Novetat editorial: «La sendera del pensament» Ferran Planell i Clofent

La sendera del pensament

Ferran Planell i Clofent

[ Adquirir ]

La sendera del pensament

Ferran Planell i Clofent

Col·lecció Camí del Sorral - Número 7
Lo Càntich - ARC
Abril, 2013
Pàgines: 82 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN: 9772014303903 07>

Pròleg:
Elisenda Sala i Ponsa

Il·lustracions de coberta i interiors:
Ferran Planell i Clofent
Montse Assens

Pròleg

          No hi ha cap dubte que l'amic Ferran utilitza els aforismes, per explicar-se la vida, la seva i la dels altres, però, crec, sense cap intenció didàctica, sinó, més aviat, per tranquil·litzar el seu esperit.

          Sap dir-nos molt amb poques paraules, suggerint-nos la seva concepció ètica o moral pouada de l'experiència.

          En una època en què la gent twitteja per a no dir rés, reconforta trobar aquests fragments rics de contingut.

          Ferran Planell ens porta a reflexionar sobre la profunda realitat de la vida a través d'una lògica discursiva.

Elisenda Sala i Ponsa

Ferran Planell i Clofent (nascut el 1959 a Barcelona) tot i que professionalment es dedica a l'assessorament d'empreses, sempre s'ha interessat pel món artístic. Música, Escriptura i Fotografia són fidels companyes de viatge en el moment de gaudir del seu temps lliure.

Un garbuix de les tres és el seu ideal. Encara que conjuntar-les totes, com vam poder gaudir a la segona edició dels Poemes Il·lustrats, és quelcom que s'ha donat en poques ocasions.

De petit va estudiar música, però, segons ell mateix explica, no va aconseguir aprendre'n prou. D'escriure i fotografiar diu no haver-ne estudiat mai i que és l'edat el que l'ha desinhibit el suficient per a gosar a expressar-se en totes elles.

En fotografia és membre de la FCF, la FIAP, la CEF, i de l'Associació d'Artistes de Premià de Dalt.

Té fotografies publicades a la revista Catarsi, a la revista Lo Càntich (portada del número 14, Símil, 2012) i al blog de fotografia, "Duo Toscana": fotosduotoscana.blogspot.com

Ha obtingut el 1r premi de fotografia del concurs fotogràfic "El fet Geganter 2008", el 2n premi de fotografia del "I Concurs fotogràfic del Parc de la Serralada Litoral 2008" i l'Accèssit de fotografia del "VI Premi Memorial Pere Farran 2008".

En l'àmbit literari, escriu aforismes en el seu bloc "el pensador", somiejant.blogspot.com i relats i poesia a "relatsencatala.cat" des del 2005.

Col·labora mensualment escrivint un article d'opinió en el "Tribuna Maresme".

Obra col·lectiva editada:
Narrativa: Relats en català 2.0 (La quadriga). Barcelona, t'estimo, Temps era temps, Segona oportunitat (Meteora).
Contes infantils: Garbuix de contes, Criatures fantàstiques, Les Estrelles (Meteora).
Poesia: Tensant el vers, Llibertat (Meteora), Poemes per a la Marató (La Comarcal), L'estimem perquè és la nostra! (ARC-Lo Càntich).

Ha obtingut dos anys consecutius el Premi de poesia del Pla de Santa Maria, i el Premi de narrativa de la Bisbal del Penedès.

Com a rapsode, ha estat guardonat amb el 2n premi del Concurs ARC de Rapsodes 2012.

És membre de l'Associació de Relataires en Català (ARC).

"La sendera del pensament"
Ferran Planell i Clofent

Novetat editorial: «Lírica Galaicoportuguesa Medieval» Xavier Sierra Valentí

Lírica Galaicoportuguesa Medieval

Xavier Sierra Valentí

[ Adquirir en paper / Descarregar en ebook-pdf ]

Lírica Galaicoportuguesa Medieval

Xavier Sierra Valentí

Col·lecció Camí del Sorral - Número 5
Lo Càntich - ARC
Abril, 2013
Pàgines: 174 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN: 9772014303903 05>

Fotografies:
Xavier Sierra Valentí

          Xavier Sierra Valentí (Girona, 1952) és Doctor en Medicina, dermatòleg i Llicenciat en Humanitats.

          Ha publicat diversos llibres d'història de la Medicina (Historia de la dermatologia, Mra, 1994; Dermis i cronos: la dermatología en la historia, Planeta De Agostini, 1995; Historia de las enfermedades cutáneas producidas por hongos, MRA, 1997; La vida quotidiana a l'Edat Mitjana a través de l'Art Gòtic, Vicens-Vives, 2000; Historia de las micosis cutáneas, MRA, 2004). En el terreny lingüístic va ser un dels autors del Vocabulari Mèdic (1974). En història medieval ha col·laborat en publicacions del MNAC.

          Premi Roel de l'Institut Mèdic Valencià sobre Aspectes mèdics a la València del s. XV, reflectits a l'Espill de Jaume Roig (2001). Ha impartit conferències a mitja dotzena de països, entre les quals destaquen algunes sobre temàtica artística i literària del món antic i medieval, així com una conferència sobre Arnau de Vilanova a la Universitat de Montpellier (2003).

