La Casa dels Enganys dels Sentits
ARC
Col·lecció Literària Elisenda Sala / 4 – Narrativa
Pàgines: 192 - Enquadernació: Rústica amb solapes
Il·lustracions interiors en color
Primera edició: Abril de 2018
Mida: 15 x 23 cm
ISBN: 978-84-17220-03-7
ISBN ebook-pdf: 978-84-17220-05-1
Edició a benefici del col·lectiu
de les meravelloses persones amb diversitat intel·lectual:
#CorTamariu
«També tenim Cases dels Enganys dels Sentits
on tota mena de trucs, impostures, il·lusions
i falses aparences exhibim.»
on tota mena de trucs, impostures, il·lusions
i falses aparences exhibim.»
La Nova Atlàntida
Francis Bacon
Francis Bacon
Melchior Janis de Beranger, "mestre artesà de les mesures del temps", ha concebut la fantàstica idea de convertir la seva mansió familiar en una "Casa dels Enganys dels Sentits", on els somnis puguin complir-se, on res sigui el que sembla ser...
Per fer coincidir la seva inauguració amb l'Exposició Universal de París decideix envoltar-se dels més genials i visionaris personatges de l'època, com l'escriptor Jules Gabriel Verne, l'enginyer Alexandre Gustave Eiffel, els germans Lumière, l'empresari Josep Oller, l'inventor Thomas Alva Edison, el fotògraf August Atget, l'arquitecte Hector Guimard o els pintors Camille Pissarro i Henri de Toulouse-Lautrec.
El Laberint dels Miralls, el Rellotge Còsmic Universal, la Cambra de les Percepcions Errònies, la Torre de l'Equilibri, el submarí Nautilus, l'Increïble Passadís Minvant, el Món de Lilliput, el Món de Brobdingnag, la Sala de les Joguines, els ocells mecànics, els autòmats, el diorama de París...
Des de la captivadora actriu Sarah Bernhard fins els pallassos Footit i Chocolat, la clownessa Cha-U-Kao, o les ballarines de cancan del Moulin de la Galette, la "crème de la crème" de la ciència, de l'art i de la cultura de la Ciutat de la LLum, descobriran sorpresos les fantasies que atresora al seu interior .
«Tot allò que una persona pot imaginar,
altres ho poden fer realitat.»
Jules Verne
altres ho poden fer realitat.»
Jules Verne
(El Prat de Llobregat, 1963) és autor de les novel·les L’ànima de l’assassí (XXXII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre) i Luxúria (XXVII Premi Benvingut Oliver de la Vila de Catarroja), del poemari Anhelada pretèrita pluja (Premi de Poesia Miquel Bosch i Jover) i de les antologies La ballarina cega de Sidi Bou Saïd i altres relats en clau de lírica i El jurament i altres narracions oníriques. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Associació d’Escriptors del Prat Tinta Blava i de l’Associació de Relataires en Català, on col·labora com a editor de la revista literària Lo Càntich i en les diverses publicacions d’aquesta entitat.
(El Prat de Llobregat, 2001) ha rebut premis infantils i juvenils, com el Sant Antoni de prosa (El Perelló) i ha publicat contes i narracions en les antologies col·lectives L’aigua i Relats absurds.
és la seva primera novel·la.
(El Prat de Llobregat, 2001) ha rebut premis infantils i juvenils, com el Sant Antoni de prosa (El Perelló) i ha publicat contes i narracions en les antologies col·lectives L’aigua i Relats absurds.
és la seva primera novel·la.
Tast de La Casa dels Enganys dels Sentits
(Cortesia de l'ARC)
(Cortesia de l'ARC)
________________________________________________________
«El teatre de l’Opéra-Comique no és més que
un munt de runes. Eren tres quarts i cinc minuts
de nou quan es va produir el primer senyal.
Tot d’una, durant el ball de Bohèmia, petites
espurnes van començar a caure davant de
l’escenari. En un principi, una mica espantats,
vàrem pensar que aquella polseguera lluminosa
provenia dels carbons dels llums elèctrics.»
Le Figaro
Edició del dijous, 26 de maig de 1887
un munt de runes. Eren tres quarts i cinc minuts
de nou quan es va produir el primer senyal.
Tot d’una, durant el ball de Bohèmia, petites
espurnes van començar a caure davant de
l’escenari. En un principi, una mica espantats,
vàrem pensar que aquella polseguera lluminosa
provenia dels carbons dels llums elèctrics.»
Le Figaro
Edició del dijous, 26 de maig de 1887
PARÍS, 1887
El dimecres 25 de maig de 1887 es va produir un terrible i desgraciat incendi a l’interior de la Salle Favart de París, amb capacitat per a mil sis-cents espectadors i seu de la companyia Opéra-Comique. En aquella data funesta un centenar de persones van perdre la vida, asfixiades pel fum o a causa de les flames.
