibre que avui presentem, Basaments catalogats, que ha merescut ser finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna l'any 2011. Té altres reconeixements per reculls poètics i poemes entre els que destacaria el primer premi Jalpí i Julià de Sant Celoni el 2006 i el primer premi en la XX edició del Premi Miquel Martí i Pol el 2009.
«Voldria agrair a la Glòria que pensés en mi per fer la primera presentació del seu poemari. És un honor perquè és una poeta a la qual admiro moltíssim i, des de fa uns anys, segueixo en el seu recorregut literari. La Glòria i jo ens vam conèixer personalment en una de les trobades de relataires en un recital a Vilassar de Dalt el 2009, i a partir d'aquí ens hem anat trobant a diverses presentacions de llibres i altres activitats literàries promogudes per l'ARC i hem coincidit en iniciatives literàries tan interessants com la revista digital Lo Càntich.
M'agradaria fer un resum de la trajectòria de la Glòria com escriptora. Glòria Calafell és filòloga i poeta. Ha treballat de professora de secundària i batxillerat fins a la seva jubilació, el 2008. A banda de tenir poemes esparsos i reculls poètics publicats en diferents llibres col·lectius, revistes de literatura i poesia, ha publicat tres poemaris: La semàntica del temps el 2008; No.m fall recort del temps, que va ser Premi de Poesia Ciutat de Vila-Real el 2009 i el llibre que avui presentem, Basaments catalogats, que ha merescut ser finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna l'any 2011. Té altres reconeixements per reculls poètics i poemes entre els que destacaria el primer premi Jalpí i Julià de Sant Celoni el 2006 i el primer premi en la XX edició del Premi Miquel Martí i Pol el 2009.
Basaments Catalogats és el seu tercer llibre publicat. És, per tant, una autora amb una trajectòria sòlida, un gran domini del llenguatge poètic, un estil molt definit, madur, que segueix una línia personal que ja havia encetat en els altres llibres. Es podria dir que aquest llibre és la continuació dels altres, però no com s'entén en narrativa, evidentment, sinó que en aquest llibre persisteix en el seu diàleg profund i coherent, incideix de nou en els temes més significatius de la seva obra: el pas del temps, la mort, l'oblit, el desig, l'amor, els somnis, el mateix fet d'escriure..., que són els grans temes de la poesia, però posant-hi l'encís d'una veu pròpia, intensa i rotunda i en certa manera intemporal.
El poemari s'inicia amb uns versos de Philip Larking que travessen tota la primera part del llibre. La Glòria ha sabut travar en aquests poemes el sentiment extraordinari que, com ens diu en Larking, encara que ho ignorem, l'amor ens sobreviu i té una solidesa de pedra. M'ha agradat especialment la forma que li ha donat a aquesta primera part: cada poema, com podeu veure, va seguit d'un epíleg final, a la base; aquests versos per mi representen la matèria sòlida de les vivències prèvies, allò que perviu en el temps, i de fet són aquests pocs versos finals, per mi, els més colpidors i perdurables en la memòria.
La Glòria, en aquests poemes, ha treballat la limitació espacial, la concisió, la simbologia de la pedra: la solidesa i la resistència. Aquesta concreció redunda en benefici d'una gran intensitat poètica. Els basaments, als quals es fa referència en el títol, és el suport que sustenta i vertebra cada poema i, a la vegada, és la columna estructural d'aquets poemari extraordinari.
La Glòria, en aquests poemes, ha treballat la limitació espacial, la concisió, la simbologia de la pedra: la solidesa i la resistència. Aquesta concreció redunda en benefici d'una gran intensitat poètica. Els basaments, als quals es fa referència en el títol, és el suport que sustenta i vertebra cada poema i, a la vegada, és la columna estructural d'aquets poemari extraordinari.
I ja entrant en segona part del llibre, aquesta transcorre pel camí de la quotidianitat: a partir de l'esdevenir diari la Glòria en fa un salt poètic; el títol de cada poema es correspon amb l'infinitiu d'un verb, ressaltant així la força del viure, la vessant més prosaica d'on sorgeixen els bocins de poesia. Que s'iniciï amb un fragment de les Odes d'Horaci, concretament del segon llibre, ens posa de manifest aquesta reflexió i la meditació sobre les pròpies vivències, sobre el pas del temps. Hi constato també, en els seus versos, la virtut de la moderació i de la temprança com l'eix que travessa una vida, tot i que les reflexions que hi trobem siguin punyents.