          Coordinador del fòrum Roma a la UOC (2005-2009). Ha seleccionat, comentat, traduït i publicat dues antologies de textos poètics (Poesía a flor de piel, MRA, 1996 i 1997).

          Ha traduït, al català, poemes de l'escriptor gallec Celso Emilio Ferreiro; i cantigues medievals galaicoportugueses al disc de Xurxo Romaní & Koichi Tanehashi: Escarnho e maldizer (2009).

          En Lírica Galaicoportuguesa Medieval ens ofereix una acurada selecció de 40 cantigues medievals traduïdes al català, on recull cantigues de tema religiós, cantigues d'amor, cantigues d'amic i cantigues d'escarni i maleir, precedides per una introducció on descriu diversos aspectes lingüístics, històrics i culturals relacionats amb la lírica galaicoportuguesa medieval.

"Lírica Galaicoportuguesa Medieval"
Xavier Sierra Valentí

Presentació del llibre: 'Segona oportunitat' (Diveros autors) Editorial Meteora - Associació de Relataires

Presentació del llibre:
'Segona oportunitat'

Editorial Meteora - Associació de Relataires en Català

Ens plau convidar-vos a la presentació del llibre de relats:

Segona oportunitat
(Diversos autors)

A càrrec de Sergi G. Oset
amb la intervenció de M. Montserrat Medalla, Mercè Bagaria, Núria Claverol i Català,
Ferran d'Armengol i la col·laboració especial de Georgina Sáez, Marina Buisan,
Núria Vilahur i Guerau Martínez.

Us esperem el dissabte 13 d'abril de 2013, a les 12 del matí,
a la Biblioteca Sagrada Família (Carrer Provença, 480, Barcelona).

Relats finalistes del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio 2012-2013 Març 2013: «Enveja» Associació de Relataires en Català

Relats finalistes del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2012-2013
Març: «Enveja»

El jurat d'autors i autores del Concurs
ARC de Microrelats a la Ràdio 2012-2013 "Pecats capitals (7+1)",
desprès de les deliberacions necessàries, fa públic el veredicte de les obres
seleccionades corresponents al subtema: "Enveja":

Relats seleccionats

Títol - Autor/a o Nick

It’s a Wonderful Life (distorsionant Frank Capra) - Sergi G. Oset

Del desig i del desgrat - Ferran d'Armengol "L'Home Fosc"

El comiat de la primavera - "Pit-roig"

Hope - Mercè Bagaria "Frèdia"

El cercle viciós - Mercè Bellfort

Enhorabona als autors i autores seleccionats.
Moltes gràcies a tots els participants.

Comissió de Concursos
Associació de Relataires en Català
Dimarts, 2 d'abril del 2013

Bases del Concurs i relats finalistes

Per Sant Jordi 2013, recomanem llibres

Per Sant Jordi 2013, recomanem llibres

 

Benvolguts companys i companyes relataires,

S’apropa un dia molt especial per a tots els amants de les lletres: la Diada de Sant Jordi.

Enguany, l’ARC vol celebrar-ho d’una manera especial amb tots vosaltres: compartint quin és el vostre llibre de capçalera preferit, quin és el poemari que us té el cor robat, el llibre de relats que us treu la son o la novel·la que us ha enganxat com cap altra.

En definitiva, volem que ens feu una, o més d’una, recomanació per Sant Jordi.

Només us demanem que ens digueu el nom de l’autor/autora, el títol de l’obra i l’editorial, i (si voleu) que ens descriviu en dues ratlles el perquè de la recomanació i què us ha dut a enamorar-vos del llibre.

Podeu fer-ho a partir d’avui mateix i fins el dia 23 d’abril a les 00:00h a l’esdeveniment que hem creat per aquest fi a Facebook.

O a través del nostre compte a Twitter, amb el hashtag #ARCstjordi . 
Esperem les vostres recomanacions.

Feliç Diada.

L’equip de l’ARC.

 

Lliurament Premis ARC-Catarsi 2012

Sempre m’ha atret Sant Celoni, la porta sud que dóna accés a la màgia del Montseny. Aquest cim, amb les seves rodalies i paisatges, sempre m’ha fascinat. I cal afegir a la bellesa d’aquests indrets les seves sobrenaturals històries de follets, de fades, de bruixes, per la molsosa i els apareguts o per tantes nits de màgia. Tot plegat, un món fantàstic. Quin lloc millor per fer un lliurament de premis de Ciència Ficció, Fantasia i Terror? (amb majúscules, sí!)

 

No passen gaire de les onze quan deixem el cotxe a mig camí del carrer Alguersuari i la Plaça de la Vila. Baixem fins el Bar “La Clau”, punt de trobada i lloc on després està previst fer el dinar.

No brilla el sol, però tampoc fa fred i uns núvols força negrots ens tapen la vista del cim. Poc abans de les dotze ens assabentem que un accident a l’entrada de Sant Celoni endarrereix a alguns dels assistents a l’acte. Arribada l’hora, els qui ens hem trobat en el bar marxem plegats fins la Plaça de Vila. A l’entrada del Palau Can Ramis ens esperen altres assistents, i aquí faig un punt i apart.

