«Disset històries fantàstiques»
Cerdanyola del Vallès, dimecres 13 de març. A dos quarts de vuit de la tarda, plou i fa una mica de fred. Penso que és un dia poc propici per fer la presentació d’un llibre. Però estic ben equivocat. A la sala Enric Granados, habitualment sala d’exposicions, s’hi percep força caliu humà. Les pintures i les escultures conviuen amistosament amb el públic que vol compartir amb la M. Victòria la presentació del seu tercer llibre en solitari, el tercer premiat. En aquesta ocasió, amb el premi de narrativa curta Soler i Estruch, de Castelló de la Ribera.
Arribo amb temps per xerrar amb la M. Victòria. Ella va néixer a Barcelona, però viu i treballa des de fa temps en un institut a Cerdanyola i m’assegura que escriu per plaer, perquè s’ho passa molt bé, només pateix una mica si ha de passar les tisores de podar un cop acabada una història, però que si cal ho fa.
A dos quarts en punt, entra Isidre Grau, l’escriptor i el mestre de solvència contrastada, de les seves classes han sortit escriptors de pes. Qui el coneix, sap que deu haver fet una dissecció minuciosa del llibre i del gat i tot. L’Isidre i la M. Victòria es coneixen de l’Ateneu Barcelonès, quan ella, a l’any dos mil, va fer un parell de cursos de novel·la.
Arribo amb temps per xerrar amb la M. Victòria. Ella va néixer a Barcelona, però viu i treballa des de fa temps en un institut a Cerdanyola i m’assegura que escriu per plaer, perquè s’ho passa molt bé, només pateix una mica si ha de passar les tisores de podar un cop acabada una història, però que si cal ho fa.
A dos quarts en punt, entra Isidre Grau, l’escriptor i el mestre de solvència contrastada, de les seves classes han sortit escriptors de pes. Qui el coneix, sap que deu haver fet una dissecció minuciosa del llibre i del gat i tot. L’Isidre i la M. Victòria es coneixen de l’Ateneu Barcelonès, quan ella, a l’any dos mil, va fer un parell de cursos de novel·la.
Mentre el públic s’acomoda faig unes quantes fotografies. Calculo que hi deu haver una seixantena de persones. L’Isidre sense preàmbuls comença la seva intervenció amb la lectura de la contraportada i un fragment del primer conte. Acabada la lectura, l’Isidre fa referència als tres llibres que ha escrit l’autora i cada un amb un registre diferent, cosa que la converteix, de moment, en imprevisible i d’un alt nivell literari. Malgrat que el llibre està repartit en disset històries diferents, l’Isidre explica que són unitats que diuen coses amb sentit i que ens deixa en suspens per ser entesa la novel·la en la seva totalitat. El fet de ser imaginari el lloc on se centra l’acció no resta nivell en la narració perquè està escrit d’una manera que capta el nostre interès. Aquell lloc fruit de la imaginació de l’autora és Vilamoix, un nom que ja ens indica que els gats hi són presents. I referint-se a l’escriptura de la M. Victòria diu que és alada, que es pot llegir com si fos un somni, que és lleugera i, alhora, profunda. I que encara que la història transcorri en un poblet no té res a veure amb un drama rural. I encara llegeix un altres tros del primer conte i dóna pas a dues noies, dues alumnes de la M. Victòria: la Paula i la Noèlia que llegeixen fragments de dos contes més.
En el seu torn, M. Victòria ens explica com li va venir la inspiració. Va ser mentre observava com un nen donava menjar a uns gats del carrer. Assegura un cop més que, sobretot, s’ho volia passar bé escrivint. Reconeix que és de naturalesa precipitada (qui ho diria!) i que es va sentir atrapada per la història. També explica que Vilamoix és un món de dones fortes, on els homes són més febles i passius (pobrets, afegeix ella). L’arribada del circ ho trastoca tot a Vilamoix. Això passa poc abans d’esclatar la guerra. El temps històric és important, però també ho és el meteorològic: un dia de vent marcarà la segona arribada del circ (el vent que té la capacitat de transformar les relacions) i quan, seixanta anys i set mesos després, el circ torna a trepitjar Vilamoix ho fa sota la neu, una neu que deixa una capa de gel, com si fos una pell freda.
«La pell és la frontera entre el jo i els altres, i és de la pell d’on brollen els desitjos», ens diu l’autora. I també ens parla de tatuatges, però no vol descobrir més perquè hi ha emocions que no es poden anticipar.
Afirma sentir-se còmoda amb el to líric emprat i que treballa en dues històries noves, les dues alhora, però no es moment d’avançar-les, sinó de celebrar que Pell de gat ha començat a caminar sola i això s’ha de remullar amb un gotet de mistela i unes delicioses llengües de gat. Abans de tastar-les, faig cua perquè em signi el llibre, davant hi tinc una mare amb la seva filla. La mare és una exalumna de la M. Victòria. Darrere, hi ha una amiga de la infantesa. La cua és llarga. A fora ja ha deixat de ploure.
«La pell és la frontera entre el jo i els altres, i és de la pell d’on brollen els desitjos», ens diu l’autora. I també ens parla de tatuatges, però no vol descobrir més perquè hi ha emocions que no es poden anticipar.
Afirma sentir-se còmoda amb el to líric emprat i que treballa en dues històries noves, les dues alhora, però no es moment d’avançar-les, sinó de celebrar que Pell de gat ha començat a caminar sola i això s’ha de remullar amb un gotet de mistela i unes delicioses llengües de gat. Abans de tastar-les, faig cua perquè em signi el llibre, davant hi tinc una mare amb la seva filla. La mare és una exalumna de la M. Victòria. Darrere, hi ha una amiga de la infantesa. La cua és llarga. A fora ja ha deixat de ploure.
