Club de Lectura
Els infinits, de John Banville
Tertulià Crític: Vladimir
Començaré amb una confessió: sóc un lector compulsiu. Quan descobreixo un autor que m’agrada no em tranquil·litzo fins que no he llegit –i gaudit– tots –absolutament tots!– els seus llibres. Em va passar de molt jovenet amb Cortázar, Calders, Borges, Bradbury i Highsmith. De més gran amb Nabokov, Kafka, Arreola i Bernhard. I entre els escriptors vius, segueixo obsessivament cada llibre que publiquen Marías, Echenoz, Ishiguro, Monzó, Wolff, Fernández Cubas i, molt especiament, l’irlandès John Banville.
De Banville vaig començar llegint “Imposturas” (Vila-Matas el recomanava en un suplement cultural) i des de llavors m’he empassat –hauria de dir “degustat” que queda més fi?– totes les seves obres, incloses les tres novel·les negres que darrerament ha signat amb el pseudònim Benjamin Black (i que també us recomano vivament). No us estranyarà que esperés amb candeletes la seva última novel·la, “Els infinits”.
Què té Banville que fa els seus llibres tan fascinants? Sobretot una prosa curosa, treballada, en la qual cada paraula compta; una prosa de gran volada poètica, plena d’imatges inspirades; i tot regat amb dosis generoses d’ironia. Sobre els arguments cal tenir present que Banville ha declarat sovint que “l’estil va al davant, i la trama darrere, fent llargues gambades”. Tot i així, “Els infinits” presenta una estampa familiar prometedora: un matemàtic il·lustre en coma, una esposa aficionada a la beguda, una filla desequilibrada, un fill que ve de visita amb la Helen, la seva bellíssima esposa. L’acció té lloc a la casa de camp dels Godley durant un sol dia. Al voltant del matemàtic moribund es mourà la família, els servents i alguns visitants fantasmagòrics.
Però el principal encert de la novel·la és el punt de vista, un narrador omniscient com mai no n’haureu trobat cap altre: el Déu Hermes! Per tant, venint d’un Déu no ens ha de sorprendre l’omnisciència absoluta que presideix la veu narradora: tan aviat seguim la història des del punt de vista del fill, com des de la perspectiva del propi matemàtic inconscient (inconscient però amb capacitat de raciocini), fins i tot a través dels ulls de Rex, el gos de la casa! En ocasions els propis déus intervenen en els conflictes de la família Godley, perquè paral·lelament a l’activitat dels mortals, el lector seguirà les evolucions dels immortals: Zeus, trapella, perseguirà la Helen, i Hermes embolicarà la troca amb alguns dels servents. Un embolcall lleuger, proper a estones a un vodevil, que no defuig tractar temes profunds i “seriosos” (no oblidem que, al capdavall, el protagonista és a punt d’anar-se’n a l’altre barri!): la inevitabilitat de la mort, la insignificança d’una vida humana, la memòria, l’oblit.
No em puc estar de citar tres frases que vaig subratllar (el problema amb Banville és que si el lector és aficionat a subratllar les frases brillants, els llibres acaben guixats de principi a fi!): “El doll blanc del reactor d’un avió a les altures obre la cremallera del cel pel mig” (una inspirada imatge poètica); “el secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar les coses com veritablement són és allò que els permet de viure” (una reflexió lúcida que més tard el personatge argumentarà): “té la closca pelada, envoltada d’una corona de llorers de rínxols brillants i negres, una cara gens saludable, bulbosa, blanca com un plat, i un nas com un dit petit trencat; les mans, grassones i infantils, sembla que estiguin entaforades com taps de suro als extrems dels braços grassos” (una descripció imaginativa, que defuig el lloc comú).
Jordi Masó