 

Can Ramis

Can Ramis era un palauet que estava a Barcelona, i el constructor Celoní, Fidel Perxachs el va fer traslladar a Sant Celoni i el va reconstruir pedra per pedra en l'indret on es troba actualment. I perquè faig aquest apunt? Doncs perquè a RC hi ha una relataire amb el nick de “nàiade” i els qui la coneixen també saben que es diu Montserrat Lloret Perxachs. Doncs resulta que aquesta relataire és la néta del constructor Fidel Perxachs, així que aquesta mini trobada ens porta a una nova història de les moltes que aixopluga el Montseny. La Montserrat, justament, era una de les que esperava, a l’entrada de Can Ramis, l’arribada de la comitiva.

Salutacions i abraçades dels coneguts i sense gaires preàmbuls entrem al palauet. Anem una mica fora de programació, però tampoc hi ha presa. Amb tota la gent de l'organització a punt i el repartiment d’uns números per a una rifa cap el final de l’acte, i amb el públic assegut en les cadires de la sala Bernat Martorell, l’Eloi dóna per començat el lliurament, i cedint la paraula als membres de la taula que comencen oficialment l'acte.

 

Sergi i Menut

 

A la taula hi ha l’Albert Valls, “Menut”, per part de Catarsi i el Sergi G. Oset, per banda de l’ARC. El Menut és l’encarregat de trencar el gel i dirigir les primeres paraules a l’assistència parlant de les Ter-cat i del premi, que de moment quedarà en dues edicions, però sense tancar la porta a noves en un futur. Tot seguit el Sergi parla de l’Associació de relataires i la seva relació amb el premi.

Fent torns el Sergi i el Menut comencen presentant les diapositives del concurs d’il•lustracions que acompanyen els relats finalistes publicats a les revistes Catarsi 10 i 11. Als autors, que tot seguit relacionaré, se’ls fa entrega d’un certificat i d’una revista Catarsi. Els triats són: Glòria Calafell, per L’Imperi Persa. Roxanna Canudas, per La Guerra del Francès. I Bernat Gomez Lucas, per La guerra de Successió.

 

Glòria Calafell recull el certificat

 

Els relats presentats a concurs els calia seguir els temes proposats cada bimestre i dins de la temàtica de ciència ficció, fantasia o el terror. Cada bimestre es triaven tres relats per passar a la selecció final, i d’aquests tres, un de cada passava a la final, i els finalistes varen ser aquests:

 

Primer bimestre: Otger Cataló – Francesc Aunion - Una lliçó d’història.

Segon bimestre: L’Imperi Persa – Ferran d’Armengol – L’interregne Persa.

Tercer bimestre: Grigori Rasputin – Francesc Aunion – El senyor de les paraules.

Quart bimestre : La guerra del Francès – Ferran d’Armengol – La residència del general.

Cinquè bimestre : Jaume I el Conqueridor – Alícia Gili – Un onze de setembre.

Sisè bimestre : La guerra de successió – Pau Varela – La carn dels herois.

 

Als finalistes els van presentant alternativament el Menut i el Sergi i els fan entrega dels diplomes, amb un número de la revista Catarsi. En l’entrega el Sergi llegia una petita referència dels autors finalistes i tot seguit, el rapsode de Vilassar de Dalt; Ferran Planell, membre de l’ARC, llegia un fragment del conte i, com anècdota curiosa, cal comentar que els nervis traïren al Menut un parell de vegades, ja que va començar a presentar el següent finalista quan el rapsode encara no havia llegit el tros pertinent. El Sergi el renyava, afectuosament, i el Menut s’excusava dient que això de parlar en públic mai no ha estat el seu fort i que de fet, no li agrada, i que per això els nervis el feien anar per feina.

 

Ferran Planell preparant una lectura

 

Dels sis finalistes, l’Alícia Gili i Francesc Aunion no estaven presents, el segon va encarregar a un amic, el Pep Puigtió, recollir la distinció i l’Alícia ho rebrà de mans d’algun membre de la junta de l’ARC.

Acte seguit es va fer entrega d’un diploma especial al concursant més jove que havia estat triat en un dels bimestres, i aquest era en Edgar Cotés, de Balaguer, amb el relat “L’immortal”. (El podeu llegir si cliqueu a l'enllaç).

 

Però abans de desvetllar el guanyador, i per fer-ho més emocionant, el Menut llegeix els micró relats guanyadors del concurs de piulades. Per no allargar gaire la crònica us enllaço a la pàgina on estan penjades les piulades guanyadores i on també podreu trobar totes les altres.

De les tres piulades guanyadores, sols estava jo per recollir la recompensa, que es tractava d’una portada de la revista signada per la seva autora, la Meritxell Ozcáriz que va fer l’entrega personalment i a qui el Sergi la va sorprendre fent-la parlar una mica; ella tampoc en tenia costum, però se’n va sortir molt bé.

 

Feran recollint la portada signada per la Txell Ozcariz

 

Aprofitant la presència del jove escriptor Edgar Cotés, se’l demana que faci de mà innocent per la rifa del número que han donat en entrar a la sala i obsequiar a un venturós assistent amb números de la Revista Catarsi anteriors i signats per alguns dels autors publicats. El sorteig es fa llençant un curiós dau de cent cares que ha dut el Menut. Per coses del destí el premi va a parar a mans de la germana de l’Edgar; l'Aida. Tot gràcies a la màgia de la fantasia? O la sort!

