"Codi genètic", d'Amàlia Lafuente

 

Codi genètic, d’Amàlia Lafuente

Tertuliana Crítica: Llibre

De l’autora, si teniu el llibre a les mans, poca cosa més podem afegir al que s’hi explica a la solapa d’aquesta edició.

Nascuda a Barcelona el 1952, Amàlia Lafuente és metgessa i professora titular de farmacologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es dedica, doncs, a la docència i a la recerca, dirigint tesis doctorals i publicant articles científics i de divulgació. Aquesta formació professional és la que marca la novel·la d’aquest mes del nostre Club de Lectura Virtual. La mateixa autora ja ens indica que s’ha centrat en una malaltia que afecta moltes persones, encara que “a dia d’avui és una de les que té un tractament farmacològic menys efectiu” (enllaç directe cap al bloc d’Amàlia Lafuente).

Codi genètic, guanyadora del “XVI Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa” i “XXII Premi Països Catalans Solstici d'Estiu, 2009” és la seva primera novel·la. Amàlia Lafuente assegura que ha ocupat quatre anys per escriure-la després de passar per l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, experiència que recomana. Ha tingut una molt bona acollida entre els lectors i està prevista la seva traducció al castellà aquest proper any 2011.

Quant a la lectura he de dir, per començar, que em va agradar la sensació de trobar-me davant d’una autora valenta que es llençava a l’aventura d’obrir nous camins. Potser aquesta afirmació és agosarada, però considero que l’Amàlia Lafuente enceta amb Codi genètic una nova via dins el panorama literari català: la novel·la mèdica. Un de tants subgèneres que existeixen bàsicament en la narrativa estatunidenca (potser el màxim exponent el tenim en la figura de Robin Cook), i que a casa nostra encara no s’ha explotat.

A més, ho fa amb una història interessant que es mou entre l’àmbit professional de la investigació (amb les enveges, competències i picabaralles que se’n deriven) i l’àmbit privat i emocional dels personatges, sobretot en el cas de la protagonista, la Marina Fontcuberta, un personatge molt ben treballat.

Situem-nos en la trama: la Marina Fontcuberta és una becària, filla d’un investigador de renom, que fa recerca per trobar algun fàrmac que permeti lluitar contra la malaltia de l’Alzheimer. Per un seguit de circumstàncies que no detallaré, hi ha canvis importants en l’equip directiu de l’institut on treballa, i ella es veurà arraconada i sense possibilitats de continuar la investigació. Però després d’uns dies en què es dóna per vençuda i accepta la nova situació, reaccionarà i decidirà continuar, d’amagat, la recerca. Serà així com aconseguirà, gairebé de manera fortuïta, trobar un punt de partida ferm per a l’elaboració del fàrmac contra l’Alzheimer. A partir d’aquí la intriga està servida: hi haurà una lluita entre dos grups d’investigadors per tal de ser els primers d’aconseguir aquesta troballa. I tota aquesta competitivitat, la pressió del dia a dia, la desconfiança... lligarà perfectament amb els sentiments i l’evolució personal de la Marina.

També voldria remarcar la defensa que fa l’autora dels becaris, els qui realment es dediquen a la investigació, enfront dels investigadors ja consolidats, que ocupen gran part del seu temps en la gestió de recursos. Potser aquest seria un bon tema de debat si algú de vosaltres domina aquest camp.

En definitiva crec que ens trobem davant d’una novel·la mèdica dirigida a un ampli sector de lectors: que no us faci por la idea de xocar amb possibles tecnicismes que enterboleixin la lectura perquè no és el cas. Codi genètic, segons el meu parer, és una bona novel·la, d’aquelles que no saps deixar un cop l’has començada.