Voldria destacar que la Glòria parteix del seu món immediat, a voltes és més visible en algun dels seus poemes, i que no defuig de parlar d'objectes i situacions molt actuals, així el resultat és una poesia pròxima, però tanmateix despullada de retòrica; els hi treu tot el que no és essencial i es queda amb el cor bategant del poema.
I finalment, la darrera part del llibre, encetada amb un fragment de Francesc Parcerisas, gira al voltant de l'oblit, quan els records se'ns escapen..., de les pèrdues que patim en el nostre trajecte vital que a voltes ens deixen una empremta molt dolorosa.»
Voldria destacar que la Glòria parteix del seu món immediat, a voltes és més visible en algun dels seus poemes, i que no defuig de parlar d'objectes i situacions molt actuals, així el resultat és una poesia pròxima, però tanmateix despullada de retòrica; els hi treu tot el que no és essencial i es queda amb el cor bategant del poema.
I finalment, la darrera part del llibre, encetada amb un fragment de Francesc Parcerisas, gira al voltant de l'oblit, quan els records se'ns escapen..., de les pèrdues que patim en el nostre trajecte vital que a voltes ens deixen una empremta molt dolorosa.»
La intervenció de la Glòria va començar amb una declaració de principis: «La poesia és vida» i ho va recalcar dues o tres vegades perquè ningú en tingués cap dubte, si més no és aquesta la percepció que en té ella. També va afegir que en un poema no li importa el recompte sil·làbic ni la rima, va assegurar que a un poeta no li cal ser ni periodista ni novel·lista, el que li calen són sentiments. La seva, proclama, és una poesia viscuda, que precisa d'una realitat prèvia per ser modelada i expressada, que escriure li serveix com a catarsi, per lliurar-se dels dimonis que, com a tots els humans, ens neguitegen.
Els dimonis de la Glòria van portar cua, com acostumen a fer tots els dimonis, però van ser motiu de conversa amb el públic assistent i va ser llavors quan es va produir una de les anècdotes més entranyables de tota la vetllada.
Els dimonis de la Glòria van portar cua, com acostumen a fer tots els dimonis, però van ser motiu de conversa amb el públic assistent i va ser llavors quan es va produir una de les anècdotes més entranyables de tota la vetllada.
Rosa Galceran, la il·lustradora de la col·lecció de historietes Azucena (jo n'havia llegit moltíssimes de petita, exactament com ho havia fet la Glòria i molts dels assistents) era a la sala i va encetar un diàleg amb l'autora. Rosa Galceran corroborà les paraules de la Glòria tot dient que per a ella dibuixar era vida i poesia alhora, que dibuixava amb dues criatures assegudes a la falda i que això resultava dur però també molt reconfortant.
La Glòria, a petició del públic, es va engrescar a llegir tot un seguit de poemes. Aquí es va produir un altre moment de gran emoció quan va llegir el poema que ha dedicat al seu marit, al company de tota una vida.
Va acabar dient que ja treballa en un nou poemari amb les pertinences com a tema central.
Va acabar dient que ja treballa en un nou poemari amb les pertinences com a tema central.
De la primera part:
L'olor a herba primera
em retorna terra endins,
on poques vegades hi he anat,
i des dels cims més alts,
que sempre són blancs,
recordo haver pensat
en l'alçada del món i dels anys;
en la mesura de la casa nua;
en la immensitat del mar
com uns llençols silenciats
i en tot tu... fet cant de sirena.
Sóc, llavors, en el punt més sublim
de la conformitat.
IX
Tot era clos. El soroll de l'aigua i el ventall de l'aire
eren fora i tu, tu sota la pedra blanca
t'has endut el so del món.
oO0Oo
em retorna terra endins,
on poques vegades hi he anat,
i des dels cims més alts,
que sempre són blancs,
recordo haver pensat
en l'alçada del món i dels anys;
en la mesura de la casa nua;
en la immensitat del mar
com uns llençols silenciats
i en tot tu... fet cant de sirena.
Sóc, llavors, en el punt més sublim
de la conformitat.
IX
Tot era clos. El soroll de l'aigua i el ventall de l'aire
eren fora i tu, tu sota la pedra blanca
t'has endut el so del món.
oO0Oo
De la segona part:
Adonar-se
Des del pòster,
la noia del bikini blanc somriu.
Al carrer, amb l'abric acotxat
i la neu als peus;
t'adones que la publicitat
no t'enganya, et mostra
el sol que tornarà a lluir
i el cos que tu mai has tingut.
oO0Oo
Des del pòster,
la noia del bikini blanc somriu.
Al carrer, amb l'abric acotxat
i la neu als peus;
t'adones que la publicitat
no t'enganya, et mostra
el sol que tornarà a lluir
i el cos que tu mai has tingut.
oO0Oo