Tot seguit el Menut presenta els números deu i onze de la revista Catarsi, comentant que en un principi en volien fer una amb els sis relats finalistes, però que la llargada dels mateixos feien inviable un sol número, així que varen decidir triar els dos millors relats que per puntuació haurien quedat finalistes davant d’altres bimestres, demostrant el seu bon nivell i arrodonint les dues revistes amb quatre relats cada una. De la portada, com ja he comentat abans, se n’ha fet càrrec la Meritxell Ozcáriz, fent que, en posar-les una al costat de l’altre, les dues portades ens mostrin la cara d’un no mort de la guerra de successió.

I per fi, ja no quedaven excuses per presentar a l’autor guanyador d’aquest II Concurs ARC-Catarsi i aquest va ser per al relat “La sang dels herois” presentat en el sisè bimestre i sota el tema de: “La guerra de successió” i escrit per Pau Varela. Li fa entrega del premi econòmic, del certificat i un número de la revista Catarsi, la Montse Assens membre de l’ARC.

 

Pau Varela recollint el premi de mans de la Montse Assens

 

Del Pau Varela no en té gaire informació el Sergi, per això el fa seure al seu costat i li fa una petita entrevista. El Pau viu a Tarragona i és llicenciat en filologia anglesa i ha fet de monitor esportiu. Demostra ser un jove molt despert. Per començar fa un petit al•legat en defensa de la fantasia i en concret de la que s'escriu en català, i després confessa que està preparant alguna cosa més extensa i que també té pensat treballar el mateix relat guanyador per fer-ne una història més elaborada i llarga, però també té intencions de tocar altres camps que no visquin tant dins de la fantasia. El seu relat entra dins del gènere fantàstic dels no morts i el món dels zombies, i comenta que el tema li va venir que ni pintat ja que en un setge de més d’un any, alguna cosa més hauria d’haver en aquella guerra a part dels dos bàndols.

He llegit el relat i certament, a part d’estar molt ben escrit i ben portat, sense cap grinyol perceptible, Pau es mostra agosarat i té una visió molt encertada i original de la situació, malgrat el tema dels no morts està tan de moda a l‘actualitat, en la lectura del relat ell el fa sentir com una novetat real i possible. Esperaré ansiós la versió llarga d’aquesta història.

Acabada l’entrevista del Sergi, per part del Menut es presenta la propera edició del premi StarTrek-Catarsi 2013. Per aquest any l’ARC no ha renovat la col•laboració amb la gent de la revista Catarsi i de les Ter-cat, però no tanca cap porta a una futura tasca conjunta.

 

Els números 10 i 11 de la revista Catarsi

 

I amb els comiats de rigor es dóna per tancada la sessió, no sense avisar als assistents que no es permetrà la sortida de sala a aquells que no comprin algun número de la revista Catarsi, si no compren les dues.

Poc abans de les dues i a la plaça de la vila ens acomiadem dels amics i coneguts fins a una nova ocasió. Una bona hora per anar a dinar. Una part tornen al Bar “La clau” per cel·lebrar la 28 Ter-Cat, i altres es dispersen per Sant Celoni a gaudir del dissabte i descobrir nous racons i motius fantàstics.

 

Ferran d'Armengol

Sant Celoni, 16 de Març de 2013

Convocatòria oberta per a dissenyadors i il·lustradors 2013

Convocatòria oberta per a dissenyadors i il·lustradors
(CONCURS ARC A LA RÀDIO - “PECATS CAPITALS 7+1”)

Data d'inici: 01/04/2012
Data de finalització: 31/05/2012

Hola a tothom!
Després de la bona acollida que va tenir el concurs per dissenyar les portades dels reculls “Secrets” i “Sentiments”, des de l’Associació de Relataires en Català continuem amb la tasca d'engrandir la Col·lecció ARC amb una tercera edició del “Concurs ARC A LA RÀDIO 2012-2013 – PECATS CAPITALS 7+1”.
El concurs ja està entrant en la seva última fase. Ara toca el torn de dissenyar la portada; però, a més, en aquesta ocasió volem que el llibre resultant disposi de més treballs gràfics, donada la participació i la qualitat dels treballs rebuts en anteriors convocatòries.
Per això demanem la vostra col·laboració: aquells i aquelles que així ho desitgeu, podeu enviar un correu a l’ARC (associacio.relataires@gmail.com) amb el títol “Portada 7+1” i annexar una imatge, il·lustració, dibuix, pintura, fotografia... pensada per a la portada d’aquesta publicació.
També podeu enviar un treball que tingui una especial afinitat amb alguna de les temàtiques mensuals del concurs amb el títol “Il·lustracions 7+1”. Tingueu en compte que aquestes il·lustracions interiors seran editades en blanc i negre.
Cada autora/autor podrà enviar un treball per a la portada i un treball per a cadascun dels subtmes del concurs de relats, que hauran de reunir els següents requisits:

- Format vertical.
- Mida mínima: 15 cm altura x 10 cm amplada.
- Resolució mínima: 300 ppp (equivalència: 4500p x 3000p).
- NO han d’incloure cap text a la imatge.

Els subtemes de les il·lustracions interiors són:

Luxúria
Gola
Avarícia
Peresa
Ira
Enveja
Supèrbia
Escriptura

Des de l’ARC els anirem recollint i penjant al blog: http://www.secretsarc.blogspot.com.es/ on els podreu visualitzar. Posteriorment, farem una votació per triar la il·lustració que encapçalarà el recull de microrelats i aquelles altres que apareixeran a l’interior.
L’autora/autor del treball escollit per la portada de “PECATS CAPITALS 7+1”, rebrà com a mostra d’agraïment per part de l’ARC, un exemplar del llibre el dia del lliurament de premis del concurs.