La fatal conflagració, que va destruir completament l’edifici, es va originar durant la representació de l’òpera Mignon, del compositor francès Ambroise Thomas.
A dos quarts de nou del vespre l’orquestra acoblava l’obertura. Res no feia presagiar la tragèdia que sobrevindria vint minuts més tard. Durant la segona escena de l’acte primer, quan Mademoiselle Cécile Simonnet, en el paper de Philine, declamava: «Quel est, je veux le savoir, / Ce beau coureur d’aventure? / Il nous cache sa figure / Et n’a pas l’air de nous voir», un espurneig atragué l’atenció dels actors.
Llavors, malgrat les repetides advertències del director d’escena i de les peticions de tranquil·litat dels barítons Émile-Alexandre Taskin i Gabriel Soulacroix, quan les espurnes i les runes en flames van començar a caure sobre el públic, els terroritzats espectadors es van precipitar en una fugida desesperada a la recerca dels vomitoris més propers.
El dimecres 25 de maig de 1887 es va produir un terrible i desgraciat incendi a l’interior de la Salle Favart de París, amb capacitat per a mil sis-cents espectadors i seu de la companyia Opéra-Comique. En aquella data funesta un centenar de persones van perdre la vida, asfixiades pel fum o a causa de les flames.
La fatal conflagració, que va destruir completament l’edifici, es va originar durant la representació de l’òpera Mignon, del compositor francès Ambroise Thomas.
A dos quarts de nou del vespre l’orquestra acoblava l’obertura. Res no feia presagiar la tragèdia que sobrevindria vint minuts més tard. Durant la segona escena de l’acte primer, quan Mademoiselle Cécile Simonnet, en el paper de Philine, declamava: «Quel est, je veux le savoir, / Ce beau coureur d’aventure? / Il nous cache sa figure / Et n’a pas l’air de nous voir», un espurneig atragué l’atenció dels actors.
Llavors, malgrat les repetides advertències del director d’escena i de les peticions de tranquil·litat dels barítons Émile-Alexandre Taskin i Gabriel Soulacroix, quan les espurnes i les runes en flames van començar a caure sobre el públic, els terroritzats espectadors es van precipitar en una fugida desesperada a la recerca dels vomitoris més propers.
El fum negre i espès impedia la visió i la calor de les flames era insuportable.
La pallassa Cha-U-Kao, que havia de participar com a ballarina de repartiment, es va salvar de miracle. A mig vestir i presa del pànic, tot adonant-se que li resultaria impossible aconseguir arribar a la porta de sortida, va decidir escapar del foc pujant al més amunt possible, fins a una de les cornises superiors de l’edifici.
Allà dalt, en companyia de dues extres, d’un acomodador i de tres espectadors que havien tingut el mateix pensament, va ser rescatada per una parella d’heroics bombers que van alçar una escala de vint metres entre les flames que devoraven el teatre, van lligar-li una corda de seguretat al voltant de la cintura i van ajudar-la a baixar fins a la Rue de Marivaux.
La pallassa Cha-U-Kao, que havia de participar com a ballarina de repartiment, es va salvar de miracle. A mig vestir i presa del pànic, tot adonant-se que li resultaria impossible aconseguir arribar a la porta de sortida, va decidir escapar del foc pujant al més amunt possible, fins a una de les cornises superiors de l’edifici.
Allà dalt, en companyia de dues extres, d’un acomodador i de tres espectadors que havien tingut el mateix pensament, va ser rescatada per una parella d’heroics bombers que van alçar una escala de vint metres entre les flames que devoraven el teatre, van lligar-li una corda de seguretat al voltant de la cintura i van ajudar-la a baixar fins a la Rue de Marivaux.
Estava mig asfixiada, amb els cabells despentinats i socarrimats, la faldilla cremada i la cara ensutjada de negre.
Per aquest motiu, dos mesos més tard, la nit del diumenge 24 de juliol, quan es va desencadenar sobre el cel de la ciutat de París una fabulosa tempesta elèctrica, Cha-U-Kao, que havia d’actuar en l’espectacle del Moulin de la Galette en un esbojarrat número on combinava el ball del cancan amb vertiginoses acrobàcies, es va negar a trepitjar l’escenari. Tenia por que les aspes del vell molí atraguessin els raigs elèctrics.
Per aquest motiu, dos mesos més tard, la nit del diumenge 24 de juliol, quan es va desencadenar sobre el cel de la ciutat de París una fabulosa tempesta elèctrica, Cha-U-Kao, que havia d’actuar en l’espectacle del Moulin de la Galette en un esbojarrat número on combinava el ball del cancan amb vertiginoses acrobàcies, es va negar a trepitjar l’escenari. Tenia por que les aspes del vell molí atraguessin els raigs elèctrics.
