Club de Lectura
La princesa de jade, de Coia Valls
Tertuliana Crítica: Unaquimera
Aquesta obra, la primera que l’autora ha escrit per a adults, ha rebut el darrer Premi Néstor Luján de novel·la històrica. No ha estat per casualitat, sinó que l’ha guanyat per mèrits propis: totes les crítiques hi coincideixen.
Al meu parer, el major encert de la Coia en aquest aspecte és el d’estar molt ben documentada i assortida d’informació, i evitar l’error d’encabir dins el text totes les dades que posseeix: ben al contrari, les fa servir amb prudència, sense afeixugar ningú. L’obra no defrauda a cap lector interessat per la Història, però tampoc aclapara a qui no té especial interès en Ella amb informació supèrflua.
Molt ben situada dins una època històrica força llunyana, ens l’apropa de forma eficaç. L’acció comença en l’any 551 després de Crist, quan l’emperador Justinià, per desig exprés d’una Teodora que sent apropar-se la mort i anhela un tipus determinat d’immortalitat, organitza una expedició a la Xina per descobrir el secret més ben guardat de l’Orient i obtenir un botí preuat.
Transcorre majorment en entorns exòtics, i a força de detalls reveladors i significatius, gens sobrers i ben distribuïts, permet imaginar-los amb tots els sentits.
Al mateix temps, enriqueix a qui la segueix amb coneixements curiosos: Tot llegint, hom s’assabenta sense esforç del turbulent passat de l’emperadriu bizantina i de l’existència dels camells bactrians o la utilitat dels cormorans, de la profunditat de les vivendes subterrànies a la Capadòcia, l’existència d’antics països oblidats com la Sogdiana i de la bellesa del Suiseki ( les pedres-paisatge ), de les tradicions dels monjos nestorians i dels secrets confiats mitjançant el llenguatge femení del “nu shu”, incomprensible per als homes…
Crec, però, que no se la pot considerar només una novel·la històrica, malgrat ho és, i bona.
També és, evidentment, una novel·la de viatges, ja que narra un periple fascinant a través d’uns panorames subjugadors. El viatge, però, no consisteix tan sols en recórrer una distància: és entès com una metàfora de vida; el camí, com un mestre.
El recull de paisatges conté belles descripcions que destaquen amb relleus propis, colors matisats, textures detallades, profunditat i encant… algunes d’aquestes descripcions resulten acollidores, carregades de frescor o calidesa, altres feréstegues, vessant duresa i aspror, però totes són plenes d’atractiu i de màgia.
L’exquisida prosa poètica, emprada amb mesura, mereix un comentari més extens, sens dubte.
És un llibre d’aventures, en el sentit clàssic del terme, ja que els seus protagonistes corren diferents tipus de vicissituds; però no es limita a narrar objectivament les seves peripècies, cosa que fa, per cert, amb fluïdesa: hi ha un vessant filosòfic i de reflexió per a qui vulgui aprofundir.
I és una novel·la de personatges, sense ser estrictament biogràfica.
Un dels principals és el mateix paisatge, que serveix de fil conductor i d’escenari natural privilegiat per als drames humans. Tant els protagonistes com els secundaris, els reals i els imaginats per l’autora, evolucionen davant els ulls del lector, que a poc que sigui perspicaç, arriba a sentir-se un espectador privilegiat. I empaiten els seus somnis… Tots (homes i dones, pares o fills, joves i adults, deixebles o mestres, emperadors, artesans, nòmades, soldats, savis, bojos, princeses, tirans, prostitutes, monjos, amants…) juguen el seu paper en una obra coral.
Ben construïda, aquesta novel·la històrica, de viatges, aventures, amor i aprenentatge, conté, doncs, capítols que descriuen paisatges exòtics i altres que mostren paisatges interiors, parlen de proeses individuals i col·lectives, de diferents amors, d’atracció física, de sexe sense amor i d’amistat, de drames personals i universals, d’incidents predictibles i altres imprevisibles, mostra les contradiccions humanes i els possibles pactes a establir entre la realitat i el desig, deixa anar sentències d’aquelles que truquen al cor i el desvetllen…
(video de la novel·la: http://www.youtube.com/watch?v=4RCnMQqLubQ)
En resum: Malgrat el rerefons és real i els seus personatges històrics, coneguts, és una obra de ficció versemblant, interessant i equilibrada, la lectura de la qual entreté i encisa.
Maite Crespo