(per a qualsevol dubte o aclariment, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres
mitjançant el correu electrònic de l’Associació)

Gràcies,
ARC

Guanyadors del concurs de piulades “ARC-Catarsi” de fantasia històrica.

Coincidint amb el Segon Concurs de relats de ciencia-ficció, fantasia i terror en català organitzat per l’ARC i la revista Catarsi, durant els dies 13, 14 i 15 de març es va dur a terme un concurs de piulades a través de Twitter inspirat en els mateixos temes que el concurs d’origen.

El recompte de articipació del concurs de piulades dona un total de trenta piulades a càrrec d'onze autors, i autores diferents.

Les tres piulades guanyadores, que reproduïm a continuació, es van donar a conèixer dissabte dia 16 al lliurament de Premis ARC-Catarsi celebrat a Sant Celoni:

Gòmez de la Sorna ‏@odradek1
A les Termòpiles, amb sols 300 followers espartans, Leònides s'enfronta heroicament a un immens exèrcit de Xerxes socials.#fantasiahistorica

Alfons DelgadoGarcia ‏@alfonsdg
I Otger envià el seu fidel gos a cercar guerrers. I aquest va córrer. De sobte, el rastre d'una gosseta. Salaam'Ala ikum #fantasiahistorica

Ferran d'Armengol ‏@HomeFosc
@revistacatarsi #fantasiahistorica Alexandre sortí a la terrassa a guaitar els jardins i tornà cap cot remugant: Me'ls imaginava més grans!

Els tres microrelats premiats rebran una portada original de la revista Catarsi, signada per la seva autora, Meritxell Ozcariz.

A continuación el llistat complert d’autors, autores i microrelats participants:

angie torres ‏@angie635
@arcrelataires #fantasiahistorica Doblement dolorós era enterrar-los al fossar. Les moreres protegien el sòl i les despulles de Barcelona

angie torres ‏@angie635
#fantasiahistorica @arcrelataires s'emprovà el vestit de Josephine enfilat a la cadira. Si fos dona, Napoleó no seria un acomplexat.

angie torres ‏@angie635
El Borbó degustava les millors llangonisses mentre li comunicaven quantes baixes sofria Barcelona #fantasiahistòrica @ARCrelataires
angie torres ‏@angie635
Mentre Rasputín conspirava, la petita Anastàssia s'imaginava fent trenes a aquella negra cabellera @ARCrelataires #fantasiahistòrica

Alfons DelgadoGarcia ‏@alfonsdg
I Otger envià el seu fidel gos a cercar guerrers. I aquest va córrer. De sobte, el rastre d'una gosseta. Salaam'Ala ikum #fantasiahistorica

Alfons DelgadoGarcia ‏@alfonsdg
El 1er cop que una rodanxona venusiana guanyà el concurs de Miss Univers s'inicià la guerra anomenada la Revolta del Saxó #fantasiahistorica

Alfons DelgadoGarcia ‏@alfonsdg
I Otger Caneló, el Grassonet, preparà un gran tiberi ‘al dente’ als sarraïns. Aquests,entusiasmats i agraïts,es retiraren
Ana Canudas ‏@anacanudas1
El llibre de text de #fantasiahistorica es va obrir, Rasputin i Jaume I feien front comú front els morts vivents de la guerra de successió

Ana Canudas ‏@anacanudas1
#fantasiahistorica El gegant de casc alat esquinçava colls a tort i dret amb la seva gran espasa imbuïda per la destresa de la màgia.

Ana Canudas ‏@anacanudas1
Al tamboriler se li queien els dits cada cop que repicava. Els francesos fugien cames ajudeu-me de l'horroros mort vivent.#fantasiahistorica

Ana Canudas ‏@anacanudas1
Els perses cavalcaven sobre escorpins, serps i dracs, el seu imperi, beneït dels deus, no tenia aturador. #fantasiahistorica

Ana Canudas ‏@anacanudas1
El film de #fantasiahistorica acavà malament, els morts es menjaren els espectadors, mentre Jaume I saltava de la pantalla tallant colls

Dolors Simó ‏@dolorssimo
Quan va notar les gèlides aigües als seus pulmons, en Rasputin va pensar, alleujat: per fi sóc mort! #fantasiahistorica @ARCrelataires

Edgar Cotes Argelich ‏@EdgarCA97 12/g
@revistacatarsi #fantasiahistorica Encara avui els seus ulls hipnòtics segueixen vius esperant, impacients, el moment del gran ressorgiment.

Edgar Cotes Argelich ‏@EdgarCA97
#fantasiahistorica L'immens brogit retrunyí pel lloc amb força, com mil exèrcits, tot atemorint als frenètics invasors.

Ferran d'Armengol ‏@HomeFosc
@revistacatarsi #fantasiahistorica La guerra del Francès? a mi, si em fot la dona, com si és de Vallfogona.
Ferran d'Armengol ‏@HomeFosc
@revistacatarsi #fantasiahistorica Alexandre sortí a la terrassa a guaitar els jardins i tornà cap cot remugant: Me'ls imaginava més grans!