—No, no i no! Avui no hi penso ballar! Qui em vulgui veure que vingui a casa meva! —va exclamar, ben espantada, mentre manifestava una rotunda i taxativa negativa al propietari del local—. Prefereixo ser una pallassa sense feina que una pallassa torrada i fumada!
De totes maneres, tampoc no calia que ho fes. El recinte, atapeït de públic fins poc abans, havia quedat gairebé desert. I no era d’estranyar, ja que els parisencs encara estaven trasbalsats per l’incendi del mes de maig i aquell record tan proper havia provocat que els noctàmbuls clients del Moulin de la Galette optessin per regressar a les seves llars abans de l’horari habitual.
De totes maneres, tampoc no calia que ho fes. El recinte, atapeït de públic fins poc abans, havia quedat gairebé desert. I no era d’estranyar, ja que els parisencs encara estaven trasbalsats per l’incendi del mes de maig i aquell record tan proper havia provocat que els noctàmbuls clients del Moulin de la Galette optessin per regressar a les seves llars abans de l’horari habitual.
* * *
Des de les deu de la nit fins a les quatre de la matinada —minut més, minut menys—, centenars de llampecs van il·luminar fantasmagòricament la ciutat i el terrabastall dels trons repetits va mantenir desperts i atemorits una bona part dels vilatans.
Afortunadament, la intensa i espectacular tempesta elèctrica —«Sense precipitacions ni calamarsada; això sí, acompanyada d’una ventada molt forta, amb ràfegues brusques i imprevisibles, conseqüència d’una revolució atmosfèrica desordenada que va provocar una baixada notable dels baròmetres», van recollir els periòdics l’endemà—, a excepció dels múltiples ensurts i atacs de pànic, no va provocar cap desgràcia personal.
Testimoni de tot plegat va ser l’agosarat fotògraf Jean Eugène August Atget, recopilador d’imatges de la vida quotidiana de la capital francesa, que va decidir aventurar-se a les fosques pels carrers estrets, tortuosos i deserts dels barris vells, es va encaminar vers els terrenys propers al Champ-de-Mars i allà va recollir una sèrie de plaques on va enregistrar per a la posteritat aquell singular fenomen atmosfèric.
En una de les instantànies, inesperadament, va poder captar la cèlebre imatge d’un llamp impactant sobre l’estructura metàl·lica de la construcció que, amb posterioritat, i en reconeixement al seu constructor, havia de ser coneguda arreu del món amb el nom de Torre Eiffel.
A temps passat, el fotògraf es va adreçar per carta al responsable del Ministère de l’Instruction Publique et des Beaux-Arts per oferir-li la històrica compilació del seu arxiu d’imatges:
Afortunadament, la intensa i espectacular tempesta elèctrica —«Sense precipitacions ni calamarsada; això sí, acompanyada d’una ventada molt forta, amb ràfegues brusques i imprevisibles, conseqüència d’una revolució atmosfèrica desordenada que va provocar una baixada notable dels baròmetres», van recollir els periòdics l’endemà—, a excepció dels múltiples ensurts i atacs de pànic, no va provocar cap desgràcia personal.
Testimoni de tot plegat va ser l’agosarat fotògraf Jean Eugène August Atget, recopilador d’imatges de la vida quotidiana de la capital francesa, que va decidir aventurar-se a les fosques pels carrers estrets, tortuosos i deserts dels barris vells, es va encaminar vers els terrenys propers al Champ-de-Mars i allà va recollir una sèrie de plaques on va enregistrar per a la posteritat aquell singular fenomen atmosfèric.
En una de les instantànies, inesperadament, va poder captar la cèlebre imatge d’un llamp impactant sobre l’estructura metàl·lica de la construcció que, amb posterioritat, i en reconeixement al seu constructor, havia de ser coneguda arreu del món amb el nom de Torre Eiffel.
A temps passat, el fotògraf es va adreçar per carta al responsable del Ministère de l’Instruction Publique et des Beaux-Arts per oferir-li la històrica compilació del seu arxiu d’imatges:
Monsieur, durant els últims vint anys i algun més, mitjançant els meus esforços i seguint la meva pròpia iniciativa, he pres una col·lecció de fotografies, en format 18 x 24, de cada carrer del vell París.
Dos mil sis-cents negatius van ser adquirits per la rodona suma de 10.000 francs. Curiosament, en aquella transacció no es van incloure les plaques que havien estat recollides la nit de la fabulosa tempesta elèctrica.
"La Casa dels Enganys dels Sentits"
Toni Arencón Arias - Miquel Àngel Arencón Llobet
