"La tomba de les llumenetes", d’Akiyuki Nosaka

La tomba de les llumenetes, d’Akiyuki Nosaka

Tertuliana Crítica: Alícia Gataxica

Akiyuki Nosaka, l'autor, va néixer en 1930 en la ciutat de Nakamura, situada en la prefectura de Kanagawa; el seu naixement va provocar una greu malaltia a la seva mare, que, per això, no podia fer-se càrrec dels petits i la família es va traslladar a viure amb la seva tia; no obstant això, la seva mare es va recuperar i la família va tenir una altra nena, Keiko. En 1945, durant els intensos bombardejos americans, el seu pare va morir i la seva mare va emmalaltir greument. Poc temps després, la seva germana també va morir a causa de la malnutrició.

La història que Hotaru no Haka (títol original de La tomba de les llumenetes) ens narra té claríssimes similituds pel que fa a la seva vida real.

Nosaka és principalment un escriptor de la postguerra, que narra les contradiccions de la societat japonesa d'aquest període, però alhora posa l'accent en les causes que van provocar la participació de Japó en aquest esdeveniment històric. En Hotaru no Haka podem apreciar una crítica a la societat tradicional japonesa, en el sentit de la forma que es va involucrar en la guerra.

Hotaru no Haka és sobretot un al·legat pacifista, però alhora pessimista. L'autor no escatima els detalls a l'hora de descriure la penosa situació de Seita i la seva germana Setsuko, la misèria que estan obligats a viure, la despreocupació de la resta de la societat davant els seus problemes. En definitiva, una sèrie d'esdeveniments i actituds que desemboquen inevitablement en un desenllaç tràgic.

En aquest sentit, us puc recomanar la  pel·lícula d’Isao Takahata amb el mateix títol. Si llegiu el llibre, apreciareu que aquesta segueix fidelment la història de Nosaka fil per randa, però hem de dir que Nosaka és un autor, com gairebé tots els de la seva generació, extremadament realista, així que no trobarem en aquest llibre les dosis de lirisme que es poden apreciar en la pel·lícula homònima, sinó dures descripcions de la realitat, encara que sempre vistes des del punt de vista del protagonista, Seita —alter ego de l'escriptor, sens dubte.

En definitiva, una història trista és una d’aquelles petites històries que amb poques paraules (poc menys de 25 pàgines) té molt a dir-nos. Sobre la gent malvada i sobre la grandesa d’altra gent, sobre la superació i, sobretot, dels nens, com els nens sovint demostren una valentia i una fortalesa molt superior a la majoria d’adults.

Em sembla una terrible lliçó de vida, d’aquelles experiències que malgrat que et fan un nus a l’estómac val la pena conèixer en tota la seva duresa i franquesa. Alhora podem veure l’efecte mirall des de l’altra banda d’Àsia. L’autor de La tomba de les llumenetes està a l’altra cara del mirall i és bo mirar a la gent que hi ha a l’altre costat i veure que malgrat la circumstància orteguiana hem de ser capaços d’entreveure als altres a través del vel. Però sovint ens costa mirar a l’altre costat del mirall perquè, segons LeviStraus,  ens fa por trobar a l’altre costat algú no pas gens diferent de nosaltres mateixos.

Per últim, però potser per a mi més important, vull explicar-vos com em vaig apropar jo a aquesta novel·la. La meva filla va anar al cinema a veure La tomba de les llumenetes quan tenia 10 anys amb els amics en una sessió especial del Saló del Manga. Llavors la vam veure juntes i vaig al·lucinar, perquè era una peli magnífica, amb un tema dur, franc, sense amagar res ni mica de l’esquinçament que provoca una guerra en una família, en uns nens, en una societat civil, i era ma filla que l’havia comprès perfectament qui me l’explicava a mi. El director d’aquella pel·lícula infantil era un director magnífic per fer arribar un tema com aquell sense amagar cap factor de cruesa però, alhora, parlant amb una tendresa extrema que feia estremir, comprensible per a qualsevol nano i sobretot per a qualsevol adult. Des de llavors he seguit les pel·lícules d’aquest director amb un altre director Hayao Miyazaki i Estudis Gimbli i no m’he penedit perquè m’han demostrat que tenen l’art i la intel·ligència de fer arribar a la gent jove els temes importants de la nostra societat de forma clara, franca i alhora amb un llenguatge comprensible i entenedor. Imagino que veureu aquestes pel·lícules com infantils i de manga però doneu-les una oportunitat, i recordeu que han rebut algunes d’elles el Globus d’Or de la Berlinale, o el premi a millor pel·lícula del Festival de Venècia.