Gemma Matas Gustems ‏@GMatasG
#fantasiahistorica Els perses van saquejar Eretria, però van caure derrotats en mans dels atenencs.El nom llegendari de la batalla és Marató

Gemma Matas Gustems ‏@GMatasG
#fantasiahistorica Quan els perses van prendre Egipte, van perjudicar els interessos comercials grecs en aquest país.
Gemma Matas Gustems ‏@GMatasG
#fantasiahistorica Els orígens de les guerres mèdiques van ser durant la gran expansió de la Pèrsia dels aquemènides.
Gemma Matas Gustems ‏@GMatasG
#fantasiahistorica Jaume I topa seriosament amb Alfons el Savi despres de la conquesta de les darreres places valencianes.


Gòmez de la Sorna ‏@odradek1
A les Termòpiles, amb sols 300 followers espartans, Leònides s'enfronta heroicament a un immens exèrcit de Xerxes socials.#fantasiahistorica

Gòmez de la Sorna ‏@odradek1
La revolta interna causada per l’imminent atac grec obligà Darios III a enviar milers d’homes a la capital, per ser polis.#fantasiahistorica

Jordi GT ‏@JordiGT1
#fantasiahistorica @revistacatarsi Avui és un dia trist per la Corona d'Aragó, el tractat ha estat signat. Felip és rei.

Jordi Puig ‏@jpuigg
#fantasiahistorica @ARCrelataires "Quan Rasputin era colpejat fins a morir, va jurar que un dia tornaria", els hi recordà clar i ras Putin.

ninona ‏@ninona1206
@ARCrelatairesOtger i 9 barons alçaren les espases al Montgrony: Sarraïns, tremoleu! Defensarem la Terra i serem fidels!

Patrice Louvert ‏@PatriceLouvert
#fantasiahistorica Les llances repicaven al terra, els milers de soldats perses avançaven. Va aixecar la mà i el mar va esberlar l'exercit
Patrice Louvert ‏@PatriceLouvert
#fantasiahistorica La carn de canó queia a tort i dret. Els cucs pensaven que aquell matí tindrien un bon apat.

Patrice Louvert ‏@PatriceLouvert
#fantasiahistorica El drac sortí i cremà tot el poble, el tamboriler va dir que havien estat francesos. Qui el creuria si no?
Patrice Louvert ‏@PatriceLouvert
#fantasiahistorica Jaume I volava amb la seva imaginació. L'imperi s'obria als seus peus. La sang besava els seus dits


Gràcies a totes i tots els participants i felicitats als guanyadors!

«Premi a una veu amb caràcter» Silvia Armangué guanya amb "Estats del metall" el V Certamen de Poesia Paraules a Icària Per: Mercè Bagaria

«Premi a una veu amb caràcter»

Silvia Armangué guanya amb "Estats del metall"
el V Certamen de Poesia Paraules a Icària

Per: Mercè Bagaria

     Que la Sílvia Armangué ha guanyat un premi de poesia important a hores d'ara ja ho sap tothom a l'ARC i qui no ho sap és perquè és despistat de mena. Tot i així, per als despistats, només cal que enllaceu amb el blog de l'ARC o bé amb la revista Lo Càntich on trobareu una crònica detallada. El que volíem era que la premiada ens parlés una mica de què és Estats del metall, el poemari que va embadalir el jurat, que el va triar per absoluta unanimitat, que ens parlés dels poemes que el poeta i rapsode Eduard Miró va triar curosament per delitar el públic assistent. Volíem saber d'on li surten imatges tan belles com «amor de lluna tatuada a la pell dels marges de salobre, al cantó blanc de l'estela del metall». A la Sílvia no li agrada gaire, diria que gens, sentir-se el centre d'atenció. Tot i així, li vam poder arrencar algunes respostes, respostes que li agraïm profundament, perquè aquell era un dia per gaudir amb la família i els amics i no per ser interrogada.

Estats del metall

     La Sílvia ens explica que Estats del metall és un conjunt de poemes escrits al llarg de set anys. Aquests poemes «parlen sobretot de la impermanència de les coses físiques i de les emocionals i de la meva manera d'enfrontar-me a les pèrdues. He sentit al llarg de la vida que no m'adapto als canvis i aquests poemes els he escrit per intentar posar una mica d'ordre al meu caos interior. No puc comprendre les causes de les meves pors, angoixes o nostàlgia, però puc donar-les-hi forma, treure-les de la foscor inquietant de la memòria, i aquest intent m'alleuja. Faig servir metàfores, perquè les imatges que s'adapten als meus sentiments sempre són més "dolces", més assumibles, que allò que sento en realitat. Les paraules són un bàlsam.

     Els animals formen part dels meus records, i m'hi sento molt identificada, per això en parlo molt sovint. No m'interessa l'autoanàlisi, crec que és un cabdellar inútil; les persones som resultat de milers d'avinenteses, des de l'olor primera que ens va impregnar fins al vent que ha bufat aquesta nit, i que voler descobrir el "món" en relació a un mateix és perdre el temps. En aquest sentit m'identifico amb el sistema de "xarxa" que defineix actualment les nostres relacions: no hi ha un dalt i un baix, o una piràmide; hi ha una constant tramesa de missatges cap a totes bandes. Això genera una generositat en idees i pensament, un diàleg que s'assembla molt al científic. Contínuament hi ha d'haver connexions entre descobertes i savieses, si no la ciència es replega i mor.

