Com la lluïssor d’un estel extingit
(Utopies, desencisos i altres cardiopaties)
Carles Ferran
Col·lecció Camí del Sorral - Número 26
Lo Càntich - ARC
Setembre, 2015
Pàgines:98 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN en paper: 9772014303903 26>
ISSN-EAN ebook-pdf: 9772014303262 26>
Pròleg:
Raül Torrent i Torrent
Il·lustració de coberta:
“La nit estelada”
Vincent Van Gogh
Sobre l'autor
Carles Fernández i Serra (Carles Ferran) neix a Barcelona el novembre de 1948. Ha viscut a Reus, Lleida, Saragossa i actualment a Barcelona. Amb 16 anys entra a formar part de Can64, un col·lectiu de cantautors, pioners de la Nova Cançó a Ponent (1964-1971), actuant en grup o en solitari per Lleida i província, Barcelona i Saragossa. Retorna a Barcelona el 1976 amb la carrera de Medicina i s’especialitza en Cirurgia Plàstica. Fins al 1981 intenta, sense gaire èxit, compaginar cançó amb medicina adoptant el pseudònim per a mantenir una activitat artística pública separada de l’activitat sanitària, però la dedicació que exigeix la darrera dóna poques opcions a la primera. Impulsa i participa en el llibre coral
Can 64, la Nova Cançó a Lleida: El compromís d’uns cantautors als anys seixanta (pròleg d’Isidor Cònsul, Pagès Ed., 1996), que s’acompanya amb el CD “La tardor de les aloses” produït, arranjat i instrumentat al seu estudi domèstic, amb Josep M. Tur.
El 2001 produeix, arranja, instrumenta i mescla “Rere la porta oberta”, amb la col·laboració de Josep M. Tur i diversos músics amics.
Jubilat forçosament per una malaltia crònica, a partir de 2009 construeix el web
www.can64.com i retroba l’escriptura. És membre de la Junta de l’ARC (Associació de Relataires en Català); membre del Consell de Redacció de la revista virtual Lo Càntich, amb la secció “Amb ulls de poeta”; membre del grup Reversos de poesia, que organitza recitals i lectures literàries a l’Espai Vilaweb de Barcelona. Ha publicat contes i poemes esparsos en diversos llibres col·lectius editats per l’ ARC (
Segona oportunitat,
Pecats capitals,
Colors,
Somnis tricentenaris,
L’estimem perquè és la nostra,
Paraula d’Espriu,
Llibertat i
Traços de desig).
Com la lluïssor d’un estel extingit és el seu primer llibre en solitari.
oo0O0oo
«Com la lluïssor d’un estel extingit»
Avui ha caigut a les meves mans un poemari que t’aconsello de llegir. I no te’l recomano pas perquè es tracti d’un recull de poemes escrit per un amic, sinó perquè, entre altres coses, no deixa indiferent el lector.
Si t’hi poses, t’adonaràs que els poemes de Carles Ferran no tan sols es llegeixen, també es viuen, se senten, es pensen, et conviden a identificar-t’hi. Amalgamen i alien sentiment i reflexió, emoció i raó, instint i seny, plaer i sang, compromís i lluita, sinceritat i amor, molt d’amor.
A vegades se’ns presenta preciosista, altres planer i entranyable, confidencial, i altres, quan no pot més, sarcàstic i contundent, però sempre precís, quirúrgicament precís. Ai els científics, m’encanten els científics!
El poeta, arribat ja als prolegòmens de la talaia sàvia, confessa, enfront del mirall del temps, que amb els anys ha après a mirar-se de fora estant, amb mirada d’altri i accepta que és un home vell, un home que ha anat creixent a cop d’instants / impredictibles, concrets, irrenunciables. I des d’aquesta posi-ció privilegiada se’ns despulla impúdicament dels seus records, de les seves vides, de tot allò que, incrustat al seu ADN, l’ha anat modelant.
Així i tot, corferit per un legítim anhel de transcendència, s’encomana a la poesia i, d’una revolada, abomina de la ve-llesa estèril, d’aquella vellesa en què els records s’arrengleren com el seguici d’un enterrament i suren ingràvids usurpant el lloc de l’energia; i, decidit, es nega a canviar futur per passat, tot contraposant el temps viscut i les ganes de viure. Al cap i a la fi, tracta de bastir el seu propi monument aere perennius horacià i ho fa amb una inequívoca i genuïna imatge, la lluïssor d’un estel extingit, més enllà de l’infinit sideral.
No vull canviar futur per passat:
prenc els records, els retorço, els manipulo,
i la seva essència farceix aquests poemes
que allibero al demà com a fe de vida.
Si em sobreviuen, seguiran parlant de mi
després de la partença;
com la lluïssor d’un estel extingit,
durant anys llum amagant-ne la mort.
I, enmig d’aquest estira-i-arronsa entre el temps i el poeta, es deixa anar versos avall per mostrar-nos el Carles íntim, emocional, social, observador, evocador, musical, professional, compromès, apassionat. Cada poema, segons ell, té el seu temps, el seu motiu i el seu destinatari, tenen vida per si mateixos.
El meu arbre de la poesia
té l’escorç turmentat d’una olivera
gairebé mai esporgada [...]
Cada branca és un poema
que parla de l’home,
de l’home individual, de l’home social,
de l’home polític, del que pateix,
del que gaudeix, del vell i de l’infant,
de l’home enamorat, del rebutjat,
del menyspreat o oblidat [...]
parla d’amor, de gaubança, de desig,
però no vol eludir la misèria, ni la por,
la injustícia, la crueltat, el fàstic;
no vol evitar l’esgarrifança,
no invita a una lectura plàcida i neutra.
Aquest és el camí que ha triat per entrar en sintonia amb el lector per tal d’aconseguir, no el seu beneplàcit, sinó la seva empatia i afinitat per emprendre plegats un viatge apassionant.
Pròleg de Com la lluïssor d’un estel extingit (fragment)
Raül Torrent i Torrent
oo0O0oo
Tast
Com la lluïssor d’un estel extingit
Els records se m’arrengleren
com el seguici d’un enterrament.
No els vull encara: la vellesa
és això, els records surant ingràvids,
sense esforç,
usurpant el lloc de l’energia i els projectes.
No vull canviar futur per passat:
prenc els records, els retorço, els manipulo,
i la seva essència farceix aquests poemes
que allibero al demà com a fe de vida.
Si em sobreviuen, seguiran parlant de mi
després de la partença;
com la lluïssor d’un estel extingit,
durant anys llum amagant-ne la mort.
oo0O0oo
Com la lluïssor d’un estel extingit
Carles Ferran
