Club de Lectura
Júlia M., de Sílvia Romero
Tertulià Crític: Ferran Planell
Per molt monòtona, plana i previsible que ens pugui semblar la vida, i em refereixo a cadascuna de les nostres –de vides–, dóna moltes voltes. I entre de tantes –vides– que tantes en donen –de voltes–, no es pot esperar sinó, que algunes o moltes d’elles, acabin entroncant-se. Això que sembla tan natural, i en ser-ho, tan assumit alhora, no desperta les mateixes inquietuds entre nosaltres. Sempre hi haurà qui dóna per fet i per bo tot el que li escau, i qui del que li escau en fa un motiu de recerca. És precisament d’un d’aquests dels que jo anomeno inquiets –inquieta en aquest cas–, de qui tracta el llibre.
Hi ha llibres que hom s’ha d’esforçar per a què acabin sent llegits i d’altres que enganxen. Júlia M. m’ha atrapat del tot a la pàgina 15, i això que les 10 primeres són: en blanc, títols, drets d’autor i d’edició i, com no, una dedicatòria i un parell de cites.
Tot i així, el llibre té un defecte i s’ha de dir: És massa curt. Quan un autor –autora, perdó– aconsegueix fer-te entrar amb els cinc sentits dins d’una història, acabar-la amb tan sols 163 pàgines (he descomptat les que no són pròpiament novel·la) és una mena de sacrilegi.
Ara bé, també he de reconèixer que en ser primet, facilita molt la seva lectura en qualsevol positura i elimina tota mena de perills. Dic això, perquè si teniu per costum llegir estirats al llit –tot i no ser el cas d’aquest, doncs, dubto que us adormiu llegint-lo–, n’hi ha d’altres que pel seu volum i pes, si per ventura se us desprenen de les mans, el risc d’estaborniment és molt alt.
Feta la broma, deixem el continent i fixem-nos en el contingut. Dins d’una narració en primera persona farcida de diàlegs que li donen un molt bon ritme, hi conviuen 2 gèneres literaris més. El dels diaris i dietaris íntims, i l’epistolar. El primer d’ells només ens el trobarem en començar i en acabar. L’altre, l’epistolar, estarà present durant tota la seva durada, alternant-se amb molt d’encert amb la narració pròpiament dita. No sé a vosaltres, però pel que fa a mi personalment, m’agraden molt les cartes. De fet les trobo a faltar, i quan m’és possible, les emulo encara que sigui en forma de mail. La literatura que s’ha arribat a produir quan s’escrivien cartes de debò, per molt que no s’arribi a publicar mai, haurà estat d’una qualitat i extensió admirable. Per això, considero que aquest toc que ens afegeix la Sílvia, li dóna un aire molt especial al llibre. El fa, si cal, encara millor.
Per referir-me al seu argument, just he començat parlant de vides que donen voltes, de vides que s’entronquen i de persones que senten més o menys inquietud a l’hora d’esbrinar el significat de la pròpia vida, o fins i tot de la dels altres. Seguiré una mica en aquesta mateixa línia, de xerrar molt i dir poc, per aprofundir-hi. Si en encetar-lo –el llibre– ens imaginem embarcats i disposats a navegar-lo, ens trobarem davant d’un riu cabalós, farcit d’afluents. Un riu que durant els seus trams d’aigües tranquil·les ens conduirà per plàcids moments de lectura, i que quan l’orografia les transforma en ràpids, ens esperonarà la imaginació fent-nos créixer l’avidesa per la lectura. Dit de forma més planera, un argument sòlid, sustentat…, o no, millor encara, molt ben sustentat en més d’una trama. I dins de tot aquest entramat, vull fer menció expressa de la manera sorprenent en què la autora fa aparèixer, just a punt d’entrar en l’última quarta part del llibre (pàg. 119), un nou personatge, la Sònia, amb el que començarà a ordir el desenllaç final.
I ja que he tret a la palestra un dels personatges, aprofitaré per fer-ne sortir algun més. I ho faré dient-ne el nom, el seu paper dins del llibre, i una dada més: També diré el seu significat més comú. La seva etimologia.
Començaré pel que ja he dit, i en només en aquest cas obviaré identificar al personatge.
SÒNIA: Un nom que significa: Sagaç. Que estima l’harmonia de les formes i elsmètodes persuasius.
Segueixo,
ELISA (protagonista principal i narradora de la història): Nom d’origen hebreu. Significa: Déu l’ha ajudat.
FAUST (marit de la Elisa): Del llatí feliç, a qui afavoreix la sort (i com tot, suposo que fins que s’acaba).
ANTÒNIA (mare de l’ Elisa): També ve del llatí i no és clara la seva etimologia. El seu significat més probable és: digna de lloança.
CLARA (filla de l’ Elisa): Un altre nom provinent del llatí. I de ben segur el de significat més clar: Claredat.
CLÀUDIA (d’aquest personatge em limitaré a dir que és un dels grans interrogants de la història): El significat del seu nom? Que camina defectuosament, que ranqueja.
REMEI (Una bona amiga de l’Elisa): de significat també fàcil d’encertar, vol dir: Solució. La que alleuja i cura els mals.
I per acabar, consti que només he dit “alguns”
FIDELINA (Una altra amiga de l’Elisa, aquesta, entre cometes) Nom de significat també prou suggeridor per ell mateix: La que és digna de confiança.
Pensant precisament si en escollir aquest últim, l’autora ho havia fet cercant un punt d’ironia, em vaig interessar pels altres.
Potser a vosaltres també us passarà mentre llegiu, que us acabeu preguntant si l’elecció dels noms és pura coincidència o per contra, és el resultat de tot un treball de recerca.
En aquests temps en què la paraula Maridatge està tan de moda, i que ha traspassat de ser un pur impost per impostar-se com a reina a l’hora de definir una bona conjunció, em permetreu que jo també l’utilitzi ara i aquí, per dir que el maridatge que aconsegueix la Sílvia entre els distints estats d’humor és de subtil exquisidesa. Alegria i tristor. Tan bon punt ens esbossa un somriure, com fa que els ulls se’ns humitegin. I això ho fa d’una manera tan natural i lligada, que la seva continuada alternança ens deixarà un molt bon regust de boca no només mentre el llegim, sinó fins i tot en el moment de donar-lo per acabat i tancar-ne les tapes. I no us estranyi si algun dels somriures us acaben en rialla, i els ulls humitejats en sanglot. Hi ha passatges amb molta força en ambdós sentits. En dues paraules: plorareu i riureu.
Jo n’he gaudit molt amb la seva lectura, i per tant, no em costa gens recomanar-vos-el. Llegiu-lo.
I em permetreu acabar amb un consell: Abans de llegir el final, torneu a llegir el començament.
M’explicaré. Ja us he comentat que dins del llibre hi trobareu també un xic escrit amb gènere de diaris i dietaris íntims. Són només les primeres quatre pàgines, i les tres últimes. Llegiu abans de les tres últimes, altre cop les quatre primeres. Val la pena fer-ho.
Gràcies. Llegiu-lo. Us agradarà molt.
Ferran Planell