     M'agrada la natura i saber coses sobre les interaccions entre formes de vida. Se'm escapa la matemàtica i la física i això em dol molt, perquè sense entendre una mica d'aquestes ciències no és possible acostar-me a les bases primeres del món on vivim. Sobre els poemes, els he agrupat per "temes": cada un és un poema deslligat dels altres, però he procurat que cada capítol tingui una cadència similar».

«Els poemes són còpies pàl·lides del meu interior»

     De fet, la cadència del vers és una de les característiques que van apuntar des del jurat a l'hora d'atorgar el premi, un ritme i un llenguatge molt particular que defuig els tòpics. No podem evitar preguntar-li com l'aconsegueix. La Sílvia s'ho rumia una mica i després ens diu que no sap explicar com fa els versos i afegeix: «Sempre sorgeixen d'imatges recurrents, de somnis, de vivències que em persegueixen. Intento posar en paraules el "paisatge" que percebo. Aquests quadres sempre tenen colors, moviment, olors i sons, i per això m'és difícil explicar-los. Mai no aconsegueixo plasmar en detall allò que sento, perquè les paraules són limitades. Sempre em sembla que els poemes són còpies pàl·lides del meu interior, però no tinc altres eines que aquestes, no en sé fer servir d'altres. Voldria haver estat capaç de compondre música, però no en sé; i després de la música, el que m'ha commogut més són els llibres. Així que intento explicar-me a través de les paraules».

«La meva catarsi ha estat simplement viure»

     De sobte em vénen al cap les paraules del president del jurat que deia que al poemari hi podem trobar com el temps ha fet una operació de catarsi. Li pregunto a la Sílvia si hi està d'acord. S'afanya a respondre que sí, i que no només el temps fa aquesta operació. «També resulta catàrtic -diu- el reconeixement, el fet d'assumir els canvis. No em puc enfrontar a tot, ni comprendre els motius, ni entendre el món, però sí puc veure que he canviat, que la gent m'ha ensenyat coses com la compassió, l'estimació, el respecte, la valentia. Quan no has viscut molts anys ets superb, jutges coses que no has experimentat. En fer-te gran t'adones que no pots parlar sobre les coses que no saps, que has de ser humil, que el que pen-saves que era blanc o negre tenia molts tons de gris i que fins que no et trobes ficat en una situació no pots saber les forces que tens per afrontar-la. Jo crec que la meva catarsi ha estat, simplement, viure els cinquanta-dos anys que tinc».

El millor regal per algú que escriu

     Hi ha preguntes del tot òbvies, però que és inevitable fer-les, s'escapen totes soles com si tinguessin vida. I va ser en aquest punt quan es va escapar allò de: què significa per a tu haver guanyat aquest premi? La resposta del tot contundent: «Molta alegria. Penso en els poetes que m'han llegit i que s'han decidit a donar-me el premi: em sento molt honrada. Fa molt temps que escric i em presento a pocs certàmens. Que s'hagin fixat en la meva manera d'escriure em fa una gran il·lusió, que persones reconegudes en el món literari em donin aquest vot, que em publiquin un recull, és el millor regal que em podien fer, perquè és el regal a què aspira qualsevol que escriu».

     Una altra pregunta absolutament tòpica ho reconec, però que també es va escapar: però, tu ets més de prosa o de poesia? I la resposta de la Sílvia encara més contundent que l'anterior: «Jo sóc prosista. M'agrada la prosa, devoro llibres en prosa. En canvi, llegeixo poca poesia perquè en general em costa connectar-hi. I també m'agrada més escriure en prosa. M'agrada explicar fil per randa i amb detalls tot el que m'invento o sento, i la poesia, en aquest sentit, em resulta insuficient. La poesia pot captar un flaix, una espurna de pensament, però per explicar-me com vull necessito moltes pàgines».

«La meva catarsi ha estat simplement viure»

     De sobte em vénen al cap les paraules del president del jurat que deia que al poemari hi podem trobar com el temps ha fet una operació de catarsi. Li pregunto a la Sílvia si hi està d'acord. S'afanya a respondre que sí, i que no només el temps fa aquesta operació. «També resulta catàrtic -diu- el reconeixement, el fet d'assumir els canvis. No em puc enfrontar a tot, ni comprendre els motius, ni entendre el món, però sí puc veure que he canviat, que la gent m'ha ensenyat coses com la compassió, l'estimació, el respecte, la valentia. Quan no has viscut molts anys ets superb, jutges coses que no has experimentat. En fer-te gran t'adones que no pots parlar sobre les coses que no saps, que has de ser humil, que el que pensaves que era blanc o negre tenia molts tons de gris i que fins que no et trobes ficat en una situació no pots saber les forces que tens per afrontar-la. Jo crec que la meva catarsi ha estat, simplement, viure els cinquanta-dos anys que tinc».

Al calaix de la Sílvia què hi ha?

     Com amagar que una és tafanera de mena! Sort que la Sílvia és una de les persones més amatents que conec i, tot i que això de voler ficar el nas no acabi de fer-li el pes, m'explica que està escrivint un relat llarg sobre un edifici i el món que s'hi cou a dins. «És com un experiment, un conjunt d'interaccions gairebé isolades de l'exterior, com un formiguer. L'edifici és la meva carcassa -especifica-, com un cos sobreposat, més fort i més insonoritzat. Em costa molt d'escriure. Vaig molt lenta. Vull fer servir les paraules adequades. De moment l'he batejat com Negra és la pluja». I em confessa que li agrada molt, que també és una catarsi escriure aquest relat, que no té cap presa per acabar-lo, que l'escriu per plaer. «Per plaer», repeteix i em fa un gest com per dir prou preguntes per avui que el cava és més bo fresquet i em ve de gust brindar amb la família i amb els amics relataires, i jo em quedo amb les ganes de saber més coses de la pluja negra que té al calaix.

Mercè Bagaria

«Disset històries fantàstiques» Presentació de "Pell de gat" de M. Victòria Lovaina Per: Ferran d'Armengol

«Disset històries fantàstiques»

Presentació de "Pell de gat"
de M. Victòria Lovaina

Per: Ferran d'Armengol

     Cerdanyola del Vallès, dimecres 13 de març. A dos quarts de vuit de la tarda, plou i fa una mica de fred. Penso que és un dia poc propici per fer la presentació d’un llibre. Però estic ben equivocat. A la sala Enric Granados, habitualment sala d’exposicions, s’hi percep força caliu humà. Les pintures i les escultures conviuen amistosament amb el públic que vol compartir amb la M. Victòria la presentació del seu tercer llibre en solitari, el tercer premiat. En aquesta ocasió, amb el premi de narrativa curta Soler i Estruch, de Castelló de la Ribera.

     Arribo amb temps per xerrar amb la M. Victòria. Ella va néixer a Barcelona, però viu i treballa des de fa temps en un institut a Cerdanyola i m’assegura que escriu per plaer, perquè s’ho passa molt bé, només pateix una mica si ha de passar les tisores de podar un cop acabada una història, però que si cal ho fa.

     A dos quarts en punt, entra Isidre Grau, l’escriptor i el mestre de solvència contrastada, de les seves classes han sortit escriptors de pes. Qui el coneix, sap que deu haver fet una dissecció minuciosa del llibre i del gat i tot. L’Isidre i la M. Victòria es coneixen de l’Ateneu Barcelonès, quan ella, a l’any dos mil, va fer un parell de cursos de novel·la.

Escriptura alada

     Mentre el públic s’acomoda faig unes quantes fotografies. Calculo que hi deu haver una seixantena de persones. L’Isidre sense preàmbuls comença la seva intervenció amb la lectura de la contraportada i un fragment del primer conte. Acabada la lectura, l’Isidre fa referència als tres llibres que ha escrit l’autora i cada un amb un registre diferent, cosa que la converteix, de moment, en imprevisible i d’un alt nivell literari. Malgrat que el llibre està repartit en disset històries diferents, l’Isidre explica que són unitats que diuen coses amb sentit i que ens deixa en suspens per ser entesa la novel·la en la seva totalitat. El fet de ser imaginari el lloc on se centra l’acció no resta nivell en la narració perquè està escrit d’una manera que capta el nostre interès. Aquell lloc fruit de la imaginació de l’autora és Vilamoix, un nom que ja ens indica que els gats hi són presents. I referint-se a l’escriptura de la M. Victòria diu que és alada, que es pot llegir com si fos un somni, que és lleugera i, alhora, profunda. I que encara que la història transcorri en un poblet no té res a veure amb un drama rural. I encara llegeix un altres tros del primer conte i dóna pas a dues noies, dues alumnes de la M. Victòria: la Paula i la Noèlia que llegeixen fragments de dos contes més.

«La pell, frontera entre el jo i els altres»

     En el seu torn, M. Victòria ens explica com li va venir la inspiració. Va ser mentre observava com un nen donava menjar a uns gats del carrer. Assegura un cop més que, sobretot, s’ho volia passar bé escrivint. Reconeix que és de naturalesa precipitada (qui ho diria!) i que es va sentir atrapada per la història. També explica que Vilamoix és un món de dones fortes, on els homes són més febles i passius (pobrets, afegeix ella). L’arribada del circ ho trastoca tot a Vilamoix. Això passa poc abans d’esclatar la guerra. El temps històric és important, però també ho és el meteorològic: un dia de vent marcarà la segona arribada del circ (el vent que té la capacitat de transformar les relacions) i quan, seixanta anys i set mesos després, el circ torna a trepitjar Vilamoix ho fa sota la neu, una neu que deixa una capa de gel, com si fos una pell freda.

     «La pell és la frontera entre el jo i els altres, i és de la pell d’on brollen els desitjos», ens diu l’autora. I també ens parla de tatuatges, però no vol descobrir més perquè hi ha emocions que no es poden anticipar.

     Afirma sentir-se còmoda amb el to líric emprat i que treballa en dues històries noves, les dues alhora, però no es moment d’avançar-les, sinó de celebrar que Pell de gat ha començat a caminar sola i això s’ha de remullar amb un gotet de mistela i unes delicioses llengües de gat. Abans de tastar-les, faig cua perquè em signi el llibre, davant hi tinc una mare amb la seva filla. La mare és una exalumna de la M. Victòria. Darrere, hi ha una amiga de la infantesa. La cua és llarga. A fora ja ha deixat de ploure.

Ferran d’Armengol